skip to Main Content

“Pot ser despertarem i direm: ha estat tot un somni”

[pullquote] Maria Antònia Perelló és expresidenta del CV Manacor. Mestra de professió, ha estat sempre vinculada al món del voleibol
[/pullquote]

Quan i com va començar la teva vinculació al món del voleibol?
Vaig començar a jugar quan estudiava EGB, varen fer un equip a l’escola i m’hi vaig apuntar, tenc molts bons records d’aquells inicis. Després vaig jugar a Penyes, i vaig passar per Petra, i per Son Servera.
Mentrestant el 1989 es va fundar el Club Voleibol Manacor. Hi havia l’equip sènior masculí, l’escoleta, i equips cadets i juvenils. Tot d’una que hi va haver equip sènior femení ja vàrem venir cap aquí. De llavors ençà hi he jugat, deuen ser més de vint anys.

Ara ja estàs retirada, però; quan ho vares deixar?
Em vaig retirar a 40 anys, per lesions, perquè el genoll no em va deixar seguir. D’això ara en fa 7 anys.

Però has seguit vinculada al Club i al voleibol…
Sí, però ara, en lloc de com a jugadora, hi estic vinculada com a mare, i form part de la directiva. He estat la presidenta quatre anys. També en diferents temporades he exercit d’entrenadora de diferents equips, infantil, cadet, sènior, escoleta…

Tens tres fills que juguen a voleibol, com vius el seu procés com a jugadors?
Fa molts anys ho vivia de manera molt intensa, i fins i tot amb massa nervis. Ara, actualment, ho visc de manera molt més lleugera, i pas molt més gust. El temps ha fet que m’adapti i no ho patesqui tant.

Quins valors aporta el voleibol per tu?
Per jo l’esport, a part de la família i l’escola, és un dels espais on els valors s’hi troben gairebé tots: responsabilitat, esforç, companyonia, superació, constància…

I de la teva etapa com a jugadora, que t’endús?
El millor de la meva vida. Els meus millors anys han estat lligats a l’esport. El fet d’aixecar-te i només pensar en el partit, o ja pensar-hi el divendres… Compartir tots els moments… He fet amigues que hi seran per sempre, he compartit viatges, sopars, festes, foguerons… De fet, si ara hagués de mester res, a les jugadores amb qui he jugat, seria capaç de demanar-los qualsevol cosa, del vincle que hem establert i del que ens hem estimat.

Has seguit l’equip de Superlliga 2?
Sí. He anat a tots els partits que he pogut. També vaig anar a Madrid a veure’ls, i a la Copa Príncep. Aprofitàrem aquesta ocasió que no sabem si es tornarà a repetir o no. Quan passa el tren i t’obrin les portes, entra-hi. Jo sempre ho intentaria tot, maldament llavors no fos possible.

Havies imaginat mai que el Club pogués tenir un equip a aquest nivell?
Mai. De fet, jo creia que jugar a Primera Nacional, com a club, era el màxim, i el fet d’enguany estrenar-nos a Superlliga 2 i tenir com a objectiu mantenir-nos, i llavors trobar-nos aquí davant i tenir aquesta possibilitat era inimaginable. És com un somni. I com si pensàssim: ens despertarem i direm ho hem somniat tot. Però encara hi som, encara somiam. Si es fes realitat, això reafirmaria que tenim bons jugadors, i tot i que no ens ho creguem, haurem d’obrir els ulls. En aquests moments més que mai te’n tems de la feina feta, de l’esforç, el compromís, la constància dels entrenaments. Aquesta constància és una de les coses més difícils. Recordes els dubtes de cada any: tenim entrenadors, no en tenim, feim equip, no en feim… i veus que aguantar, que tot l’esforç, té recompensa. El fet de ser un equip petit encara té més valor. Tenim una base petita. Hi ha clubs que per entrar a entrenar fan una selecció, i trien els més bons. Nosaltres hem d’anar a cercar els que no acaben de trobar el seu esport, els desencantats dels altres esports.

Creus que serà bo per la salut del Club? Durà més jugadors?
Del que estic més contenta és que a nivell de poble, crec que el voleibol s’ha fet conèixer molt. Fa uns anys pot ser molta gent no sabia ni que existia el Club. I ara això ha estat com una espireta.

Back To Top
×Close search
Search