La democràcia moderna i occidental se sustenta en un sistema de partits polítics creats a partir de posicions ideològiques o de poder. En principi, aquests partits prenen les seves decisions i es posicionen en defensa de les idees d'aquells qui els han votats. Massa sovint, però, no es compta amb el fet que els partits els formen persones i que, ai las, cada persona és un món. Això vol dir que dins cada partit hi ha tantes sensibilitats ideològiques com persones hi militen. També massa sovint, aquestes divisions, més que sorgir per motius ideològics, es generen a partir d'interessos de poder, d'estratègies polítiques, de mecanismes obscurs, en definitiva. Això, en principi, ens hauria de ser igual, als ciutadans. Passa, però, que aquests partits que es barallen i que renten els pedaços bruts als rentadors públics de la desvergonya formen part de governs que, en principi, duen les regnes d'un poble, d'un país.
 Aquests mesos s'han escrit pàgines i pàgines sobre la crisi interna que pateix Unió Mallorquina. No és la primera d'aquest partit. És l'enèsima dels diferents partits polítics de l'arc parlamentari, i extraparlamentari, illenc.
 D'una banda, podríem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que la crisi existent a UM és natural. De fet, etimològicament, "crisi" significa, simplement, "canvi". I això és el que hi ha hagut, el canvi de líder: de Maria Antònia Munar, a Miquel Nadal.  En un principi les diferents vies obertes en el procés de relleu de Munar acordaren una executiva de consens presidida per Miquel Nadal, amb Miquel Ferrer, el seu màxim oponent, com a secretari general del partit. A més, es donava també poder a la tercera via amb les vicepresidències als seus dos caps visibles, Guillem Ginard i Miquel Àngel Grimalt. Justament, Grimalt havia arribat a aquesta posició sense fer gaire renou i amb una presència mediàtica més aviat reduïda, avalat sobretot per la seva gestió tècnica primer a la direcció general d'Urbanisme i després a la Conselleria de Medi Ambient. Grimalt, més que com a crític, semblava arribar a la vicepresidència del partit com a home de consens, ocupant-ne un espai central. Amb el temps s'ha vist que la crisi inicial s'havia tancat en fals i que Nadal feia tots els possibles per menar el partit, i els crítics, cap a la seva parcel·la. Els moviments interns s'agreujaren fins al punt d'afectar la constitució del govern, amb el relleu de Buïls pel mateix Nadal, i l'actuació més d'una vegada com a element discordant dins el govern de Francesc Antich. Davant aquesta situació, Miquel Àngel Grimalt s'ha posat al capdavant del sector crític del seu partit i ha abandonat la posició central que fins fa poc havia ocupat. Sembla evident que el conseller manacorí ha sentit com a seva la responsabilitat de pegar un cop damunt la taula per redreçar la situació, però alhora ha sacrificat la seva centralitat. Si Grimalt surt vencedor del congrés del juliol, UM tendrà un president definit, clar i molt diferent, tant en tarannà com en idees, de Miquel Nadal; però és molt possible que amb un partit ben igual de dividit que ara. Caldrà confiar en la mà esquerra de Grimalt a l'hora de fer-se valer com a president de tots els uemites i, de rebot, garantir l'estabilitat d'un govern quer fluixeja.

Nota d'aclariment
En el número de la setmana passada publicàvem una nota d'empresa sobre fotodepilació de la Clínica Juaneda. La notícia anava il·lustrada amb una fotografia on sortien els doctors Marta Pascual i Darío Matta, actualment desvinculats d'aquesta iniciativa. Demanam disculpes per les possibles confusions que la publicació d'aquesta  imatge pugui haver ocasionat.

CpC 324 en format pdf part 1

CpC 324 en format pdf part 2

"La cultura ens farà lliures", amb aquest lema els utòpics de principi de segle s'aferraven a la necessitat d'una educació plural, global, d'un ensenyament que fos una fàbrica de lliurepensadors, sense fermalls econòmics ni, molt manco, socials. El saber era la panacea perquè el poble, tants d'anys sotmès als capricis de cacics i aristòcrates, pogués revoltar-se contra la incultura a què un determinisme mal intencionat l'havia abocat. L'exposició dels Amics del Museu que aquests dies es pot visitar a la Torre dels Enagistes mostra els avanços que des de principi de segle es feren en aquella Mallorca rural, inculta, poruga i feble perquè tota la població pogués tenir accés al coneixement, amb criteri, amb seny, i amb esperit de canvi.
 Un canvi que no anava bé, és clar, als senyors que comandaven. Passen els anys, passen dècades, segles. Any 2009. Manacor ha quadruplicat la població. L'economia eminentment agrícola, només compensada amb les indústries incipients de la perla i el moble, canvia per un sistema abocat als serveis, amb el turisme com a principal font d'ingressos. Puja la qualitat de vida. Puja també el preu de la mà d'obra. L'agricultura esdevé element testimonial. La indústria es deslocalitza. El turisme i la construcció copen el mercat. Manacor passa d'emigrar a "l'Havana" o a "Bones Aires", a rebre immigració del Magrib, de  Sud-amèrica, dels països de l'Est. També esdevé retir daurat per als europeus rics. Però giram la mirada enrere i, malgrat trenta anys d'estranya democràcia, el poble continua governat (cara alta o a l'ombra) per la mateixa casta de gent. Una gent envilida pels doblers, per la figurera, per la por i per la incultura. Una gent, òbviament, que no creu en els valors de l'educació, que no vol lliurepensadors, que no vol canvis. Una gent estantissa, rància, aferrada a la comandera i al control. Una gent que tria els governants per nosaltres, que col·loquen titelles a l'Ajuntament. I arriba que per fer una escola nova hem de deixar construir vuit-cents pisos. Qualcú sap què nom el qui els construirà? Qualcú sap qui cobrarà una fortuna de l'Ajuntament si no els hi deixen construir? És molt clar que poques coses han canviat en la dreta d'avui, respecte de la d'aquells anys. Ara farà sis anys que Antoni Pastor és batle d'aquest municipi. I en fa més que els manacorins reclamen una escola nova. Encara no està començada. I en fa més que reclamen un nou institut. I encara no està començat. I en fa més que reclamen un local per a l'escola de Mallorquí. I encara no saben ni on l'han de posar. I en fa més que reclamen una nova escola d'adults. I encara no tenen un espai pensat. I ara, per acabar-ho d'adobar, resulta que no volen que el club d'esplai faci els campaments al Puig de l'Anar, "perquè no està en condicions", quan resulta que durant nou mesos a l'any és buit per fer-hi les obres de reforma pertinents, que són, exclusivament, responsabilitat de l'Ajuntament. Avui ens han ensenyat a llegir i a escriure. Ja sabem fer comptes. Ja sabem entendre què diuen els llibres. Ja sabem interpretar la realitat. Som lliures, perquè discernim de manera autònoma. Però continuam essent esclaus de la ineptitud dels nostres governants. I això encara seria un bé. Perquè els grillons que ens encadenen estan forjats amb el ferro roent de la mala fe dels cacics. Que es revolti el poble. Que surti al carrer. Desobediència civil. Que tremolin a les seves cadires de vellut.

 CpC 323 en format pdf part 1

 CpC 323 en format pdf part 2

Mil i una promeses. Mil i un somriures. Mil i un toquets a l'esquena. Mil i una ensabonades. Mil i una. Les mil, sempre diverses. L'una, la de sempre. La secular, la centenària. La necessitat peremptòria. La urgent. La indispensable. El nom: PGOU. El dimoni de tots els batles que han passat per la Sala des dels temps gairebé immemorials de la II República espanyola, és a dir, i alerta, els anys 30 del segle passat. Antoni Pastor, com la resta de batles de l'època contemporània, comença el seu mandat al front de la Sala manacorina amb una promesa estrella, mare de totes les solucions, secret de tots els mals, ungüent per a totes les ferides: el malaguanyat PGOU. Pastor governà durant quatre anys amb el suport gentil d'AIPC, tenint, a més, el Partit Popular també al Govern balear i donant suport al govern del Consell de Mallorca, en mans d'UM i que havia de donar el sí definitiu al text ordenador de l'urbanisme manacorí. Però passaren quatre anys. I ara ja n'han passats dos més. I què ha passat? Podríem dir que res. Ha passat que no ha passat res, que el PGOU ha deixat de ser una promesa, una fita, un objectiu, un anhel. I el batle manacorí, en plena crisi amb el seu partit, no té temps per perdre posant ordre entre els capos de la màfia urbanística manacorina. Pastor ha passat "el mort" al company de pacte Bernat Amer. Del PGOU, ara, se'n parla amb la boca petita, no fos cosa que el tornin a treure a redol. I això, justament, és el que ha passat aquesta setmana. Com saben els nostres lectors, fa algunes setmanes va ser presentada amb gran pompa la necessària ampliació de l'Hospital Comarcal de Manacor. La il·lusió dels ciutadans davant una obra com aquesta ha esdevingut aquesta setmana desencís i apatia. La burocràcia, els papers i les lleis estiren cap a una banda. Les necessitats dels ciutadans, cap a l'altra. Però alerta. Molts de pics es parla de les lleis com si fossin elements de creació divina o de generació espontània. Les lleis, amic lector, les fan els homes i les dones que cada quatre anys el poble tria en sufragi universal. L'Ajuntament de Manacor, òbviament, no legisla, però sí que regula el dia a dia de l'activitat municipal. Fa gairebé un segle que esperam una normativa clara, moderna, pionera, justa i racional que reguli i ordeni el desgavell urbanístic en què viu el municipi. Quin misteri hi deu haver? Per què, encara que hi hagi un aparent acord polític, no arriba a aprovar-se mai el PGOU? Quines Famílies (així en majúscula) pressionen? Qui té interessos? Hi ha pressions? Hi ha amenaces? Qui pensa les retxes? Qui les fa? Qui hi ha darrere els partits polítics? Qui hi ha darrere les Famílies dels partits? Això, senyors que governau, ja cansa. Això, senyors que donau les ordres als qui fan veure que governen, assacia. Nosaltres, d'altra banda, des d'aquesta humil columna, esperam que aquest mig any que diuen que haurem d'esperar d'aquí que comencin les obres, s'acurci tant com sigui possible i que el Llevant mallorquí disposi de més llits i de més recursos per atendre una població creixent i de cada dia més envellida. Sabem que serà. Sabem que arribarà. Malgrat vosaltres, governants titelles i cacics que els moveu els fils.

CpC 322 en format pdf part 1

CpC 322 en format pdf part 2

El pas del tren per dins Manacor ha generat una controvèrsia i una polèmica que podem entendre com a natural davant una novetat tan important com aquesta. Atesa l'assistència de públic a la manifestació anti-tren-tram de dilluns passat, podríem dir que hi acudiren, sobretot, veïns i afectats pel pas del tren, tant dins el nucli de Manacor com també polítics que s'han manifestat obertament contraris a la restauració d'aquest sistema de transport fins a Artà. Com en tantes d'altres ocasions, ens trobam davant un enfrontament entre l'interès particular i l'interès general. Cert és, no obstant això, que alguns dels arguments que expliciten els contraris al tren-tram i, també els que són contraris al tren en general fins a Artà, són valorables i cal que siguin estudiats. No hi ha dubte, per exemple, que la població de la comarca de Llevant, enllà de Manacor, presenta una densitat de població més aviat reduïda i dispersa. Significa això, però, que per ser menys no tenen dret a un transport públic com cal? Per què, si les vies són ja propietat de Serveis Ferroviaris, no es poden fer servir amb la finalitat per a la qual foren concebudes? Les expropiacions, és obvi, seran mínimes. D'altra banda, no hi ha dubte que la Conselleria ha de maldar per millorar el servei de tren, per fer-lo competitiu envers el cotxe. Avui, el tren de Manacor a Palma no ofereix ni prou freqüències, ni prou rapidesa per competir amb el transport privat. Sí que hi pot competir, sense dubte, econòmicament, però això no és suficient. Tanmateix, no dubtam que si aquestes millores arriben un dia a ser reals i efectives, tots els ciutadans voldran que el tren arribi al seu poble.
Pel que fa a la postura dels afectats, ens trobam davant un altre cas (llevat d'algunes excepcions, que no dubtam que n'hi ha) del que en sociologia s'anomena NIMBY (not in my back yard 'no al meu corral de darrere') o, dit a la catalana, SPAN (sí, però aquí no). Els ciutadans, com més va més, es mobilitzen quan es veuen "tocats" per mesures que pretenen millorar la seva qualitat de vida però que afecten les seves propietats o el seu entorn. El fenomen és molt explícit en el cas de la Plataforma Un passeig sense tren: a la majoria dels veïns ja els va bé que el tren arribi a Manacor des d'Artà, però en cap cas volen que afecti el seu entorn. Això vol dir que si el tren es desviàs per darrere l'hospital, per exemple, els veïns del passeig estarien satisfets, però no els expropiats dels terrenys rústics per on hauria de passar el ferrocarril. Des d'aquest editorial, d'altra banda, no podem estar-nos de comentar la ridícula preocupació per les palmeres. Segur que més d'un lector recorda les nombroses crítiques que es vessaren arran de la sembra d'aquestes plantes i l'alt cost que això va suposar. Avui, els tramescèptics defensen les palmeres com un bé patrimonial a protegir (un fet més que qüestionable), mentre obliden que Manacor ha esbucat desenes (centenars) d'edificis i construccions d'un alt valor patrimonial sense que ningú esqueinàs. I tot això, sense oblidar que, amb el tren-tram, no es tocaran les palmeres...
Un comentari a part mereix la classe política, immersa dins una batalla partidista que, en algun cas, sobrepassa el ridícul. Les mobilitzacions ciutadanes davant la preocupació que genera en alguns sectors l'arribada del tren des d'Artà són, només faltaria, totalment legítimes. Molt més qüestionables són les postures polítiques adoptades de cara a la galeria aprofitant la revolta social per prendre una postura còmoda, i demagògica, sense fer propostes concretes.

 CpC 321 en format pdf part 1 

CpC 321 en format pdf part 2

Antoni Pastor va accedir a la batlia fa prop de sis anys carregat d'unes promeses grandiloqüents i faraòniques que, a hores d'ara, continuen sense complir-se. Els grans projectes de Pastor realitzats a la fi han estat bàsicament dos: la residència per a gent gran i el centre de salut de Porto Cristo. L'auditòrium, el recinte firal i tantes d'altres idees del batle manacorí continuen en punt mort o incipient. Ja no parlam d'escoles, perquè Pastor i els seus no s'han preocupat gaire ni tan sols de prometre'n. Moltes de vegades, des d'aquest article, hem demanat a l'administració municipal, agilitat en el dia a dia, en les petites coses que preocupen i molesten els ciutadans de carrer. Manacor, sense un auditòrium nou, no serà pitjor ciutat. En canvi, amb clots al carrer, sí. El canvi de color polític a Madrid i a Palma i també l'arribada de la crisi econòmica han fet que les prioritats canviassin i que per primera vegada en molt de temps es percebi que l'activitat municipal gira entorn de les petites necessitats del terme i no de grans projectes de rendibilitat política fàcil.
Madrid, el Govern espanyol, volem dir, va establir un fons per als ajuntaments perquè poguessin fer obres furant l'any 2009 i així poguessin donar feina a desocupats. Sembla que el suport als ajuntaments no acaba aquí i que, a banda d'aquestes partides "anticrisi", el nou ministre Chaves ha demanat que s'estableixi un fons estatal per a les corporacions municipals. Sigui com sigui, ara només cal demanar a l'Ajuntament que aprofiti bé els doblers que li arriben de Madrid, que gestioni bé els projectes tant en temps com en recursos humans i que acabi les obres abans del 31 de desembre d'aquest any 2009. Si els carrers estan ben asfaltats, si l'enllumenat funciona correctament, si no hi ha males herbes a les voreres dels carrers, si els bancs estan ben pintats, si les voreres són transitables, si tenim espais oberts per dur-hi els infants, si en tenim de tancats per fer-hi conferències o exposicions. Si tenim tot això, som, sense discussió, un Manacor millor, més saludable, més simpàtic i més amable. La resta, senyor Pastor i senyors regidors, estigueu-ne ben segurs, és absolutament secundari. Nosaltres, per la nostra part, estam contents que, encara que sigui per una vegada, el peix petit, aconsegueixi menjar-se el peix gros. En pegarà una panxada, però tots hi guanyarem.

CpC 320 en format pdf part 1

CpC 320 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom