skip to Main Content
Per La Llibertat, Contra Un Estat Repressor

Per la llibertat, contra un estat repressor

Gairebé cent anys de pena. Aquesta és la resposta de la judicatura espanyola, a través del seu Tribunal Suprem. Per a alguns el fet de descartar la rebel·lió com a delicte als encausats semblarà un gest de bona voluntat, però alerta. El llenguatge emprat pel Tribunal Suprem a la seva sentència sembla més d’un organisme del segle XIX que d’un estat democràtic de l’Europa del segle XXI. Han reviscolat el terme “sedició”, més propi d’èpoques pretèrites que de l’actualitat. En qualsevol cas, han jutjat (si se’n pot dir judici) i han condemnat a presó i inhabilitació nou persones que no han pegat mai un cop de puny i que actuaren en conseqüència amb el programa electoral amb el qual es presentaven. Tengueren, aquestes persones, la valentia de posar-se al capdavant d’una iniciativa que era empesa, impulsada i demanada pels seus votants. La coherència de l’estat en aquest sentit és impossible. Els partits espanyols presumptament democràtics s’aferraran al fet que no es prohibeix cap idea, que no es condemna una ideologia, ni tan sols un objectiu polític. Les persones condemnades, però, no feren més que executar el mandat del poble, a partir de la majoria absoluta amb què comptaven en el Parlament català. L’única manera que té l’estat, aleshores, d’evitar que això es pugui repetir és, a la fi, il·legalitzar els partits independentistes, convertir en delictiva, a la fi, la meitat de la població de Catalunya.

Les lleis les fan les persones. No n’hi ha cap, cap, ni una, de perenne ni d’invariable. I la presó i la repressió, com ja s’ha demostrat aquests dies, no serà cap solució. Ans al contrari. Només amb el diàleg, i només amb el reconeixement per part de l’estat de Catalunya com un interlocutor vàlid, com un subjecte polític amb una voluntat de ser i de ser sobirà, es trobarà una sortida digna i a l’alçada d’allò que anomenam “democràcia” al “problema català”.

Que a Espanya no l’interessa l’encaix territorial, amb el ple reconeixement de la plurinacionalitat que la compon és una obvietat que cau pel seu propi pes. I tant és si qui governa és el PP com si qui ho fa és el PSOE. Ni indult, ni amnistia, ni clemència, ni acostament. Pedro Sánchez ja ha dit, alt i clar, que les penes es compliran de forma íntegra.

A banda dels sis components del govern Puigdemont condemnats, també ho han estat Carme Forcadell, presidenta del Parlament català, en una decisió que ha de ser incomprensible per a qualsevol demòcrata europeu. El seu pecat: permetre que en una cambra parlamentària, en un espai creat, configurat i imaginat per, com diu el propi nom, s’hi pogués parlar. I si encara pot ser més flagrant, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, sense poder executiu, sense presència a les institucions catalanes, només pel fet de liderar la resposta ciutadana, també romandran durant anys (ja en fa dos que hi són) tancats a la presó.

Ja no parlam de país, ja no parlam d’independència. Parlam de drets fonamentals de les persones: llibertat de pensament, llibertat d’expressió, llibertat de manifestació, llibertat de reunió. Democràcia. Poder del poble. Que nou membres del consistori fossin dilluns a sa Bassa per expressar el seu rebuig a la sentència i la seva solidaritat amb els presos polítics és una notícia feliç i que ens ha d’enorgullir. Que dotze quedassin asseguts a la Sala de plens és, si més no, preocupant. Qui creu en la llibertat de les persones?

Back To Top
×Close search
Search