Fa molt de temps que des d'aquest article insistim que un bon batle és aquell qui agafa el bou de la quotidianitat per les banyes. El qui no té vessa d'arromangar-se per resoldre els problemes de cada dia que afecten els ciutadans del municipi. Potser altres batles transcendiran, un perquè ha fet un passeig, un altre perquè construeix un teatre o encara un altre perquè fa desdoblaments i variants. Però aquell que quedarà per sempre en l'imaginari col·lectiu és el qui ha estat a prop del poble i ha sabut donar solucions valentes i decidides al seu problema. Antoni Pastor té un altre model: el de les grans obres, el de les gestions inacabables pidolant a institucions superiors, el de la passivitat municipal, que adorm el poble amb promeses que potser un dia es compliran, mentre problemes endèmics perviuran pels segles dels segles, i en haver acabat, amèn.
 Fa algunes setmanes, el grup municipal PSM+Esquerra+Verds entrà una moció al ple sol·licitant que el mercat dels dilluns fos connectat amb la plaça de les Verdures amb l'objectiu de revitalitzar una zona, la de la plaça, en decadència des de fa molt de temps. No sabem si la iniciativa funcionarà, perquè aquestes coses no se saben fins que no s'han provat. Però, en aquest cas concret, calen dos aplaudiments, un per al grup liderat per Sebastià Gaià, que, avançant-se a l'acció de l'equip de govern, va fer la proposta. I l'altre per a l'equip de govern que l'ha sabuda recollir i ja fa feina perquè a principi d'any es pugui aplicar i sigui una realitat. L'aplaudiment conjunt, però, troba la motivació en el fet que l'acció de govern promou una política d'intervenció en el dia a dia del poble amb la finalitat de resoldre problemes que, potser, només eren conjunturals, i no estructurals com algú de ment obtusa podria haver arribat  a pensar. En efecte, la majoria dels problemes tenen solució. Només calen ganes de fer feina i imaginació. Esperam que, en aquest temps de crisi econòmica i de recessió, la mesura adoptada per l'Ajuntament tengui un efecte positiu tant sobre l'economia dels placers com sobre la dels comerciants del centre. I esperam també que aquesta sigui la primera de tot un seguit d'actuacions fetes amb el mateix esperit: la política

CpC 348 enformat pdf part 1

CpC 348 en format pdf part 2

Amb la col·laboració de:

Ja des de mitjan legislatura el nom de Mercè Amer va començar a sortir a les travesses quan sorgien rumors de crisi  (en el sentit de canvi, de remodelació) en el govern de Francesc Antich. La consellera manacorina començava ara fa tres anys la seva singladura al capdavant de l'àrea d'Agricultura amb un perfil tècnic i extern. Amer, economista, no era cap membre destacat del ram, i això podia ser vist amb reticències per més d'un, però el cert és que això l'ha ajudada de manera gairebé definitiva a persistir en el Govern d'Antich a cada nova crisi. Aquesta darrera, però, no l'ha poguda resistir. Amer, present al costat d'Antich ja en la seva època al Consell de Mallorca, ha acabat el seu periple. Han estat tres anys de feina honesta per l'agricultura del seu país, capejant temporals politicoagrícoles promoguts per sindicats molt llunyans, com Asaja, o poc afins, com Unió de Pagesos. Però Amer ha sabut fer ús de la diplomàcia, i amb paciència i habilitat política s'ha mantingut entre uns i altres, intentant potenciar el producte local i estendre les maneres de fer exitoses del vi i l'oli a altres sectors productius.
 Però per què se'n va Amer? Se'n va perquè el president Antich i el conseller Manera necessiten reduir despeses. Cal estrènyer-se la corretja. I les reduccions de pressupost sempre toquen a uns o a altres. I sempre tenen aquell punt d'arbitrarietat per a molts incomprensible? No és arbitrari, per exemple, en un temps en què es frega el 25 per cent d'atur, suprimir, justament, la Conselleria de Treball? No és arbitrari que en un temps de crisi i d'atur no intentem girar-nos cap a la terra que ens acull per aconseguir-ne una major productivitat i per tant més creació de mà d'obra? És encertat suprimir la Conselleria d'Agricultura? Són preguntes que de ben segur han rodat pel cap de Francesc Antich. Ara caldrà esperar que aquestes reduccions siguin eficaces i que el grau d'arbitrarietat que han hagut d'aplicar de manera obligada els nostres governants per suprimir aquestes dues conselleries no es vegi incrementat per un mal govern que escatimi en les coses importants i després tudi els béns públics en fastos publicitaris i festes d'imatge. I ja per acabar: el ciutadà vol missatges sòlids, decisions valentes i decidides, no vol canvis de rumb, correccions i improvisacions. El ciutadà vol seguretat, vol solidesa, vol, si hi importa, rigidesa. I serà només d'aquesta manera que s'aconseguirà redreçar el vaixell tan escorat de l'economia. No ho dubteu: economia no és dos i dos fan quatre. Economia és psicologia i tendència. I si no, donau temps al temps.

CpC 376 en format pdf part 1

CpC 376 en format pdf part 2 

No fa gaires setmanes Jaume Santandreu feia traspassar el concepte de memòria històrica i s'endinsava en el de justícia històrica. Per il·lustrar-ho, a la manera d'una paràbola bíblica, el profeta dels marginats destacava la fonda i sentida recuperació de la festa de Sant Antoni com un acte de memòria popular i justícia històrica. Ara, aquesta setmana, comencen les Fires i Festes de Primavera. És una celebració diferent de la santantoniera, festa de participació activa. Les Fires i Festes, sobretot pel que fa a fira i a carrosses, són una festa de participació mediàtica, on els participants arriben a una celebració on tot ja ha estat mastegat per a ells. No es tracta que unes siguin millors i unes altres pitjors. Són, simplement, diferents, i cadascú participarà a les que més li agradin, o a totes dues. Tanmateix, és una certesa que, amb esperits totalment contraposats, ambdues festes es poden qualificar de massives quant a participació. Això implica sobretot una generació de sentiments identitaris i de pertanyença a un col·lectiu, en el cas que ens ocupa, el manacorí. Parlam d'un fet identitari que aglutina, que identifica i que fa prendre consciència de qui som, d'on som i de per què hi som. No queda tan clar, però, que aquesta consciència abasti la resposta a  una quarta pregunta: com hi som? De quina manera interactuam amb el nostre medi? Com ens integram dins l'illa, dins la mar Mediterrània, dins el món, com a éssers humans, com a animals, racionals, però animals, que participen en l'ajustament d'equilibris dins la cadena tròfica i dins els diferents ecosistemes. Com vivim? Totes aquestes preguntes estarien relacionades de manera directa amb la tertúlia que tengué lloc dilluns passat a la seu de l'OCB de Manacor on es feren reflexions molt interessants a partir del concepte d'slowfood. Es tracta d'un moviment que propugna la producció d'aliments a partir de varietats autòctones, no transgèniques, elaborades de manera ecològica, sense forçar la terra, i alhora consumides per la gent del lloc, sense la necessitat de grans transports que puguin encarir el producte o que, simplement, signifiquin l'explotació d'un determinat territori com a font dels aliments que es mengen a una altra banda. Per aconseguir tot això, però, cal, insistim, prendre consciència, de com ens ubicam en el nostre medi. Ja sabem qui som (o això suposam) però com hi som, aquí dins? Aquesta és la vertadera consciència. El despertar de la consciència identitària local, hauria de servir, doncs, per desvetlar de la letargia en què viu la consciència de com hem de ser i com hem de viure de manera pròxima al nostre medi més immediat. I per això, no basta la consciència, calen els fets i les actuacions contundents dels qui vertaderament hi creguin. Canviar de manera de menjar és canviar de manera de viure. I no ho oblidem: som el que menjam. Vivim el que som.

CpC 375 en format pdf part 1

CpC 375 en format pdf part 2

Dins el marc del Projecte Educatiu de Ciutat promogut per la delegació d'Educació de l'Ajuntament, aquest cap de setmana ha tengut lloc la Jornada Educativa de Manacor, en la qual es va presentar la primera part del diagnòstic educatiu de Manacor. Les dades que se n'extreuen són alarmants. Pràcticament la meitat dels estudiants manacorins no obtenen el títol d'ESO (ensenyament obligatori, recordem-ho). I tres de cada deu que comencen l'ensenyament secundari ja han repetit almenys un curs en la seva vida escolar. Això, tenint present el temps que vivim, de penúries econòmiques, retallades pressupostàries, reduccions de sous i, sobretot, una cinquena part de la població activa a l'atur, fa que el futur dels manacorins sigui, sense enrevolts, dramàtic. La jornada viscuda dissabte passat va servir per posar aquestes dades damunt la taula. Ara el que cal és mirar de treure conclusions de quines són les causes que han menat a aquest desastre educatiu. Podem parlar de desastre en termes absoluts (els números canten), i també en termes relatius: el fracàs escolar a les Balears és del 38%, i a l'Estat espanyol, del 31%. Hi ha un indicador que es fa inevitable, congènit a la composició social manacorina de la darrera dècada: cinc escoles manacorines superen el quinze per cent d'alumnes nouvinguts a les seves aules. Dues d'aquestes sobrepassen el trenta per cent. Cap estudi no garanteix que l'educació pugui ser viable i efectiva amb un nombre d'alumnes nouvinguts que superi el quinze per cent.
 Més enllà de la fredor dels nombres, s'imposa la necessitat de prendre mesures radicals per canviar una tendència que mena a un futur negre, bastit sobre un poble desarrelat, inculte i sense els coneixements bàsics per desenvolupar-se amb autonomia i criteri dins la societat de la qual hauria de ser un agent més.
 Hem parlat manta vegades en aquest espai de l'educació i de la necessitat d'assegurar inversions per a la construcció de nous centres escolars. Hem palesat el desinterès de l'Ajuntament manacorí, incapaç de trobar durant cinc anys un solar per construir-hi una escola imprescindible i urgent; hem parlat també dels dubtes que genera la inversió del Govern d'Antich en recursos educatius; i ara toca parlar de les mesures preses pel Govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero: reducció d'un cinc per cent dels salaris dels funcionaris públics, entre els quals no són excepció els docents. Hom es demana, en aquestes ocasions, quina retallada ha patit el pressupost de Defensa, o de la casa reial, o els ajuts a l'església catòlica. Si s'ha d'estrènyer la corretja, que s'estrenyi, però que s'estrenyi per a tothom i que es comenci, òbviament, pels qui més tenen. De tan obvi que és sembla que facem beneit qui ens llegeix, però com que aquestes mesures no es prenen, no queda més remei que repetir-ho.
 Però tornem a l'educació. Millorar les inversions és bàsic: més espais, més escoles, més instituts, més mestres, més professors, més recursos, més llibres, més tecnologia. Però també cal una millora qualitativa dels recursos humans disponibles: la Conselleria d'Educació paga milions d'euros en nòmines als docents d'aquest país. Cal una tasca de formació permanent real, no de signar i recollir diploma. I cal també una tasca d'inspecció eficient, modernitzadora, no fiscalitzant, però sí suggerent i orientativa. Cal una optimització dels recursos milionaris que s'inverteixen en educació. Cal, a la fi, imaginació i gust per la utopia. Calen mestres vocacionals que facin feina per formar futurs canviadors del món, lliurepensadors, persones crítiques i autònomes capaces de decidir per elles mateixes. Cal prestigiar altra volta l'ofici de mestre, i el de professor. Cal implicar els pares i mares en la formació dels seus fills. En la formació a casa i en la formació a l'escola. Cal que pares i mares segueixin el procés d'aprenentatge dels seus fills amb rigor, amb respecte pels docents i amb la transmissió als seus fills dels valors bàsics de convivència, de solidaritat i de respecte, entre molts d'altres. Calen moltes coses. Aniran bé els doblers, però amb euros o sense, no s'aconseguirà capgirar la tendència si no hi ha passió i fe en  allò que es fa. I allò que es fa, teniu-ho molt present, és plantar els fonaments del país que tendrem en el futur. Amb una educació blana, acomodada i desmotivada, tendrem un poble passiu, indolent i pobre d'esperit. Amb una educació apassionada, innovadora i solidària  serem un poble lliure, actiu i crítc. L'opció bona sembla òbvia: triar-la és a les nostres mans. A les mans de tots: alumnes, docents, pares i tota, TOTA, la societat, que és, a la fi, la que marca com s'eduquen les persones del futur.

CpC 374 en format pdf part 1

CpC 374 en format pdf part 2

Un dia t'aixeques i veus que estàs a punt de complir els 50 i ho has perdut tot: fa mesos que estàs a l'atur, la teva parella t'ha demanat la separació i la relació amb els fills fa temps que es va trencar. Aquest podria ser el perfil d'un usuari de l'alberg de transeünts de Manacor. La majoria són homes de nacionalitat espanyola, d'entre 45 i 59 anys, que no tenen feina ni habitatge, i disposen d'una pensió mínima que no els basta per pagar el lloguer d'un pis.
 Amb la crisi econòmica les demandes d'ajuda als albergs s'han desbordat.  L'any passat foren 58 les persones en situació límit que trobaren a Manacor un lloc on dormir i un plat a taula gràcies a la Fundació Trobada.
 No ha estat el Govern balear, ni el Consell de Mallorca, ni l'Ajuntament qui ha oferit un sostre a aquestes 58 persones perquè no hagin de dormir al carrer. Ha estat una entitat privada sense ànim de lucre, la Fundació Trobada, qui ha hagut d'assumir una funció que correspon a l'Administració.
 Els polítics no es cansen de dir que els recursos són limitats, però en una situació de dificultats econòmiques com l'actual i amb el bombardeig de casos de corrupció que cada dia ens mostren com s'han malversat quantitats ingents de doblers, resulta difícil justificar la manca d'inversions públiques en serveis socials.
 És veritat, la societat sol avançar-se a l'Administració a l'hora de destriar les necessitats i oferir solucions, però com a mínim després les institucions ho han de saber reconèixer, i posar a l'abast de les entitats que els fan la feina els recursos necessaris. Aquest no ha estat el cas de l'alberg de transeünts de Manacor, que des de fa anys funciona gràcies a l'empenta de la Fundació Trobada, amb només algunes subvencions i ajudes puntuals de l'Ajuntament i el Consell de Mallorca, que de cap manera asseguren la viabilitat del projecte social impulsat pel Grup Garcia-Prohens.
 Per poder garantir el futur a mig termini del centre és  necessari que l'alberg pugui comptar amb un finançament públic estable, en forma de conveni amb les administracions, que permeti als professionals d'aquest servei treballar tranquils, sense passar pena per si no arriba la tan espera subvenció. No és demanar massa.

CpC en format pdf part 1

CpC en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom