skip to Main Content

“El que mou les persones sempre és el mateix, ambició, poder, amor, sexe, doblers…”

– En primer lloc, ens podries fer un resum de la trama, així de manera general?
– El primer problema que té La família Amat és que si entra en detalls és un thriller, i que la compon una trama amb final inesperat, per tant, no podem contar gaires coses… Sí que podem dir que és una història d’amor impossible, a l’estil de Romeu i Julieta. La novel·la s’ubica a Palma i a Nàpols, el 1484. L’ambientació és sobre les típiques disputes d’aquella època entre tomistes i lul·listes. Això desencadena una sèrie d’assassinats on es veu involucrada una família molt important de Palma. Es tracta d’una família inventada, la família Amat, que es diu així també com un petit homenatge a Ramon Llull…
– Totalment inventada, aquesta família?
– Està llunyanament inspirada en una família real, que va existir, la família dels Valentí. El cappare, Ferrando Valentí, va estudiar lleis a Bolonya i a Florència i una vegada a Mallorca va introduir l’humanisme que havia copiat de Florència i Bolonya. Així, doncs, resulta que cent anys abans que a la resta de l’estat, teníem una sèrie de gent a Mallorca que, si no eren humanistes, com a mínim eren prehumanistes.
– Et deus haver hagut de documentar a consciència, tant per ambientar l’obra i evitar anacronismes, com per donar fesomia humana als personatges que hi surten, molts dels quals necessàriament tendran un referent real…
– Quan et trasllades 500 anys enrere els personatges típics els trobes pertot arreu, el que no trobes és com vivia la gent normal d’aquella època. He trobat una sèrie de llibres editats a Mallorca que m’han facilitat moltíssim la labor. La meva tasca ha estat fer versemblant una història d’una època i un comportament. També m’he hagut d’amarar de les ideologies, del tomisme i el lul·lisme, i això  és el que m’ha duit més feina. He deduït que les persones interessants de Mallorca d’aquella època eren lul·listes.
– Això vol dir que l’autor es declara obertament lul·lista?
– Sí.
– Per què?
– Ramon Llull, cent anys abans que Bocaccio, Petrarca i Dante decidissin que es podia escriure en la llengua vulgar de la Toscana, ho va fer en la llengua vulgar de Catalunya. Sense tenir una formació científica, es va preocupar de llegir el que deien els científics, i va arribar a tenir una formació científica enorme. Toscanelli es basa en deducccions fetes per Ramon Llull. Era un precursor de moltíssimes coses.
– Nàpols, Palma… El paisatge urbà s’hi deu reflectir, també…
– He quedat astorat de comprovar el que era el regne d’Aragó el temps d’Alfons el Magnànim. La cort de Nàpols era tan important com la cort de Florència, o fins i tot com la de Roma. Hi havia pintors, escultors, músics… Una vegada més es demostra que la corona d’Aragó, ha estat sempre superior intel·lectualment a la de Castella. Entre altres motius perquè la cultura en aquella època arribava per la mar. Sigui pel que sigui, fins al descobriment d’Amèrica, en què ens varen prohibir comerciar amb Amèrica, vàrem ser molt més importants comercialment i creativament. Com diu Sánchez piñol, el segle d’or espanyol són els cent anys que va durar l’or que varen espoliar d’Amèrica.
– Nàpols és com Palma?
– No he estat a Nàpols, però pensa només que Castelnuovo el va rehabilitar Sagrera, que és el que va fer la Llonja. Hi ha una gran similitud entre Palma i Nàpols, la influència dels catalans a Nàpols era molt potent. Hi ha una descripció d’una casa de Nàpols, i quan la faig pens en una casa de Palma i sé que no em faig gaire enfora. Però bé, el paisatge és absolutament accessori, és una novel·la de sentiments, és una relació impossible on s’entremesclen tota una trama d’assassinats, i que du moltes conseqüències. Això implica fins on arriba el límit de l’amor. on comença la transgressió, si hi ha d’haver càstig, si hi ha d’haver perdó, si hi ha culpa.
– Hi ha, per tant, una càrrega moral. És traslladable la moralitat del segle XV a la del XXI?
– El que mou les persones sempre es el mateix, ambició, poder, amor, sexe, doblers. I això es pot traslladar a l’època actual. Ara bé, no tenc ni idea de fa 500 anys què era estimar o perdre una persona. Don per suposat que els sentiments eren molt semblants. La influència religiosa era brutal, el concepte de pecat existia amb tota la seva virulència. Tenien sis, set, vuit fills, i en perdien dos o tres. En aquell temps, això formava part de la normalitat…
– I tanmateix, precisament en les corts de l’edat mitjana és quan més situacions de “llibertinatge” sexual trobam…
– Els llibres d’història no en parlen, ho deixen velat. Personalment tenc la impressió que el fet de transgredir augmentava el plaer. Avui en dia no té gaire importància que dos joves mantenguin una relació. Però passar la barrera de la religió o dels convencionalismes socials en aquell temps, tenia un afegit transgressor que devia ser brutal.
– I aquest amor impossible de què parlaves, és traslladable a dia d’avui?
– Imagina’t una família noble de Palma on una filla vulgui introduir una persona de raça negra o un magrebí dins la seva família…
– Però en aquest cas estaríem parlant de pesones d’un mateix estrat social, com ho eren Romeu i Julieta...
– Sí. Hi ha una filla que s’enfronta a son pare i això no sols té repercussions famliars, sinó també de negocis, hi ha una pèrdua de prestigi. En aquesta època estic segur que era així. un pare desafiat per un fill era econòmicament mort, si perdia.
– La família Amat es relacionava amb el poder…
– Està basada en altres famílies. Comerciaven, de Palma a Dènia, de Dènia a Nàpols, de Nàpols a Sicília i tornaven cap aquí. Arribaven, fins i tot, a Flandes. El suborn no és una cosa moderna, se subornava fins i tot el papa, no per qüestions religioses, però sí amb altres coses relacionades amb el poder.
– Que la desafiant sigui una dona no deu ser gratuït…
– Racionalment no som masclista. Però el meu comportament té moltes restes de masclisme. Però m’ha sortit un personatge que vendria a ser una precursora del que avui diríem que és una dona que s’enfronta als prejudicis contra el món femení. Et pos un exemple, a la universitat de Padua, hi havia una dona a qui  havien deixat assistir a una càtedra, amb la condició que ho fes amagada darrere una mampara. La deixaren prendre part del món dels mascles, però darrere una mampar, vet aquí, idò un punt de partida d’aquesta novel·la.
– L’església hi deu tenir un paper important.
– Sí perquè dins el món occidental no sols sostenia els pilars religiosos, sinó també els econòmics. El 1492, el papa decidia per on passava la línia comercial dels portuguesos i per on la línia dels espanyols. Moltes de les esglésies de Roma estan pagades per espanyols i portuguesos.
– Alguns noms de personatges reals que surtin a la novel·la?
– Tomàs Olesa, bibliotecari reial a Nàpols, Mateu Malferit, ambaixador reial; Francesc Axeló i Joan Valero, secretaris personals d’Alfons el Magnàmim.
– I algun personatge més popular?
– Guillem Sagrera, que s’enduia pedra de Santanyí a Nàpols. El portal del CastelNuovo està fet amb marès de Santanyí duit del Port de Felanitx fins a Nàpols.
– Com creus que llegirà aquesta novel·la el públic?
El llegiran com si fos un thriller. Té forma de judici, hi ha uns crims i hi ha un judici. Hi ha l’interès de saber què passa en el judici. La història la conta un notari de Manacor que ha estudiat a Salamanca i que està d’ajudant amb un notari de Palma, Miquel Abellà, que tenia una biblioteca amb 500 llibres, cosa insòlita en aquella època.

Back To Top
×Close search
Search