Cent per Cent | CpC 357 - La massificació consolidada i el civisme tendral

CpC 357 - La massificació consolidada i el civisme tendral

centpercent | 25 Gener, 2010 10:26

Sant Antoni ha acabat. Queden, ara 364 dies de devoció, de festa covada i, sobretot, de reflexió. I és ara, justament quan encara cremen els darrers calius dels dies passats, que s'imposa la valoració de la festa més emocional de Manacor. Eren molts els qui creien que enguany, pel fet de caure la celebració en cap de setmana, Sant Antoni a Manacor seria un desgavell, un sensesentit de gent, un monstre incontrolable. De gent, n'hi hagué molta. Algunes fonts no oficials afirmaren que n'hi havia un vint per cent més que anys anteriors. És possible. La sensació, però, és que la festa ha tocat sostre pel que fa a la massificació. No hi hagué més desbordament que altres anys. Ni incidents remarcables. Les motivacions d'aquest límit, tant per dalt com per baix, són diverses: la primera de totes és la multiplicitat de santantonis a Mallorca. Artà, la Pobla, Muro, Alaró, Sóller, Pollença, Capdepera, Son Servera, Petra... Cadascú fa el Sant Antoni a la seva manera, i atreu els seus. La mobilitat de persones aquest dia és relativament closa, estanca. Només els ciutadans, en vigílies pròximes a Sant Sebastià, es mobilitzen i ho fan, la gran majoria, cap a terres pobleres. D'altra banda, l'afluència a la festa, tot i no augmentar de manera visible, tampoc minva. Enguany més que mai Manacor va viure un èxode juvenil matinal cap a Artà, però foren pocs els qui hi quedaren tota la vetlada: sabien que a les dues i quart havien de ser a cal Baciner, perquè tenen interioritzat el protocol de la festa, perquè l'estimen, perquè la coneixen, perquè la viuen i perquè hi han crescut se'n senten partícips i actors principals. Si hi havia gent era, sobretot, perquè hi havia tots els manacorins. I és aquí on s'enceta la ferida de la segona part del títol que encapçala aquest article: el civisme tendral. El jovent, que a la fi són els qui donen la força a la festa, ha començat a interioritzar quin camí s'ha de seguir per passar gust, i per poder-ne passar molts d'anys. Una festa popular sense rituals ni protocols ni normes sagrades no és una festa popular, és un botellot o una gresca nocturna de cap de setmana. Entre una massa multitudinària de milers de persones sempre hi pot haver elements descontrolats, però quan un grup autoritzat i nombrós pren la batuta els descontrolats esdevenen anecdòtics. Són molts els sonadors i músics que enguany s'han exclamat de manera positiva per la facilitat amb què podien arribar als rotlos per sonar. Fins i tot han sortit veus crítiques al cordó policíac format davant la Sala per permetre ballar als dimonis, ja que han de ser justament ells, amos de la festa, els qui siguin capaços de fer-se un espai a l'hora de ballar. Cert és també que queden serrells per regular, com ara el cant de Completes i Goigs a l'Església, on, per ara, es fa difícil o impossible guiar la massa impacient i enfervorida. És el preu que es paga per tenir una festa potent i vigorosa: la força jove es rebel·la contra les corretges d'altri, però ja comença a saber que si vol dur els calçons amunt li caldran, si més no, unes retranques.
És així, idò, que no tenim monstre, sinó gegant que a poc a poc torna adult, cíclop que es menja els fills que no fan bonda, ídol adorat per les masses, déu venerat per un poble, onso en zel que bramula excitat, kingkong que venta els avions de la simplesa, heroi que venç el món globalitzat. No tenim monstre, sinó país que creix per la gargamella. Tenim poble que es revingla per l'espinada. Tenim pell de gallina i ulls que espiregen, perquè sabem que som, què som i què volem ser.
Molts d'anys a tots i enhorabona!