skip to Main Content
Pandèmia

Pandèmia

Aquestes setmanes he sentit a dir a moltes persones, sovint periodistes que havien d’omplir la seva intervenció en un programa informatiu, que aquesta pandèmia no té antecedents. Clar, si els antecedents són els de la vida del jove periodista és probable que tengui raó, però si hem de parlar dels antecedents en el conjunt del nostre país o d’Europa veurem que d’antecedents n’hi ha a balquena.
Per començar amb un antecedent llunyà, podem esmentar la Pesta negra que possiblement s’inicià al nord de Xina – però quina mala sort tenim amb aquests xinesos – devers 1346, i s’estengué arreu del món llavors conegut, o sigui del món on s’intercanviaven mercaderies i circulaven persones, i arribà a infectar pràcticament tot Europa fins al 1353. Es calcula que en la majoria de països desaparegué un terç de la població. La Dansa de la Mort de Verges encara és una romanalla de l’empremta que deixà en la nostra gent aquesta epidèmia. Bocaccio situa el començament del Decameró a Santa Maria Novella, on es troben set dones i 3 homes, tots d’una vintena d’anys i fugitius de la pesta que ha despoblat Florència. Aquest jovent decideix acurçar el temps de confinament contant històries per torn i sobre temes que un d’ells ha de proposar. No és cap mala idea per al temps actual, en el cas que estigueu confinats amb tal companyia, cosa més aviat dubtosa.
Dels diferents grips que comparegueren al llarg dels segles XIX i XX també n’han quedat memòries. Sobretot de les dels anys 1837, 1847 i especialment del de l’any 1918. També hi havia hagut pesta l’any 1820 «Com es s’As d’Oro va fer / a dins Bellpuig corantena / duia es trastos a s’esquena / com un mestre de llauner». Aquesta passa de pesta pegà molt fort devers Barcelona, on entrà pel port. També llavors hi hagué partidaris de minimitzar l’epidèmia mentre que d’altres proposaren l’aïllament de la ciutat entre altres mesures. Finalment s’hagueren de muntar campaments als afores de Barcelona, i també a Montjuïc, muntanya multiusos del cap i casal. Aleshores també hi hagué politització de la crisi i interessos partidistes per sobre dels generals.
Alguns anys més tard Pere d’Alcàntara Penya fa dir a mestre Cinto, taconer vell de Ciutat i personatge de l’obra de teatre La pesta groga, escrita arran de la pesta de 1870, «Mai he vistes tantes coses / com veig el dia d’avui./ Espanya, ben espanyada / sense un rei que faça llum / dins aquesta fosca negra / que tants de partits han duit.» El mateix autor escrigué El cordó de la vila, on tracta irònicament la qüestió del confinament de la zona on és més present l’epidèmia.
I què us diré, parlant de política, jo sent més com a president Torra que no pas aquell home de Madrid. I aquests dies de confinament aquest convenciment meu ha augmentat encara més. El primer té com a assessors investigadors i personal mèdic, mentre que l’altre fa comparèixer militar condecorats, em recorden Brezhnev i Podgorni quan presidien el Primer de maig a la plaça Roja de Moscou, que ens volen convèncer de la necessitat de desplegar unitats de l’exèrcit espanyol, viatjant d’una banda a l’altra, més que no d’activar els elements de Protecció civil, la policia o els bombers.
No us vull, però, desanimar gens. Estic segur que en sortirem, revestits de paciència, disciplina col·lectiva i d’un cert coratge, segurament sense ajut extern ni interessat, com hem fet sempre. Guillaume Apollinaire, mort a causa de la grip, que a França anomenaven «espanyola», del 1918, ens ajudarà a servar el bon humor.
«Les odalisques a Zanzíbar
nues dessota un vel lleuger
remenen les anques d’almívar
dons de l’harem on fa d’esquer
un baf indecorós de figues.»

Sebastià Vidal-Joan (sebastiadaurat@yandex.com)

Back To Top
×Close search
Search