skip to Main Content
Perquè Les Façanes Van Plenes De Cablejat

Perquè les façanes van plenes de cablejat

Debut, amb voluntat de continuïtat, a les pàgines d’opinió de Cent per Cent del professor manacorí Joan Estelrich Llull

4 d’agost de 1902, després d’un parell de setmanes de tenir gent externa enfilats per les façanes penjant fils, flastomant per la calor que feia i botant per damunt del trastum que escampaven enmig del carrer, s’inaugurava, a la fi, la instal·lació elèctrica que havia de dur Manacor a la modernitat. Un flamant sistema de fils de coure negres i prims s’escampava per les façanes del poble donant un toc estètic modern que feia enveja als que no havien rebut
l’honor de tenir penjat un d’aquests cordells a ca seva.
Al vespre, banda de música, batle, regidors, poble alt i poble baix anaren a la plaça de sa Bassa a veure com, a la fi, alguna persona de renom connectava un fil amb un altre i per demostrar que la foscor ja no seria tan negra. Tomeu Maura havia dissenyat i preparat un arc ple de bombetes que havia de lluir enmig de la plaça que encara no tenia el famós fanal que temps després va donar un aire senyorial a la plaça. Però, en endollar un cap i l’altre, l’arc es va encendre i tot quedà reduït a una estructura de ferro enmig del foc que s’aguantava pel fil de corrent. I aquest simple fet va encendre la bombeta (mai millor dit) al batle del moment.
El poble estava ple de casalots antics i funestos, de parets gruixudes que només havien rebut alguna reforma estètica però que tenien uns fonaments quasi inexistents. Fàcilment aquestes cases grans i velles tenien un esbaldrec a la façana, ara un crui damunt el portal o la
finestra, ara un cantó d’un balcó que només s’omplia el Divendres sant i el dia del patró… Tot això posava en perill la integritat física dels manacorins que circulaven pel carrer i dels pocs visitants que venien, un fet que preocupava al batle. Però, quan va veure que el fil aguantava aquella estructura de ferro malmesa pel foc va veure una possible solució.
Al màxim representant del consistori, li entrà la febre elèctrica. “Tots el manacorins tenen dret a una pera dins ca seva” pregonava el saig per promocionar la modernització d’un poble rural amb ànsies de ser bufa i progressista. Cada casa omplí el seu frontis amb fils i fils que anaven amunt i avall del carrer, creuant per damunt els caps de la gent amb la intenció de donar claror els vespres. Però el batle ho feia amb una altra intenció Tot aquell conjunt de
filaions tenien una altra tasca a part de donar claror a les cases. Quan els fils s’enganxaven a la paret, donava un suport extra a les façanes velles i evitava que aquelles façanes caiguessin damunt la closca dels vianants.
Aquesta tècnica de prevenció de riscos segueix en funcionament (els batles se la passen d’un a l’altra en secret dins la carpeta del Pla General). Amb les crescudes del poble s’han hagut d’enginyar com poder crear nous punts d’ancoratge de totes les cases. Per això, es varen
instal·lar els semàfors del Torrent, davant l’estació i enfront de la residència, per aguantar tot sa Torre, santa Catalina i els Creuers. Per què creieu que va costar tant treure els vells i fer les noves rodones? S’havien de recalcular totes les forces.
I és per això que mai es podrà enterrar el cablejat de la ciutat i hem de gaudir d’aquest horror vacui, sense ells, tot seria en terra. I Així, quants més fils damunt la façana, més segura és. I a Manacor, quan fa bo, més se’n posen.

Joan Estelrich

Back To Top
×Close search
Search