skip to Main Content

“El rugbi t’enganxa perquè t’ajuda a viure millor”

[pullquote] Xisco Olivares (Manacor, 1977) és professor d’educació física, treballa al col·legi Es Lledoner i és entrenador, jugador i preparador físic de rugbi
[/pullquote]

Quan i com vares començar a jugar a rugbi?
Vaig començar quan tenia 21 anys, tard, i per accident. Vaig trobar un paper a la UIB per dur una activitat a Serveis Socials de rugbi, jo no en sabia res, però em vaig presentar allà, em varen donar un llibre de rugbi escolar, i em varen dir: comences demà amb aquests al·lots. Pareix una mica estrany, però si no hagués començat així, no hauria conegut el rugbi i no haurien nascut els Dimonis Rugby Club.

Com va evolucionar aquest primer contacte?
Llavors vaig posar l’escola de rugbi de Son Servera, amb al·lots de 5è i 6è de primària. S’apuntaren 38 al·lots. Els dissabtes ens ajuntàvem tots a les platges de Cala Millor. Allò va avançar, i vaig començar a tenir contactes amb la federació. Es varen sorprendre, perquè llavors pràcticament no hi havia nins que hi jugassin. En aquell temps jo jugava a bàsquet i els meus companys de bàsquet em varen dir: I si ensenyes els nins perquè no ens pot ensenyar a nosaltres? I com a mig en broma vàrem dir: Au, tu dus cinc amics i jo cinc més… I així va néixer el club. Els inicis varen ser molt durs perquè ningú sabia res de rugbi. Entrenàvem al Frau, en poc temps vàrem ser trenta, l’únic material que teníem eren quatre cons, i dues pilotes que ens va cedir de la Federació. Érem un grup d’amics, molt rústics. Al cap d’uns mesos varen aparèixer tres elements claus, entre ells els germans Sergio i Ariel Gayà, dos argentins que havien jugat tota la vida a rugbi a Argentina, i ens varen dir que ho fèiem tot al revés. Figura’t que passàvem la pilota com en el bàsquet. Aprenguérem a passar la pilota al Campionat de Mallorca, jo els deia als al·lots: mirau els altres com ho fan. Però no ens n’amagàvem, i va ser la nostra actitud, les nostres ganes, que varen fer que allò anàs endavant.

Quan era això?
Això era devers el 2001. Aquí va néixer l’equip, i al cap d’un temps, el club, els Dimonis. Ara hem fet els quinze anys.

Vàreu ser autodidactes…
Al principi sí. Llavors jo me’n vaig anar a Barcelona, vaig jugar allà i aleshores em vaig formar com a jugador. Quan vaig tornar, vaig fer el curs d’entrenador, vaig fer de gerent a la Federació, vaig treballar en l’àmbit de promoció del rugbi…

Quants d’equips teniu actualment?
Actualment venim de superar un període de crisi. La directiva anterior se’n va anar. Vàrem fer una assemblea per decidir que fèiem, perquè pareixia que hi havia poc interès per seguir. Ara fa tres anys d’això. Férem l’assemblea i vengueren 43 persones. Ens va sorprendre i ens va tornar a encoratjar. Vàrem arreglar un local, on hi tenim un gimnàs pels jugadors i un club social. En l’àmbit esportiu vàrem fer una franquícia. Això vol dir que ens vàrem unir amb altres equips. A la franquícia som sis equips que aportam jugadors, infraestructures i recursos econòmics. Això ens permet tenir un equip a Divisió d’Honor B. A la vegada, mantenim el nostre equip de regional i els jugadors poden jugar a les dues categories.
Llavors també tenim al·lots de sub-14, i sub-16 que entrenen amb nosaltres. També tenim quatre o cinc al·lotes.

Quantes fitxes són això?
Ara en tenim devers quaranta-cinc. No són moltes, n’hem arribat a tenir més de cent.

Ens podries explicar una mica en què consisteix el joc, per la gent que no el coneix?
És un esport d’invasió on l’objectiu és arribar a una zona de puntuació, que, si us imaginau un camp de futbol, seria darrere les porteries. Si arribam amb la pilota i la plantam enterra en aquesta zona, puntuam. Això seria com fer un gol, i es diu fer un assaig. Llavors pots puntuar d’altres maneres, xutant entre els pals, però ara no ens hi estendrem. Una norma clau és que a la pilota no la pots passar per envant. El portador ha de tenir la iniciativa d’avançar. Els defensors només poden aturar el qui té la pilota, això són els placatges.

No és un esport de risc? Hi ha moltes lesions?
La veritat és que estadísticament tenim menys lesions que el futbol, el que passa és que a vegades hi pot haver lesions més greus. Tanmateix, et fas mal quan no t’ho esperes, i en el rugbi, estàs preparat pel contacte. Nosaltres actualment ens lesionam més per les instal·lacions que per l’esport en si. Ara hi ha un projecte de canvi de gespa, esperem que vagi endavant.

Què és el tercer temps?
El tercer temps està dins el reglament. El partit dura dues parts a nivell de joc, però en té tres. La tercera part és la de convivència amb l’altre equip, de gratitud perquè ha lluitat al màxim per obligar-te a ser millor. L’equip local prepara a l’altre un dinar, un berenar, el que sigui. Els grans també feim cervesses. En aquest tercer temps hi ha paraules d’un capità, de l’altre, donam les gràcies a l’àrbitre, comentam situacions que no s’han entès, cada equip nomena el millor jugador de l’altre… Tot això és impensable a un altre esport. La germanor que es crea és molt similar al que passa en el món dels castells, a Catalunya hi ha molts de castellers que juguen a rugbi.

Quins valors fomenta el rugbi?
El rugbi t’enganxa perquè t’ajuda a viure millor, a afrontar la vida d’una forma valenta, sense vanitat, comptant sempre amb els altres. M’imagín que això és comú a altres esports, la diferència és que en els altres esports s’ha de fomentar, en canvi en el rugbi és intrínsec. El rugbi t’obliga a tenir aquests valors, si no, no et guanyes el respecte de ningú. També és fonamental el respecte a l’àrbitre. En el rugbi, l’àrbitre és tan important com el rival o com el teu equip, perquè el moment especial que vius, que t’ompl, l’has compartit amb l’àrbitre, també. Això és el que es transmet als jugadors. I l’àrbitre ha de tenir els mateixos valors que tens tu.

És un esport col·lectiu molt col·lectiu…
Mira, en el reglament, a l’inic de tot, hi ha les lleis del joc, que són tres: Respecte al company, a l’adversari i a l’àrbitre. Llavors comença el reglament. I a més et diu: si no has entès la primera part, no importa segueixis llegint.
És un esport de lluita, de combat. A vegades lluitant i fent tot el que pots, l’altre et guanya. La vida a vegades també t’ho fa, a això, i has de gestionar aquella situació per anar allà on volies anar. L’individualisme queda reduït a la mínima essència, només és important per la teva responsabilitat individual. L’entrenador no crida. És molt important l’autogestió dels jugadors. En el rugbi, tot se celebra en grup. La unió existeix tant en la victòria com en la derrota.

Vols afegir qualque cosa més?
Que el rugbi és un esport per a descobrir, i que és molt social. Enguany tenim quatre o cinc jugadors nous, que ja juguen a la lliga senior.
Convidam a venir tothom que ho vulgui provar. Entrenam dimarts i dijous a la Torre dels Enegistes. Els joves a les 17:30 i els grans a les 20:30.

Back To Top
×Close search
Search