skip to Main Content

Que d’esquerdes

Que comparegui un contrabaix gegantí impulsat per unes cames segures. Que arribin els personatges de latituds diferents. Que sentim el so agut d’una veu que sempre havíem sentit. Que s’enfili aquesta veu pel buit que queda entre quatre vergues de ferro majestuoses d’on penja, solitària, una escala. Que els ulls nostres i la seva mirada, s’elevin, enigmàtics i interrogants cap al somriure i l’emoció. Que asseguts en cadires gairebé impossibles fitem la vida més difícil convertida en l’aventura més fàcil. Que el gest sigui d’amor. I la paraula, apassionada. Que el verb no l’haguem sentit mai, i alhora ens el facem nostre i familiar, com si hi fos de sempre. Que el bredo sigui un idioma, i que l’idioma no existeixi. Que les escales ens ajudin a pujar i a davallar. I que ho facin penjades al cel, com niguls de ferro saldats a la nostra imaginació. Que siguem agraïts de comprendre que la bellesa sigui tan a prop, i que la tendresa i l’equilibri poden viure junts només si hi ha risc. Que els renous poden ser música. I que de la boca en poden sortir més coses articulades que les paraules. Que pel coll s’hi fan les aferrades, i pel pit les abraçades. Que la força no és una il·lusió, sinó una cosa molt vera d’on s’assegura el nostre gaudi si vol volar. Que pel buit de l’escala no hi guaita mai el dolor. I que pel buit d’un dolor se’n surt sempre graó a graó. Que per les esquerdes de l’ànima s’hi escola sempre l’aigua d’una llàgrima, que és molt punyetera, l’aigua. Escala de gat, escala de cel, escala de ferro, escala del cos. Que per l’escala ens hi neixen els dubtes, i per l’escala s’envolen i fugen i moren. Que viure és dubtar, i decidir, i arriscar-se. Perquè, ta’teix, zuferkaufen, perquè ta’teix, no hi ha res que tengui un preu si no ho volem vendre ni ho volem comprar.
Que tot això passi un migdia d’un dia a Manacor enmig de centenars de parells d’ulls atònits i humits, que tot això ho estirem tots plegats amb les mans comunes, comunals, del públic a la corda i que l’escala davalli com una capsa que tot ho clogui sobre els cossos contents i exhausts de na Griselda, en Tomeu i na Joana, que tot això passi és molt més que una cançó, i és molt més que una acrobàcia.
Que tot això sigui i que tu puguis caminar pel cel mentre demanes silenci per no caure, és una bella manera de ser dins el món, mentre a un altre lloc, una altra bellesa ben igual o més grossa, floreix, com aquí, com una buguenvíl·lia efímera que queda convidada per tornar cada any.

Back To Top
×Close search
Search