skip to Main Content
“Quan La Religió Deixa De Tenir Un Paper Tan Important, El Carnaval També Perd Una Mica El Seu Sentit”

“Quan la religió deixa de tenir un paper tan important, el carnaval també perd una mica el seu sentit”

Antoni Vives (Manacor, 1977) és doctor en Història i professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Parlam amb ell sobre l’origen i l’evolució de la festa carnavalesca.

On trobam l’origen del carnaval?
Sempre s’ha relacionat molt amb les festes dels romans a l’antiguitat clàssica. Amb la cristianització, es converteix en quelcom oposat a la Quaresma. El mateix nom ho diu, els Darrers Dies. Abans d’un període de contenció i privacions, es tira la casa per la finestra, menjant tot el que es pugui i fent tots els excessos possibles abans de l’abstinència. Es tracta d’una parella conceptual que ha regit el comportament humà des de sempre: hi ha gent més carnavalesca i hi ha gent més quaresmal. El carnaval era, durant tota l’Edat Moderna, un moment de vàlvula d’escapament. Fins als anys seixanta, les normes i les identitats socials eren bastant rígides. Totes aquestes normes que es mantenien al llarg de tot l’any quedaven suspeses durant el carnaval. Això, per una banda servia per qüestionar l’ordre social i alhora per reproduir-lo: se sabia que el món podia ser d’una altra manera però alhora es continuaven mantenint aquestes normes durant la resta de l’any.

Creus que tot això continua tenint sentit en l’actualitat?
En molts aspectes ha perdut el sentit. Actualment les identitats són molt més laxes: es pot ser d’una classe social i passar a ser d’una altra; a nivell territorial també hi ha molts canvis i fins i tot a nivell de gènere. La norma és més flexible perquè hi ha més tolerància i no necessitam tant aquesta explosió per carnaval. Tot i que encara hi ha normes socials per qüestionar, el carnaval s’ha difuminat més enllà d’aquesta setmana. Sempre ha estat una festa de caràcter profà, que s’oposava a les normes religioses. Per això és típic fer paròdies de misses, de resos, gent que es disfressa de capellà… Quan la religió deixa de tenir un paper tan important, el carnaval també perd una mica el seu sentit.

Més enllà de la relació amb la religió, creus que actualment hi ha un component comercial?
Hi ha una part comercial, sí però crec que hi ha altres festes que el tenen molt més: el carnaval encara conserva l’essència. Té un component de desordre social, molt rebel i transgressor. Per exemple, la cultura gai actual és filla d’aquesta transgressió. A finals del segle denou aquesta transgressió s’intenta domesticar. És una època de recristianització i molta pressió moral sobre la població i el carnaval es domestica, creant normes contra certs comportaments. Per exemple a l’Estat espanyol, durant el franquisme es prohibeix amb l’excusa que no es podia anar amb la cara tapada. Amb això no només es controlava la transgressió de les fresses sinó també el de les cançons que es cantaven. Per exemple a Manacor les ximbombades i les gloses són típiques d’aquesta època i van molt lligades amb la crítica i la protesta social. El carnaval també s’ha associat a la violència i els jocs feixucs, com els petards per exemple, es prohibeixen. D’altra banda, les fresses no domesticades d’un temps parodiaven les classes socials altes i els estaments poderosos. Per exemple les de militar, de capellà o d’altres més escatològiques o sexuals no es prohibeixen de manera directa però sí que es reorienten a través de polítiques de premis a la millor fressa i amb un caire manco públic. En aquest moment apareixen les festes privades de carnaval i entren en joc les fresses més fines, com la d’arlequí. Diria que, més que una mercantilització s’ha donat més una domesticació del carnaval.

Quins altres trets destacaries del carnaval actual?
Una cosa que ha passat amb els anys és que s’han convertit en una festa infantil i això és un símptoma clar de domesticació: quan una festa és per al·lots i no per adults s’està infantilitzant i es perd el poder de transgredir la norma. D’altra banda, com que xerram de món catòlic, situam el carnaval a Europa i Amèrica Llatina. Aquí podríem distingir dos tipus de carnaval: un, més rústic, que apel·la a la tradició i d’altres més urbans, com per exemple el de Rio, el de Canàries o el de Cadis, que no es mantenen com a festes tradicionals sinó simplement com a festes.

A Manacor s’ha proposat una temàtica comuna. Va lligat amb aquesta domesticació?
En principi és una mesura que no m’agrada. D’una banda crec que és una manera de reforçar la identitat local i el sentit de comunitat però si això es proposa des d’una institució i no des del poble també es pot entendre com una eina de control, per orientar el carnaval cap als teus propòsits polítics. Crec que aquest tipus de festes han d’anar de baix adalt. Moltes vegades, la domesticació de la festa s’ha fet amb el pretext de la baixa participació: com que es necessita l’ajut institucional per revivar la festa es reorienta, d’una manera més o manco conscient. Això es contraposa a l’esperit transgressor del carnaval: governamental i carnaval és un oxímoron, són dues paraules que no lliguen.

Quins elements tradicionals encara es mantenen?
A Son Macià es mantenia un carnaval bastant tradicional. Per exemple, fins fa poc es jugava a rompre testos. La gent entrava a les cases particulars per trencar els testos. Això és una transgressió de l’espai privat, que queda brut i desordenat. És una crida a participar en la festa: si tu no vas a la festa, la festa va a casa teva. A Algaida i Porreres es mantenia fins fa poc la tradició de jutjar i matar N’Efigie, un personatge odiat al qual se li atribueixen tots els mals esdevinguts durant l’any. També hi ha la figura de la Jaia Corema i a altres pobles un ninot que s’anomena en Cames Tortes, un nom que ve de Carnestoltes. Un altre element és l’enterro de la sardina, que és una cerimònia feta paròdia. A Manacor, l’amo en Toni Duro va recuperar aquesta tradició. Em sorprèn que no sigui una tradició més recuperada, ja que avui en dia es recupera tot.

Creus que a Manacor ha passat a ser una festa com qualsevol altra?
Jo crec que en qualsevol festa popular la gent no necessita res organitzat. En el cas del carnaval basta amb sortir al carrer disfressat, cantant i fent i dient coses prohibides, sense que ningú et digui el que has de fer. Crec que la gent s’organitza espontàniament.

Back To Top
×Close search
Search