skip to Main Content
Per A Mi Ara L’important, Més Que L’amor, és L’amistat

Per a mi ara l’important, més que l’amor, és l’amistat

Joan Riera Ferrari (1942) és un dels pintors manacorins més reconeguts internacionalment. Llicenciat en belles arts a Barcelona, ha inaugurat 283 exposicions individuals arreu del món: Alemanya, França, Bèlgica. Solidari i compromès, ha donat cos a les seves ànsies d’ajudar els altres amb les Serenates a l’Auba, que enguany arriben a la seva quarta edició. D’això i de pintura en parlam en aquesta entrevista.

– Joan, abans de començar: hem sabut que el monòlit obra teva que hi havia a la rotonda de sortida cap a Palma ha quedat molt malmès. Què ha passat?

– Aquesta setmana un autocar hi va tenir un accident. Pel que tenc entès, el xofer està ingressat molt greu a l’hospital i esper que es pugui millorar. L’autocar va entrar dins la rotonda i va envestir l’escultura. El tros més gros que n’ha quedat és així (fa una obertura amb els braços que amb prou feines fa mig metre). Aquesta escultura la vaig regalar, i l’Hiper, en el seu moment, ara fa ja prop de deu anys, en va pagar la factura de la fundició. Va costar 38.000 euros. Per això, en saber la notícia m’hi vaig desplaçar i vaig demanar als municipals que guardassin els bocins de l’escultura, perquè si se n’ha de fer una fundició nova, el bronze avui en dia és caríssim.

 

– Divendres tornen les Serenates a l’Auba i na Nina…

– Sí, na Nina repeteix. Tothom ha demanat per ella. El concert de l’any passat va ser un èxit. Vendrà acompanyada pel pianista Joan Munné. Això serà divendres a les 21.30 h. Però la gent ja sap que pot començar a comparèixer devers les vuit i començar a menjar.

 

– Què més proposau?

Dia 7: Airbag, que és un grup format per primeres figures de la música, acompanyats al piano per Andreu Riera. Faran una peça d’Astor Piazzola. Dia 20 ve en Juan Reyes. autèntica mà dreta de Paco de Lucía. Toca la guitarra com ningú. El mateix dia hi actuarà la banda de música de Manacor amb un recital de bandes sonores i acabaran amb el concert d’Aranjuez amb en Juan. Per acabar, directament venguda de Nova York, el 26 de setembre tendrem a l’Auditori Maria Bayo, una primeríssima figura.

 

– Tot això ho gestiones tu personalment?

– Sí, amb el suport i l’assessorament d’Antoni Parera Fons, que m’ajuda a fer els contactes (mentre diu això, darrere ell hi ha un gran retrat d’Antoni Parera, en tons ocres i regalims d’amistat)

 

– Heu canviat una mica la línia, de quan vàreu començar a ara…

– Sí Havíem començat d’una forma més clàssica. Amb Joan Pons o Maria José Montiel. Va venir-hi poca gent. Ara duim una música més actual. Enguany és la nostra quarta edició. Ara bé, vull que quedi una cosa molt clara. Cada any acudim a Víctor Cuevillas, notari de Palma i ell aixeca acta de les entrades una per una. El que es treu del bar, tot el que s’ha gastat. I el que queda. Tot el que queda s’entrega a TipTap i a Aprop, com l’any passat. De totes maneres, cada un parell d’anys anam canviant d’associacions.

 

– Què vàreu recaptar l’any passat?

L’any passat vàrem poder entregar 6.000 euros.

 

– Amb quina assistència de públic?

– Prop de 2.500 persones, que pagaren quinze euros d’entrada cada una.

 

– Els artistes vénen fora cobrar.

– Sí. Ara bé, l’any passat na Pasion Vega ens va demanar un hotel de cinc estrelles per a cinc dies, dos bitllets per venir de Cadis, dos més per venir de París, que li duguéssim un baül de Madrid, tres cotxes de lloguer plens de benzina… I això no pot ser. Han de comprendre que es tracta d’un acte de beneficència.

 

– Ets amic d’en Serrat. No li has dit mai de venir?

Enguany és impossible. L’any que ve en parlarem. El vaig anar a veure a Palma. Ens abraçarem, i gairebé ens varen caure les llàgrimes. No li vaig voler dir res. M’estim més que vegi el catàleg dels concerts que feim.

 

– Has dit que els primers anys no va venir gaire gent, però en el calendari estiuenc, les Serenates ja són un referent, dugueu qui dugueu… I això estira gent.

– Ja ho crec que sí. Són un referent musical.

 

– I per a l’any que ve?

– A l’octubre ja començam a pensar a veure què feim per a l’any que ve. Qualcú ens dirà “i per què no duis en David Bustamante?”. Ja hem parlat amb ell. Són 40.000 euros, no tenim res per donar, ni els guanyam. La nostra filosofia és cercar gent de molta vàlua, que venguin gratuïtament.

 

– Sempre has estat molt desprès, una persona solidària, amb una ànsia infinita d’ajudar els altres. D’on et surt, aquesta vena?

– Als set anys es va morir ma mare. Les famílies quedaren barallades i jo vaig quedar entre Montescos i Capuletos. Em sentia allunyat de tot. Si feia un amic nou a l’escola l’adorava. Era un autèntic esclau de l’amistat. I per això quan veig que hi ha gent que ho passa tan malament, que no poden ajudar els seus al·lotets. Això em fa tanta pena… tenc molta família, però molt escampada, i a penes ens veim. Em fic a ajudar, és un sistema de vida que m’ha vengut així. Mira, ara a Etiòpia hi ha 600.000 persones que beuen aigua dels pous que s’han fet gràcies a la Fundació Riera Ferrari i Llevant en Marxa. L’altre dia ho vaig veure per la primera cadena de televisió i em vaig emocionar. Els pous s’han pogut fer a partir dels 120.000 euros que vàrem treure de la subhasta d’obres d’art que jo tenia aquí. I la veritat, m’estim molt més això que no veure els quadres aquí dedins.

 

– En quin moment creatiu et trobes, ara?

– No havia pintat tant mai. Al marge de les roques, que sempre vénen amb mi, he agafat una idea que em du un feiner de por: retornar a un passat per fer-lo futur. Agaf quadres meus antics, de totes les meves propostes creatives i els pint al costat així com els interpretaria jo avui. (Ens giram cap a un quadre que hi ha penjat damunt el sofà). Veus aquest quadre? Es titula “Cartes d’amor al vent”. L’he pintat al costat com ho faria ara. Ie vegades surt molt millor el que havia fet abans que el que faig ara (riu).

 

– S’hi veu una transició enmig, que separa passat i present.

– Sí, l’antic es titulava “Cartes d’amor al vent” perquè encara no havia trobat ningú. Ara l’important per a mi és l’amistat, més que l’amor, i per això surt la paraula a la nova proposta.

 

– D’això en sortirà una exposició?

– L’antic govern em varen demanar per poder fer una col·lecció d’això i fer-ne una exposició itinerant. Ara hi ha hagut canvi de govern i no sé com reaccionaran. Jo encara hi he de fer molta de feina, perquè és com si fos la meva vida traduïda en quadres. I s’hi veuran tots els meus estils, des d’allò més abstracte, a vaixells, Venècia, retrats… Vaja, s’hi veu tot el camí que havia fet per trobar el perquè de tot, que al final he trobat amb les roques.

 

– Treballes escultura, també, ara?

– Tenc dins el cap aquella rondalla de mossèn Alcover, que conta la història d’aquell home que estava cansat que li prenguessin la llenya, i pujà a una figuera amb un fes de llenya i el penjà a la lluna. Ho trob d’un surrealisme impressionant. En vull fer una escultura.

 

– A la teva edat i amb la teva trajectòria començaria a ser normal que hi hagués un reconeixement institucional a tot el que has fet.

– Amb això som molt especial. Si no me criden jo no cerc. Jo no insistesc mai per vendre un quadre. El quadre que hi ha a l’Auditori me’l volien comprar, i per molts de doblers. Però no el vaig vendre, perquè era per a la gent de Manacor. Aquest quadre és vostre.

Back To Top
×Close search
Search