skip to Main Content

Poesia de resistència

[pullquote] Emma Finozzi, Alícia Olivares i Margalida Brunet posen veu i moviment a les imatges de l’exposició “El món dels vencedors”, que dissabte s’estrenarà a la Torre de ses Puntes. Les façanes del poder i de la riquesa (literalment) són l’argument d’unes fotografies que sacsegen capes socials i fan coure  ferides personals i col·lectives d’un poble que encara recorda. Elles han titulat aquest recital com a “Poesia de resistència. I  ens expliquen el per què de la vetllada poètico-musical.
[/pullquote]

-Per un que no la coneix, què és poesia de resistència?

Emma: És, essencialment, poesia que sorgeix durant règims dictatorials.  No necessàriament són “en contra de” de manera pública, sinó cançons que són cantades per resistir en moments obscurs, cançons a vegades subtils però de resistència al règim.

-No dírieu cançó protesta?

Alícia:  Si, també…de fet hi ha relació clara entre Lluis Llach i Víctor Jara. Noltros aquí ho hem viscut més com a cançó protesta.  Però sí que hi ha un matís lleugerament diferent.

-Com va sorgir inicialment aquest espectacle?

  1. A. Ens ho varen proposar des del cicle de tardor poètica. Arran d’un espectacle anterior.
  2. E. Sorgí després de l’acte de memòria històrica el 12 d’abril, on interpretàrem un poema de Benedetti, “Circe Maya”, musicat per D. Biglietti. És el poema “Desaparecidos” i escollírem aquest poema perquè per a nosaltres, els que hem viscut a Amèrica llatina, és la mateixa experiència, és el mateix. Per a mi era molt important, ho sentia des de dintre, i aquest poema es fa sentir des de les entranyes..
  3. A. Férem dos poemes, l’altre és el tema “Le deserteur” de Boris Vian, que vaig traduir al català. Hem ampliat aquesta idea, i férem una mica de recerca sobre l’exposició d’Ignasi Prats. Aquestes façanes de cases dels principals mandataris franquistes ens fan adonar de la opulència de les cases, palaus…

-És com una  arquitectura del poder.

  1. Si, i algun dels temes que escollim fan referència precisament a una arquitectura totalment diferent. “La casa que vull” de Lluís Llach és precisament tot el contrari: una casa, una arquitectura totalment diferent: casa a ran de mar, portes obertes, senzilla, acollidora…els llocs de l’exposició transmeten fredor.

-Margalida, tu com has enfocat la dansa?

-Jo ho he elaborat a partir del seu poema. El que sento, patiment, repressió, la por i la necessitat d’amagar-se…tot això és el que vull transmetre mitjançant el moviment.

-És necessari cantar aquesta poesia de resistència avui dia?

  1. És necessària la poesia en general. I aquesta poesia fa referència a la memòria, això ha d’existir. Si no tenim l’abans, com podem seguir? Just tendríem “Gran hermano”. Si no revivim la memòria, no sabem d’història, no serem capaces de prendre decisions conscients.

-Sembla que la poesia de resistència, també la de protesta, doncs, no és cosa just de moments de repressió dictatorial?

-E. Al món actual, aquesta forma ens permet transmetre a la gent el què ha passat.  Aquesta consciència permet conèixer, i anar a votar tenint en compte aquest passat. Sinó, just votarem el que diu la tele.

  1. M. Els valors humans parteixen de la base del coneixement del què han patit els teus, del valor del seu patiment i que tu has pogut superar.
  2. La dictadura és una mica més recent a Llatinoamèrica, però no hi ha tant de temps al mig de la dictadura franquista i la d’Uruguai, per exemple.

-Parlant de la guerra de Síria, de la situació de països no tan llunyans, no és estranya sinó necessària la poesia de resistència?

  1. Pensant precisament amb això, programàrem també un poema d’un autor saharaui sobre una antologia de poesia saharauí publicada a d’Uruguai. “Suposiciones” de Luali Lehsan és un dels poemes escollits. La situació és la mateixa al Sàhara que a l’Espanya franquista o a d’Uruguai dictatorial. Perquè es repeteix la història? Els nostres fills, nebots, han de conèixer el que ha passat, i a partir d’aquí decidir en conseqüència.
  2. A. A Espanya no hi hagut justícia equilibrada. Hi ha hagut repressió. Es succeïren dictadura, democràcia…els mateixos mandataris seguiren recol·locats i aixó es veu a l’exposició. Continuaren amb el poder de manera soterrada, però al poder.
  3. Jo estic fent una investigació personal, i encara he pogut veure la por dels familiars dels assassinats aquí a Manacor. No hi ha confiança, encara existeix el trauma de les famílies perseguides.
  4. A. Això és perquè és una ferida, mal curada, encara infectada. Veus, amb la memòria històrica, que hi ha molta gent que no sap on estan enterrats els padrins, per exemple. El jutge que inicià un procés de reconstitució va haver de marxar, i si als jutges no els deixen fer la seva feina, ja me diràs.
  5. E. Si després de vuitanta anys encara no es pot posar un mural de record a Manacor, és que el tema no està tancat ni de molt.

Vuitanta anys després.

 

Torre de ses Puntes. Inauguració de l’exposició de fotografia “El món dels vencedors”, d’Ignasi Prat Altimira, premi Ciutat de Manacor d’Arts Plàstiques 2015 . Del 14 de novembre al 18 de desembre.

 

 

Back To Top
×Close search
Search