skip to Main Content
“Quan Vaig Començar A Jugar, A Manacor No Hi Havia Cap Pavelló Públic Cobert”

“Quan vaig començar a jugar, a Manacor no hi havia cap pavelló públic cobert”

Pere Reus (Manacor, 1971) va ser un dels jugadors més longeus del Perles Manacor i després del Bàsquet Manacor. Amb ell parlam del bàsquet d’un temps que molts recorden amb nostàlgia sana.

Quan i com comença la teva vinculació amb el món del bàsquet?
Fèiem equips a les escoles. Jo anava al Simó Ballester, i ens feren unes proves al pavelló de Ca’n Costa, l’any 1984. Si eres alt, tenies molts de números de poder jugar. Jo amb 13 anys ja feia 1,86.

Quins equips hi havia en el Perles en aquell moment?
Quan entràrem nosaltres només n’hi havia dos, i amb nosaltres en feren dos més. Un d’infantil, un de cadet, un de júnior i un de sènior. El Perles havia arribat a ser un club gairebé residual. Començàrem a jugar a la pista destapada de La Salle. No hi havia cap pavelló cobert, llevat del de Ca’n Costa, que era privat.

Qui recordes, d’aquella primera època teva?
Hi havia Guillem Botelles, Joan Matamales, Álex Sánchez, Llorenç Oliver, Pere Pomar, Sion Riera…

Vàreu ser un gran equip!
Sí. Vàrem fer segons al Campionat de Mallorca, i l’any següent, que jo ja no era júnior, els júniors feren campions de Balears, però jo ja no hi era, en aquest equip.

I després, amb els grans?
Sí, primer es construí el pavelló de Na Capellera, i després el Miquel Àngel Nadal. Va ser quan passàrem a jugar en aquest darrer pavelló que es va canviar el nom del club, i passàrem de dir-nos Perles Manacor a ser el Bàsquet Manacor. Havia mort don Pedro Riche, les perles passen per un mal moment i deixen de patrocinar el bàsquet. Jo, malgrat tot, era partidari que, encara que no pagassin, ens continuàssim dient Perles Manacor. I de fet, el Bàsquet Manacor ha tornat als colors de tota la vida, ara.

Com a sèniors on vàreu arribar a jugar?
Nosaltres vàrem arribar a la màxima categoria balear, que seria l’equivalent de la Tercera Divisió de futbol. Això ja implicava viatjar a altres illes. Sempre he dit que un equip de poble, quan té doblers, ha de tenir set o vuit jugadors locals i anar a cercar a Palma o a un altre poble el jugador que t’ha de fer els punts o un pivot potent.

Per què Mallorca no ha aconseguit mai un equip ACB?
Això és com el Mallorca de futbol. No hi ha un sentiment de tota l’illa. El Patronat Obrer va tenir un equip molt potent en el seu temps, i va estar a un no-res de pujar. Com l’Inca, que també va quedar a l’avantsala. Ara hi ha l’Iberostar. És important, sempre, tenir una base social, i ells la tenen, perquè són la gent del Bahía San Agustín i Imprenta Bahía. Però és un equip de Palma, no hi ha identificació amb la resta de l’illa.

Et retires molt tard…
Sí, vaig començar a jugar amb l’equip sènior als 17 i em vaig retirar als 39. Entre una cosa i l’altra vaig estar 25 anys al club. Als 36 vaig fer un intent de retirada. Jo havia tengut dubtes de continuar o no. I al darrer partit em fan un homenatge i em pengen la camiseta amb el número 4. El darrer partit de tots el vaig jugar a Inca, i no havia plorat tant mai. Hi havia jugadors molt més bons que jo. Álex Sánchez va ser un dels millors bases. Llorenç Oliver… Guillem Botelles, un dels millors pivots que record.

No et feres entrenador, després.
Vaig poder fer-ho, però no vaig entrenar mai. Això volia dir haver d’estar de dilluns a diumenge a la pista. Vaig ser pare molt jove i per molt que t’agradi és inviable compaginar família, feina i esport.

Tu vares ser pivot? O aler? Com et definiries com a jugador?
En el meu temps jove, fins a júnior, vaig jugar de pivot, però després em vaig reconvertir a aler. Jo he arribat a pesar 118 quilos i al final també vaig tornar a la zona. Som un jugador amb molta sang, passava molt de gust de defensar, i quan el partit era calent era quan em trobava millor: hi volia ser, i era quan estava més centrat. Tenia bon tir exterior, i bons fonaments, tenia bona maneta, com se sol dir. Els entrenadors feren una bona feina amb mi. De més gran, tornes més posicional, i tens més puteria, cerques el tir exterior, l’empenta per guanyar la posició… No he estat mai un gran anotador. feia aquells 10 o 12 punts. Si me n’anava a 20 no era normal. Ara bé, la maneta és la mateixa als 20 que als 35. Els moviments davall la cistella sempre m’han costat molt. També tenia un bon bot de pilota. I per defensar tenia un ADN especial, sortia amb els ganivets. A Palma em deien el Fenici.

Quan tu començares a jugar és el moment de l’explosió mediàtica del bàsquet. Los Angeles 84…
Sí. Són un temps fantàstics, aquella selecció espanyola va fer que el bàsquet explotàs. Fernando Martín, Epi, Corbalán… L’ACB també va créixer amb aquells duels entre Martín i Audie Norris. A la NBA és el moment gloriós de Michael Jordan, Larry Bird, Magic Johnson, i les retransmissions de Ramon Trecet.

D’aquell temps també hem de recordar les penyes.
I tant! Hi havia uns torneigs al Port que eren molt bons. Molts d’aquells equips, si haguessin estat federats, haurien donat molta canya. Aquella competició era brutal.

Un esport diferent del futbol, el bàsquet.
No era la mateixa gent que hi havia a un camp de futbol. El que senties a un camp de futbol no ho senties a una pista de bàsquet.

Has mantengut la vinculació amb el club?
Sí. De fet, la seu social és aquí al celler. Si ens han d’enviar pilotes, vestits, certificats… tot ho duen aquí, perquè sempre troben obert.

Com el veus ara?
Molt bé, s’ha fet molt bona feina. Tenir vint equips com tenim és una burrada.

I això que va néixer un club nou…
Sí, el Zona5. Va ser una escissió d’un grup de pares que no estaven contents. Varen tenir un bon moment, però ara aquells pares ja no hi tenen les filles i els costa mantenir aquella empenta, als que hi ha ara. No dic que no facin bona feina…

Com era la convivència amb els equips femenins? Una cosa que tampoc no passava al futbol…
Bona! Érem tots del mateix club i així ho sentíem. N’han sortit parelles que han format família i tot.

De quan començares, digues-nos un cinc bo.
Álex Sánchez, Guillem Botelles, Llorenç Oliver, Pere Reus i Pere Pomar. D’altres moments destacaria també Toni Barceló, Montse Pascual, Joan Mora… Però saps que n’hi ha haguts, de bons!

Recordes qualque jugador manacorí que et precedís i que hagués marcat una època?
Salvador Llull ha estat un dels grans pivots que hi ha hagut a Manacor. Jo ja no hi vaig coincidir, però sí amb Martí Copet, Fernando Fernández, Sebastià Bonet… I també he jugat amb els fills d’algun d’aquests molts d’anys. Coses de la vida!

Les lesions t’han respectat?
Sí. Em vaig tòrcer el turmell dos pics, i em vaig fer mal a un dit una vegada. I qualque estrebada muscular. Res pus. Ara sí que els genolls em fan patir. Els jugadors d’aquell temps pagam les conseqüències de jugar en superfícies dures. No hi havia parquet ni altres materials sintètics. La preparació tampoc no és la mateixa, ni el calçat.

Back To Top
×Close search
Search