skip to Main Content
Pau Riba: Versos De Porcellana

Pau Riba: versos de porcellana

Setanta-dos anys el contemplen. Pau Riba, el petit de nou germans, nét del poeta Carles Riba, descedent d’una família benestant, burgesa i catòlica, és el darrer hipi. Divendres a Ca’n Lliro començà com a ell li agrada, a baix de l’escenari, sortint des d’un fons inconcret, descalç, tot sol, amb la guitarra sentint a prop els alens del públic, travessà tota la sala, l’enrevoltà, mirà cada persona als ulls, generà somriures, rialles, tendresa. Després, ja damunt l’escenari, enfilat al taburet, amb la inseparable guitarra, els cabells llargs, blancs, ruells, descalç encara, enfilà una teringa important de clàssics, que alternà, també, amb una tirallonga de “forismes” ocurrents, brevíssims. S’hi sent molt a gust, Riba, en la rapsòdia, en el dir versos, en el modular-los i presentar-los davant el públic com si desembolicàs caramels molt gustosos.

Dels darrers anys, ha cobrat transcendència superior la “Nina de Miraguano” dita amb l’acompanyament musical de l’orquestra Fireluche, que és la mateixa que l’acompanya en el seu darrer disc, Ataràxia, i que també és la mateixa que l’acompanya en el bellíssim poema “Sa meu mare”, que és com diuen “ma mare” devers la Costa Brava. “Fill”, li digué ella quan s’acostava als noranta anys, “et recordes d’aquell poema que em vas fer quan vaig fer els vuitanta? Me’l podries tornar a llegir, el dia de la festa”. Però ell, en Pau, distret de mena com és, no el trobà, el poema, i comprengué que, sa mare, viva com era, més que una centella, el que volia era un nou poema, ara pels noranta. Ens el digué, Pau Riba, tot sencer, aquell poema de nou estrofes de nou versos més una cloenda final per arribar als noranta complets. Una delícia, un amor inconfusible, un verb transparent, un joc de paraules inacabable. “Sa meu mare”, la veu del fill brufant els noranta de sa mare, recordant-la ara davant tots nosaltres.

El colofó del concert el posà l’inevitable “Noia de porcellana”, després d’haver pujat al cel amb el “Taxista”. Només s’hi trobà a faltar, ai, el Lobulus Temptator, la mossegada a l’orella més trapella.

Back To Top
×Close search
Search