Per la llengua, amb convicció
Aquestes setmanes transcorre per carreteres, camins i carrers de Mallorca una nova edició del Correllengua. Es tracta d'una iniciativa impulsada per l'Obra Cultural Balear i que compta amb el suport cívic de nombroses associacions i persones. Milers de ciutadans mallorquins hauran participat en els relleus d'aquesta singular "cursa lingüística" quan dia 8 es clogui l'edició d'enguany a Petra amb un concert del mític grup Brams i la trobada d'Escoles Mallorquines. Per Manacor, el Correllengua ha comptat amb la participació de la delegació manacorina de l'Obra Cultural Balear i de l'associació Xítxeros amb Empenta, que s'ha cuidat de l'organització. El Correllengua aconsegueix vincular amb la fidelitat lingüística i l'adhesió a l'ús del català a tots els àmbitss persones que en circumstàncies normals no s'hi acostarien. Per aquest motiu, arriba a esdevenir una evidència el fet que la llengua, no sols durant aquests dies, sinó durant tot l'any ha de ser vista com una qüestió d'estat a Mallorca, a les Balears, i als Països Catalans en general. Quan deim "qüestió d'estat" ens referim, simplement, al fet que l'ús de la llengua catalana i el seu retorn progressiu però imparable a tots els àmbits d'ús que al llarg de la història li ha fet perdre la sistemàtica i persistent imposició de la llengua espanyola han de ser un objectiu comú de totes les forces polítiques que governen aquesta terra. Tant se val si parlam de dretes o si ens referim a les esquerres. Tant és si el partit és gros o petit. És igual si som liberals o ens definim com a marxistes. Tots, si se senten partits d'aquesta terra, han de remar en un mateix sentit, que és el de la plena normalització dels usos de la llengua d'aquesta terra en aquesta terra. I que quedi clar que la llengua d'aquesta terra no és "l'idioma que tenim en comú els diferents països de parla catalana", no. La llengua de Mallorca és la catalana. Des del segle XIII, aquí s'ha parlat la llengua catalana i des que la filologia és filologia, aquest ha estat el nom que sempre ha rebut la llengua que parlam aquí. Negar això pot respondre a la ignorància o a una formació escassa o, directament, malintencionada i manipuladora. Però quan el negacionisme de l'obvieta

 

cpc 372 en format pdf part 1

cpc 372 en format pdf part 2

 (Segueix)

Per la llengua,  amb convicció
Aquestes setmanes transcorre per carreteres, camins i carrers de Mallorca una nova edició del Correllengua. Es tracta d'una iniciativa impulsada per l'Obra Cultural Balear i que compta amb el suport cívic de nombroses associacions i persones. Milers de ciutadans mallorquins hauran participat en els relleus d'aquesta singular "cursa lingüística" quan dia 8 es clogui l'edició d'enguany a Petra amb un concert del mític grup Brams i la trobada d'Escoles Mallorquines. Per Manacor, el Correllengua ha comptat amb la participació de la delegació manacorina de l'Obra Cultural Balear i de l'associació Xítxeros amb Empenta, que s'ha cuidat de l'organització. El Correllengua aconsegueix vincular amb la fidelitat lingüística i l'adhesió a l'ús del català a tots els àmbitss persones que en circumstàncies normals no s'hi acostarien. Per aquest motiu, arriba a esdevenir una evidència el fet que la llengua, no sols durant aquests dies, sinó durant tot l'any ha de ser vista com una qüestió d'estat a Mallorca, a les Balears, i als Països Catalans en general. Quan deim "qüestió d'estat" ens referim, simplement, al fet que l'ús de la llengua catalana i el seu retorn progressiu però imparable a tots els àmbits d'ús que al llarg de la història li ha fet perdre la sistemàtica i persistent imposició de la llengua espanyola han de ser un objectiu comú de totes les forces polítiques que governen aquesta terra. Tant se val si parlam de dretes o si ens referim a les esquerres. Tant és si el partit és gros o petit. És igual si som liberals o ens definim com a marxistes. Tots, si se senten partits d'aquesta terra, han de remar en un mateix sentit, que és el de la plena normalització dels usos de la llengua d'aquesta terra en aquesta terra. I que quedi clar que la llengua d'aquesta terra no és "l'idioma que tenim en comú els diferents països de parla catalana", no. La llengua de Mallorca és la catalana. Des del segle XIII, aquí s'ha parlat la llengua catalana i des que la filologia és filologia, aquest ha estat el nom que sempre ha rebut la llengua que parlam aquí. Negar això pot respondre a la ignorància o a una formació escassa o, directament, malintencionada i manipuladora. Però quan el negacionisme de l'obvietat sorgeix de ments il·lustrades i formades ja no queda més remei que parlar d'estupidesa i estultícia, de beneitura i ridiculesa. José Ramón Bauzà, per tant,  reuneix, sense fer enrevolts, aquests quatre adjectius. Llevat que les afirmacions que fa sobre la presumpta "llengua mallorquina, menorquina, eivissenca i formeterera" siguin totalment malintencionades i tenguin, simplement, l'objectiu de destruir la identitat de les illes que diu que vol governar.

"La Sala aixecarà la suspensió de llicències a una zona de Fartàritx". Aquest és el titular de la setmana. Però alerta també ho era el juliol de l'any 2006, ara farà quatre anys. El feia servir Assumpta Bassa per encapçalar una notícia que anunciava la suspensió de la moratòria "més de vint-i-cinc anys després". Cal, per tant, i en primer lloc, caminar amb peus de plom per les camades que traça l'equip de govern manacorí, no fos cosa que alçàssim pols de demés. Fa quatre anys, Bel Febrer assegurava que "en un termini de tres a cinc mesos es desenvoluparà un pla especial, en concret per a la zona consolidada, que possibilitarà l'aixecament de la suspensió de llicències". Ara, en paraules d'Antoni Pastor i Bernat Amer parlen d'"una proposta municipals que unificarà els dos Fartaritx en un de sol". Moltes similituds entre una i altra situació, però allò que de veres les uneix és la postura de l'Ajuntament envers els seus administrats. Fa una trentena d'anys l'Ajuntament establí una moratòria urbanística a la barriada de Fartàritx amb la intenció d'elaborar un "pla especial" que asseguràs la protecció del molinar que presideix la barriada. Han passat els anys, els lustres i les dècades: la moratòria no s'ha aixecat i el pla especial no s'ha elaborat. No fa gaires setmanes la directora del Museu d'Història de Manacor i tècnica de Patrimoni de l'Ajuntament, Magdalena Salas, expressava en un debat públic la dificultat de conciliar la catalogació i la protecció de béns d'interès cultural amb el dia a dia i la gestió privada dels immobles. Salas reclamava que la catalogació d'un bé immoble deixi de ser vista com una càrrega. Efectivament, refrendam i donam suport a les intencions de la tècnica de Patrimoni. Es tracta que les institucions, amb fets, i no sols amb paraules, siguin capaces de fer sentir orgullosos els propietaris dels béns catalogats i alhora fer-los sentir, també, beneficiaris d'un seguit d'avantatges a l'hora d'emprendre reformes en els seus immobles, sense que això suposi, ni un gravamen impositiu ni un embafador i confús laberint de tràmits burocràtics. Poc, per ara, s'ha aconseguit aquest objectiu. Ara bé, el cas de Fartàritx és tot un altre, descrit amb dues paraules que no és la primera vegada que surten en aquest article per fer referència a la classe política. I ja no parlam de Bel Febrer (PP), Bernat Amer (AIPC) o Antoni Pastor (PP), sinó de tots els qui, des de fa trenta anys, han anat desfilant per la Sala i n'han sortit incapaços de modificar una norma creada pel mateix Ajuntament. Mentrestant, en comptes d'impulsar la conservació dels molins de Fartàritx, hem hagut de veure com s'anaven degradant davant la passivitat de la Corporació municipal. Només aquelles restauracions i reformes que han partit de la iniciativa privada s'han culminat amb èxit. Quin parer deuen tenir avui els veïns de Fartàritx sobre la protecció del nostre patrimoni? Què en deuen pensar, ara que fa trenta anys que no poden fer una palada dins ca seva? Des d'aquesta humil columna només ens queda desitjar que el mig any o l'any que diuen que estaran els veïnats a poder demanar una llicència no torni a ser un bluf com el que Bel Febrer va amollar el juliol de 2006. Fets, i no paraules. Meam si ho faran tenir ver, aquesta vegada.

 

CpC en format pdf part 1

CpC en format pdf part 2

La memòria històrica ha viscut aquests dies la seva setmana gran. Cementeris, monuments, indrets emblemàtics, ajuntaments. Els diferents pobles i ciutats de Mallorca han celebrat la proclamació de la II República, el 14 d'abril de 1931. Manacor pot presumir de ser un dels primers llocs on, fa prop de trenta anys, Miquel Sunyer, Bulla; Andreu Pascual, Frau; Joan Rosselló, Bala, i Joan Mascaró decidiren organitzar un acte al cementeri en memòria dels qui perderen la vida defensant les idees i els valors de la república. Enguany s'ha servat la memòria d'aquells pioners amb actes que s'han allargat durant tot el cap de setmana, com una lectura de poemes al claustre, una conferència de l'historiador David Ginard i l'acte central de Son Coletes, ja diumenge, amb la presència de nombrosos familiars dels represaliats.
 Ens feim ressò de les paraules que ja la setmana passada Jaume Santandreu pregonava a les pàgines de la nostra publicació. Fins ara hem servat la memòria, amb llibres, amb records, mostrant què va passar, com va passar i per què va passar. De vegades ho hem fet de manera apassionada, gairebé irracional. D'altres, hem estat rigorosos, radicalment objectius, assèptics. I tanmateix, com també deia Joan Sunyer la setmana  passda, la raó és tan forta que acabarà tombant. Les raons de la raó són moltes i diverses. I s'han enumerat aquí i allà manta vegades: valors com la justícia, la solidaritat, la igualtat; disposicions tan òbvies com la igualtat de tots els ciutadans davant la llei; la laïcitat de l'Estat; els drets de la dona; els drets de la classe treballadora. Tot plegat, un enfilall de raons que consoliden la proclamació de la II República com un fet profundament humà, i per això, avançat al seu temps.
 Després vingué el gran desastre. Els cacics, els aristòcrates, els militars, l'església: tots plegats, estaments que, amb la república, veieren perillar el seu estatus de privilegi i prengueren paper actiu i protagonista en l'enderrocament per les armes d'un estat de dret triat democràticament, amb el suport del poble, sobirà en les seves decisions, fins que arribaren Franco i els seus. En nom del restabliment d'un presumpte ordre i en nom de déu es cometeren atrocitats avui difícils d'assumir per una ment racional i ordenada, humana. En nom de qui sap què, a Mallorca, a Manacor, sense anar gaire més lluny, assassinaren centenars de ciutadans acusats de pensar lliurement. Alerta: pensar. Just pensar. I Franco i els seus guanyaren la guerra. Els ciutadans de l'Estat espanyol passaren a ser súbdits i  foren sotmesos a una dictadura feixista, anul·ladora de l'individu, repressora de les llibertats més elementals i, per tant, també a una propaganda que tenia esment d'humiliar permanentment els qui, defensant l'estat de dret republicà, sortiren malmesos de la contesa. No és important la derrota, és important la humiliació, la derogació de lleis, la caiguda de valors, l'aniquilació de l'individu. I tornam, ja acabant, a Jaume Santandreu. Cert que hem tengut memòria per mirar d'entendre què va passar l'any 1936, i el 1937, i el 1940, i el 50, i el 60. I amb els arguments a la mà, amb la memòria servada i restablerta, amb el coneixement dels fets no queda altra sortida que demanar, reclamar, exigir justícia. Més enllà de jutges i sistemes judicials. Més enllà de l'Estat i els seus ressorts. Simplement, cal invertir i revertir tot el que va passar i retornar l'orgull i la dignitat a les persones que saberen avançar-se al seu temps per combatre privilegis molts dels quals, avui encara, perduren.  

 

CpC 370 en format pdf part 1

CpC 370 en format pdf part 2

Aquest cap de setmana passat un diari d'abast insular treia una reportatge sobre l'activitat diària de dos batles de dos municipis mallorquins. Un, del municipi menys poblat, Escorca, amb poc més de tres-cents habitants; i l'altre Manacor, amb més de quaranta mil habitants i tercer més poblat de les illes. El petit compta amb dos funcionaris, quatre contractats com a personal laboral, dos policies, un tècnic d'obres i un comptable. Manacor, a banda d'un consistori amb vint-i-un regidors, compta amb una plantilla de 459 funcionaris i un pressupost de 38 milions d'euros. Tot això ve a rotlo perquè aquests dies hem assistit, atònits, a l'aprovació d'un conveni entre el propietari de la finca del Fangar i l'Ajuntament de Manacor per resoldre de manera definitiva el contenciós que fa dècades que enfronta la finca amb el municipi arran de la titularitat dels camins. El motiu de l'astorament no és tant el fet de l'aprovació, que també, sinó que el conveni l'hagin hagut de negociar i decidir el propietari, com és natural, i la Plataforma Camins Públics i Oberts. Potser tenim la memòria curta, o no estam prou documentats, però ens sembla un fet inèdit, inaudit i, per dir-ho en paraules simpàtiques, original. El contenciós històric ha estat sempre entre els propietaris de la finca i el poble, que té la seva màxima representació sobirana en l'Ajuntament. Hom, a aquestes alçades de més de trenta anys de viure en un estat de dret (com a mínim, això diuen, que és democràtic, i que és de dret), a aquestes alçades de viure en un municipi amb 38 milions de pressupost anual i 459 funcionaris, sembla que té dret a pensar que la Sala té prou recursos per representar-nos davant el que sigui i davant  qui sigui. Quina és la tasca d'un Ajuntament, si no resoldre conflictes com el del Fangar? Què ha de fer una corporació municipal quan veu que terrenys públics, seus, de tots, són usurpats amb total impunitat i immunitat? Per què pagam polítics i funcionaris? De què serveix el dinosaure burocràtic que hem creat? Pagam perquè una plataforma hagi de treure les castanyes del foc a l'Ajuntament que ens representa? És clar que el poder de decisió és polític, i no tècnic. La presa de mesures, sigui de la casta que sigui, és competència dels polítics, al cap i a la fi. I tanmateix, vivim un període, d'uns anys ençà, que sembla que els qui duen vertaderament el pes de la vida municipal i pública són els tècnics, davant l'abúlia, la passivitat i el menfotisme dels governants que hem triat entre tots. Els polítics, l'equip de govern, el batle, senbla que serveixen només per anar a una conferència, per donar maneta a una festa de barriada, per rebre un conseller. Però, i a l'hora d'estrènyer? A l'hora de posar el cul en remull i arromangar-se? A l'hora de comprometre's i enfrontar-se amb aquell ciutadà que no compleix la llei? On són? Què fan? Ho hem vist palès ara amb l'afer dels camins públics del Fangar, en què una plataforma ha hagut de resoldre el conflicte. Però també ho veim cada dia, per exemple, a l'hora d'aplicar de manera contundent la disciplina urbanística. Recordaran els nostres lectors que quan es va tractar d'impulsar l'execució d'alguns expedients de demolició més d'un partit, i de dos, de l'equip de govern, i de l'oposició, va mirar cap a una altra banda. A veure si ara sortirà una Plataforma Finques Il·legals Esbucades que arregli el problema al nostre ajuntament...

 

CpC 369 en format pdf part 1

CpC 369 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Setembre 2010					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom