skip to Main Content
“Quan Corria A Espanya, Guanyava Així Com Volia”

“Quan corria a Espanya, guanyava així com volia”

Antoni Karmany (Sant Joan, 1934) és conegut al seu poble com el “corredor Karmany”. La bicicleta ha estat la seva vida i encara fins fa quatre o cinc anys sortia a colcar. Va guanyar quatre vegades el premi de la Muntanya de la Volta a Espanya i va córrer dos Tours de França. Gran escalador, també es defensava bé a la contrarellotge. Mirau què ens conta.

Vàreu ser el primer mallorquí que va córrer un Tour de França?
Pots pensar! N’hi hagué molts, abans de jo. Gelabert, Gual, Capó… i en Miquel Febrer, que va guanyar la contrarellotge del Tour.

Correguéreu el Tour l’any 1960 i el 1963…
Sí. La primera vegada encara hi competien les seleccions nacionals. Hi anaven els deu millors corredors d’Espanya. Hi havia en Bahamontes, per exemple, que és cinc anys més vell que jo. En aquell equip hi havia gent com en Loroño, Antonio Suárez, Berrendero, o en Gabriel Mas de Montuïri.

Com vàreu començar a córrer amb bicicleta?
Jo primer practicava atletisme, i vaig arribar a córrer el Gran Premi de les Nacions, encara no tenia devuit anys, i hi vaig anar amb l’equip nacional. Entre altres curses, vaig guanyar la Jean Bouin de Barcelona, que encara la fan avui, i vaig ser campió d’Espanya a Àvila.

Com així ho deixàreu, si us anava tan bé?
L’atletisme no donava res guanyar. Em vaig entregar al servici i el feia a Palma. Anàvem i veníem amb bicicleta i jo veia que anant amb la comparsa els guanyava bé. Els havia d’esperar, perquè sempre quedaven a les costes. Vaig decidir treure’m la llicència. A Sant Joan hi havia en Miquel Gual i altres corredors, que m’empenyien perquè fes carreres. Vaig comprar una bicicleta de segona mà. Al començament quan feia dos mesos que colcava, anava amb els corredors de Mallorca, i veia que podia anar amb ells. N’hi havia dos o tres que em guanyaven, de seixanta o setanta que érem. Al cap d’un any que corria, a Mallorca guanyava quasi totes les carreres. Vaig guanyar el circuit de Manacor, el de Muro, el de Sóller, el de Binissalem…

Quina edat teníeu?
Devia tenir 21 anys, o 22. El temps del servici em donaven hores de permís per poder-me entrenar.

Mallorca és un bon lloc, per fer-se ciclista.
Sí, perquè té pla i té muntanya, i el clima en l’hivern és bo.

Éreu sobretot escalador, no és ver? O la contrarellotge també us anava bé?
En vaig guanyar dues, de contrarellotges. Com a escalador vaig guanyar tots els premis. Al Naranco vaig tenir el rècord de pujada fins fa poc temps. El vaig pujar en 14 minuts i 20 segons, però ten present que en aquell temps corríem amb bicicletes que pesaven deu quilos. Avui en pesen sis.

Quantes vegades vàreu córrer la Volta a Espanya?
Deu. La vegada que vaig quedar més amunt vaig fer quart.

Era difícil quedar més amunt…
Si no tens un equip fort que et pugui ajudar no pots guanyar mai una volta de màxima categoria. L’equip no responia… A la Volta a Espanya vaig ser líder cinc etapes.

Però voltes petites sí que en deguéreu guanyar.
Sí, la del País Basc, i la Volta a Catalunya, també.

Correguéreu en pista, mai?
Sí, també. Però la modalitat que m’anava més bé era l’americana, que demana tenir fons. Al tirador de Palma hi vaig córrer moltes vegades.

Al Giro no hi anàreu?
No, perquè es feia sempre quatre o cinc dies després de la Volta a Espanya, i els equips espanyols no hi solien anar. Una manera era agregar-se a qualque equip italià. A mi em convidaren un parell de vegades però no vaig anar a cap.

Vàreu córrer amb Jacques Anquetil?
Sí fotre! Ell guanyava la Volta a Espanya i jo guanyava la muntanya. La vaig guanyar tres anys seguits. Era un súper, n’Anquetil, sobretot a la contrarellotge. I a la muntanya sempre pujava amb els primers. Tenia un bon equip.

Com va ser la vostra experiència al Tour?
Va ser un petit fracàs, en Berrendero em tenia com a candidat per al premi de muntanya. Però el Tour va ser l’única decepció que he tengut en el ciclisme. A Espanya guanyava així com volia, i corria amb en Bahamontes en Julio Jiménez…

Correguéreu a altres bandes de l’estranger?
Sí. Vaig fer cinquè a una Dauphine-Liberé, hi corrien n’Anquetil i en Poulidor.

No correguéreu mai cap mundial?
En aquell temps el mundial just es feia per a en Poblet, i a mi no m’anava bé gastar les meves forces per un altre. Vaig ser seleccionat tres anys i vaig dir que no sempre.

El dopatge ha fet molt de mal al ciclisme. N’hi havia en el vostre temps?
En el meu temps no es controlava, però n’hi havia molt. En aquell temps varen morir corredors, de droga. Quan feia un poc de calor rebentaven.

Sortiu a colcar, encara?
Vaig tenir una apendicitis rebentada fa quatre o cinc anys i ho vaig haver de deixar. Gràcies a déu que som viu. Vaig fer cinc anys campió d’Espanya de veterans, i tercer al campionat del món a Àustria. A Mallorca vaig perdre molt poques carreres, dins la meva categoria. I vaig ser campió d’Europa dos anys. Vaig córrer quasi fins als setanta anys.

Back To Top
×Close search
Search