skip to Main Content
Salvar I Recuperar Aquella Mallorca Bucòlica I Aspra, I No Morir En L’intent

Salvar i recuperar aquella Mallorca bucòlica i aspra, i no morir en l’intent

Aquests dies s’ha fet públic el nomenament de la tècnica de pedra en sec com a patrimoni de la humanitat per part de la UNESCO. La sol·licitud havia estat cursada inicialment per Xipre i Grècia, però s’hi havien sumat després altres estats de la Mediterrània com ara França, Itàlia, Espanya, Suïssa, Croàcia i Eslovènia.

La paret seca, sense ciment, ni morter ni cap altra mescla que n’uneixi les peces, forma part, des de fa segles (mil·lennis) de la nostra fesomia paisatgística.

Tot, però, ocorria des d’una positura plenament integrada, segurament conscient, de l’home en la natura. Espedregaven els terrenys, i els tancaven per salvar la fugida dels animals, no per guardar de l’entrada d’altres humans dins un territori que, més que d’un de sol, hauria de ser de tots. Les parets seques, a més, deixaven córrer l’aigua i salvaven així d’acumulacions perilloses, alhora que mantenien la terra dins el tros, tot impedint que fos arrossegada per la torrentada. A muntanya, la paret seca, més coneguda com a marge, mantenia la terra cultivable en uns escalons que avui consideram decoratius i bellíssims i que antany tenien simplement aquesta funció utilitària d’explotació amable de la terra, fins i tot en els terrenys més escarpats.

Explicam tot això perquè avui les energies que invertim a mantenir i millorar la nostra xarxa de parets seques i marges sembla més ornamental que integradora, més estètica que salvadora, més buida que útil. Una vegada construïdes les cases, les folram de pedra, per “integrar-les” en el paisatge. Tancam absurdament els nostres terrenys, talment com si fossin jardins de xalets adossats en comptes de possessions obertes al món i respectant el dret de pas.

La Mallorca que vivia de cara al paisatge sense que el paisatge fos el seu motiu de viure ja no hi és. Ara, massa sovint, vivim d’esquena al paisatge, però resulta que el paisatge sí que ha esdevingut, ai, el nostre motiu primer de viure, la principal atracció per als turistes. El toc rural que dóna la pedra en sec resulta un atractiu turístic més, una forma de diversificar l’oferta per a la massificadíssima demanda turística. Cal destinar tots els recursos necessaris perquè la tècnica de la pedra en sec es preservi, i perquè aquesta forma constructiva continuï configurant de forma primigènia la fesomia del nostre paisatge. Però cal, també, que s’incentivi l’ús agrícola del territori si es vol, vertaderament, que aquest paisatge sigui viu, i no un cementeri de terra poblat de nínxols intensius per habitar quinze dies a l’estiu.

Back To Top
×Close search
Search