skip to Main Content

Parlem d’escoltar-nos

Envio una abraçada molt càlida a tots els amants o degustadors ocasionals de la lectura, la qual ens pot obrir els ulls, dur-nos a la transformació o fer-nos gaudir d’estones enriquidores. Sóc na Rita Shelyakina, tenc 17 anys, és la primera vegada que escric en aquesta revista (amb molta il·lusió), i avui m’agradaria fer una reflexió sobre el fet d’escoltar-nos.
Dintre de la societat actual, escoltar les nostres necessitats i desitjos més profunds s’ha tornat més bé un fet secudari, fent-nos infeliços i esclaus de les nostres pròpies exigències, i esque com a éssers vius, els humans tenim els nostres propis ritmes i el funcionament del cos (lligat a la psique), ens els regula de forma sàvia al nostre dia a dia, no pas per caprici, sinó perquè entenguem i reaccionem davant els missatges que ens envia. (N’és un exemple el meravellós cicle menstrual, del qual m’agradaria parlar detalladament un altre dia).
Perquè ja som perfectes, i ja tenim tot el que necessitam al nostre abast. El fet de modernitzar-nos sense tenir en compte totes les parts que ens conformen i vetllen pel nostre benestar ha duit a una societat alienada i degenerada, on el cos, la ment, les emocions i l’esperit són carregats amb informació constant sense donar-nos cap tipus d’eines per gestionar-la. Ens hem confós, hem ballat un ball sense triar el ritme, i ens hem tornat addictes al frènesi, a les dades, als volàtils impulsos mentals, que han perdut la seva qualitat, quan hem deixat de permetre el repòs, i aquest s’ha tornat un sinònim de improductivitat o avorriment. Hem deixat de cuidar-nos, i deixar que ens cuidin, per córrer, cap al no-lloc, cap al no-res, amb el que tard o d’hora ens topam de front.
Amb aquests pensaments, m’aixec amb ulleres un dia més de classe, sentint que podria, si tengués el coratge suficient, deixar-ho absolutament tot, per aturar-me i demanar-me ; què és el que jo vull realment? I ser conseqüent amb la meva resposta.
Arribats a aquest punt em podria desviar cap a moltes branques, cap a la crítica del sistema educatiu, del sistema en general… però la pregunta al fons és una ; quan ens escoltem? Ens escoltem realment? O vivim d’acord amb les exigències de l’exterior, a les quals estem enganxats per por al rebuig, i, al fons, es converteixen en les nostres pròpies exigències? Provablement aquestes exigències són imposades per persones que no s’escolten, i les formulen desde l’oblit. Fet que, al fons, em commou.
Em commou perquè deix de cercar culpables, d’apuntar amb el dit o de queixar-me, per arribar a la conclusió de que simplement, hem de recordar quin és el nostre desig més profund, i deixar-nos guiar. A respectar allò que sentim a cada moment, i actuar en conseqüència.
A compadir-nos dels altres i de nosaltres mateixos, entenent que feim tot el que sabem, i que esteim al lloc correcte, on no fa falta frissar o forçar el canvi. Perquè el canvi ve sol, i demana abraçada, demana allò més atrevit ; que és la convivència amb el propi buit, amb la arena de l’existència, l’impuls del pit.
Vaig començar a reflexionar sobre aquestes coses ja fa bastants anys, per circumstàncies vitals i curiositat, i això m’ha obert els ulls. Avui puc dir que és un camí preciós, el d’escoltar-se, que alhora comporta coratge i voluntat d’acceptar allò que tant ens agrada rebutjar de nosaltres mateixos; la nostra ombra. Finalment, dir també que:
mai més tornaria enrere,
perquè basta començar
a fer preguntes que ens barrem,
arriscar-nos a alenar,
per trobar el que tant busquem.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search