skip to Main Content

Punts forts i punts febles de l’Hospital segons els professionals

La població ha augmentat i l’hospital és petit

Xavier Mesquida Riera és microbiòleg i president de la Comissió d’Infeccioses


Xavier fa onze anys que és a l’Hospital de Manacor, ell està al laboratori i la seva missió, explicada en paraules senzilles, és que la gent que entra a l’hospital no en surti amb una altra infecció. A la seva àrea, manifesta, les coses funcionen prou bé: “quan hi ha ganes de fer feina no hi ha traves”. A més, continua, han superat una recent amenaça de recentralització de laboratoris. “Les mostres que es fan als centres de salut van totes a Son Espases, llevat de les de la nostra zona, que vénen aquí. Ho volien dur tot a Palma, però lluitarem perquè no fos així i ho vàrem aconseguir.”
El punt fort que troba que té l’hospital de Manacor, segons ell, és que és un hospital proper, de proximitat i que “la gent en general està contenta del tracte que rep aquí, hi ha bons professionals que tracten bé els pacients.”
Pel que fa als punts febles, els condensa en una frase: “La població ha augmentat molt i l’hospital és petit.” Per explicar-se una mica més, diu: “A vegades és complicat trobar metges, ha de venir molta gent de fora, que troba més atractiu un hospital gros com Son Espases. D’ençà de la seva existència, moltes coses que abans es feien aquí ara es deriven allà. No ho dic de manera negativa, però Son Espases és un monstre que necessita que li donin menjar” Així i tot diu que ara hi ha un moment d’optimisme. “Veurem si les obres aporten solucions a problemes com les llistes d’espera, etc.”
Pel que fa a la qüestió lingüística, diu: “Estic d’acord què s’hagin de treure el nivell de català, però s’han de posar facilitats, cercar un equilibri. Crec que ho faran.”

De cada vegada es té més en compte el pacient

Maria Matamalas està a la planta 2a A, on hi ha Pediatria i Obstetrícia

Maria és auxiliar i fa feina a l’hospital d’ençà que el varen obrir, ara farà vint-i-un anys. Està a la planta 2a A, on hi ha pediatria, obstetrícia, parteres i neonats. Ella ens parla de la situació d’aquesta planta. “Al llarg de tots els anys que he estat aquí, he vist com les coses han millorat molt, de cada vegada s’humanitza més tot, i es té més en compte el pacient”
Ens detalla les coses positives: “A la unitat de neonats, on hi ha els nins que estan a les incubadores o que necessiten cures, els pares hi poden entrar quan volen Abans l’accés era més restringit, s’havien de posar bates, etc. Per altra banda, abans, quan les dones parien, tot d’una els hi llevaven el nin, per pesar-lo, etc. Ara donen més temps a la mare per estar amb ell, dues hores de pell amb pell. S’ha endarrerit el primer bany, no el feim mai abans de les 24 hores i els pares que vulguin hi poden ser presents.”
Pediatria segueix la mateixa línia : “Els pares que volen poden acompanyar els infants tot el temps”. Per altra banda, en el cas dels nins hospitalitzats, donam menjar a l’acompanyant, és una cosa que a altres hospitals no es fa. També, tornant a les parteres, quan a una mare la donen d’alta i el nin ha de seguir ingressat, ella conserva l’habitació com a mare lactant i hi pot quedar a dormir, si vol i hi ha lloc.”
Com a punt feble, diu: “Moltes vegades donam informacions per suposades, tant mèdiques, com de l’habitació, etc. D’això me n’he temuda quan he estat usuària jo. Pot ser feim una analítica a un pacient, que no té importància, però si ningú no li diu, ell es preocupa. O a vegades feim servir paraules tècniques que ell no entén. A vegades és bo de fer evitar que la gent passi pena.”

Han esperat massa estona a fer les obres

Andreu Gomila està a Anestesiologia i Reanimació

Andreu és anestesiòleg i fa vuit mesos que fa feina a l’hospital. “La meva àrea hem de dir que funciona bé, perquè si no hi funcionàs, els pacients no podrien ser operats” Però el problema principal que hi veu és que “L’espai és reduït, la infraestructura de l’hospital és limitada. Segurament, estava pensat per atendre un número determinat de pacients i n’atén el doble.” Per altra banda, diu: “la nostra llista d’espera no és molt llarga, gràcies al fet que venim el capvespre a fer feina per reduir-la”
Aquest problema de la seva àrea és el mateix que hi veu a l’hospital en general: “És petit. Ara que hi ha hagut l’epidèmia de grip, s’ha hagut d’habilitar un passadís com a àrea d’hospitalització, perquè els llits no basten. Això ha passat un parell d’anys.” Un altre problema que ell destaca és el fet de ser un hospital comarcal: “Estam una mica oblidats per l’IBSalut, ho dic sense ànims de ferir ningú, però sempre pareix que som els darrers”
Així i tot, el fet de ser un hospital comarcal també té parts bones: “Tots els professionals ens coneixem i la feina és dinàmica, tens confiança amb els teus companys i saps que si et passa alguna cosa, sempre tendràs algú a qui consultar-ho. Això als hospitals més grossos és difícil que passi”
Respecte si les obres d’ampliació serviran per solucionar els problemes d’espai, diu: “El tema és que les obres estaran cinc o sis anys a acabar, pot ser llavors l’hospital funcioni així com toca, però per mi han estat massa estona a fer-les, s’havien d’haver fet abans.”

“És l’equip humà qui ha fet que això s’aguanti”

Nena Llull està a la planta 2a B, on hi ha Cardiologia, Neurologia, Ginecologia…

Nena és infermera i fa divuit anys que fa feina a l’hospital. Diu: “Pots ser crític amb quelcom que t’estimes? He estat reflexionant per no ser-ho massa i és per això que ho sóc molt.”
Valora la fidelitat dels professionals: “Es pot dir que només he fet d’infermera aquí i que els meus companys també fa molt que hi són, això vol dir que ens hi trobam bé, que en el fons és cert que el fet de ser petit fa que ens coneguem molt i sapiguem fer feina en equip.”
En parlar dels punts febles de l’hospital diu: “És petit, massa petit, i no té pàrquing, tot i que jo hi puc venir a peu. Ja ho era quan només era un plànol i sempre he fet la broma de dir que qui el va dissenyar no feia comptes treballar aquí ni estar-hi ingressat.”
Continua: “No és còmode per als usuaris ni per als treballadors. No hi entra mai aire fresc de fora, les habitacions són molt petites, i els banys que s’han anat reformant, segueixen essent incòmodes i gens facilitadors per potenciar l’autocura i la independència dels pacients. El personal de neteja, subcontractat, no dóna per més (mai els criticaré). Netejar espais vells i no rehabilitats no és gens fàcil. No cal que escrigui com estan les instal·lacions.”
I ara, amplia el punt de vista: “Sovint i amb els anys m’ho mir ja com a usuari o familiar. Encara estam en desavantatge amb els de ciutat. Assolim un gran número de població que ha crescut, canviat i envellit molt però no tenim els recursos que té Son Espases o Son Llàtzer. La gent encara s’ha de desplaçar tant per situacions agudes com cròniques.”
Llança un missatge d’optimisme per acabar i ens hi inclou a tots: “Sense dubte tenc clar que és l’equip humà qui ha fet que això s’aguanti i que som nosaltres i el poble qui ha d’exigir que no caigui.”

Back To Top
×Close search
Search