skip to Main Content

Penetram dins les entranyes d’un fogueró

Mateu, Maria Antònia,Victòria, Magdalena, Cristian i una llista molt més llarga de gent fan cada any un fogueró emblemàtic. Ens conten  en detall com el fan.

El Dimonió en pèl és un grup de gent que cada any fa un fogueró per Sant Antoni. No és un fogueró qualsevol, i no ho deim tant pels seus resultats en el concurs, que sempre són destacats, com per la pulcritud, la concreció i la bellesa que any rere any tenen les seves figures.
Conta Mateu Riera: “Això va començar l’any 1985. Era cosa de tres cases, que fan cap de cantó, dues de gent que és família i una de veïnats.” D’això ja en fa més de trenta anys, però no han estat ininterromputs. Diu Victòria: “No n’hem fet cada any. Ara fa deu anys que hem tornat a partir” L’equip d’ara està format per família, veïnats i amics. Enguany han posat mà en el fogueró una vintena de persones, tot i que amb graus diferents d’implicació. Maria Antònia: “Hi ha gent que ve cada dia, n’hi ha d’altra que només ve a muntar, hi ha gent que participa només a una part del procés, cadascú aporta el que sap fer i fa feina així com pot.”

La idea
Normalment es veuen a finals d’octubre i comencen a pensar idees. Tothom n’aporta, i a més, diuen, sempre en queden en el tinter d’anys anteriors. Per exemple el fogueró d’enguany ve d’una idea de l’any passat. Es veuen un parell de vegades només per parlar-ne.

La història
Una vegada tenen la idea intenten treballar molt la història, donar un sentit a la idea, què fa Sant Antoni en aquella situació? Fan un guió d’allò que passa. Victòria: “Tot el que hi ha té un sentit, tot i que a vegades la gent no ho percep. Hi ha gent que només pega un cop d’ull i prou, però qui vol indagar, s’hi pot entretenir”
Els plànols
Llavors fan plànols, que detallen on aniran col·locades les coses, quins personatges hi haurà, quines postures tendran… “Vetlam que no hi hagi només una cara, sinó que voltant el fogueró a cada lloc s’hi puguin veure coses” diu Maria Antònia. “A vegades també feim una maqueta.”

L’elaboració
Quan han decidit més o manco això, fan l’estrucutura, la part grossa que hi ha d’haver. Tenen la sort que a la família hi ha un parell de fusters. El dibuix de les figures humanes el fan amb un programa gràfic d’internet, llavors fan l’esquelet amb fustes i l’omplen amb bolles de paper de diari. Es distribueixen la feina: uns fan els esquelets, els altres fan objectes petits, altres animals que hi hagi d’haver, altres vestits… Les cares humanes les fan amb una careta de guix, les mans, i els peus també, “duen menys feina.”

La filosofia
Més enllà de les tècniques concretes que utilitzen, donen importància a la filosofia d’allò que fan.
Victòria: “Pensam que tot el que pugui ser natural millor, que tengui l’efecte real. També perquè pensam que un fogueró ha de contaminar el mínim.” Mateu: “Un dia, un cunyat meu va dir: un fogueró és com un betlem en gros, té diferents materials, a diferència d’una falla. I si pot esser, tot fora pagar.” Reciclen molt. De teles velles, o cortines, en fan els vestits. Aprofiten retalls de fusta. Moltes de les pintures, són sobrances de pintors, coneguts, que els les fan arribar. Guarden els diaris… Mateu: “Però vulguis o no sempre hi ha coses que has de comprar. Per exemple, gastam molt en cinta de carrosser, n’arribam a usar molta.” Magdalena: “També ens agrada donar una segona vida a les coses. Enguany els canelobres eren trofeus d’atletisme. Un any vàrem fer una ràdio antiga desmuntant rellotges.”

Per altra banda: “Un fogueró ha d’ensenyar”, diu Mateu. Ells sempre fan una feina de recerca històrica d’informació. Varen cercar la data de la mort de Sant Antoni, on vivia, la vegetació que hi havia en aquell lloc, quins tipus de basíliques hi havia i que s’hi solia pintar en aquell temps, i ho varen reflectir en el seu fogueró. “I la gent deia si era Crist Rei o Sant Pau. Sempre passa això. Una vegada ens vàrem inventar la Penya Segaia, i hi havia gent que recordava haver-hi anat.” diu Victòria.
Beuen dels vells: “Els padrins tenen molt per dir, ells recorden com eren les coses abans, coneixen les feines antigues…”

El pressupost
Surt sorprenentment barat. No solen passar de 150 euros. Victòria: “Enguany ha estat una excepció, hem gastat una mica més, pels taulers de fusta.” Amb el premi fan un dinar, i si encara sobren doblers, els guarden per un altre any. Poden estalviar gràcies a no haver de gastar en pintures, que són molt cares; ni en llenya, ja què molta gent de la família té foravila i l’aporta. Mateu: “També és una cosa de principis. Un fogueró ha de ser per usar coses velles i cremar-les. Llavors hi poses la imaginació que vulguis, però pensant en reutilitzar.”

El perquè
No pensen en el premi, simplement passen gust. Victòria: “Aquests tres mesos suposen trobar-nos amb la família cada setmana, veure els nins que creixen… Per jo, això no té preu” Magdalena:”Passes gust quan ho fas. Relaxa venir aquí, fas manualitats, etc. La festa és fer-lo”

La culminació
No els fa pena cremar-lo, ans al contrari. Diuen: “Passam molt de gust de veure com pren. Està construit per això. És el punt àlgid.”

Back To Top
×Close search
Search