skip to Main Content

Sath: “L’art pot canviar una paret, però també ajuda a canviar les persones”

[pullquote] Sandro Thomàs (Cala Millor, 1983) és Sath. Viu a Bangkok des de fa més de tres anys. Aquest comunicador visual, o muralista, és considera un contador d’històries i parla amb passió de la seva feina, que és la seva vida: “Pas gust d’estar al carrer i interactuar amb la gent, quan pint a l’estudi és una altra història”. Segurament per això ha vengut a Manacor, on lidera el projecte Somriu per pintar juntament amb els alumnes de l’escola Joan Mesquida un gran mural de somnis.
[/pullquote]

Els pintadors de grafits a les parets de les ciutats sempre han estat considerats, si més no, uns anti-sistema…
Sí, o uns vàndals. El moviment artístic va sortir a final dels 60 a Nova York. Funcionaven amb un codi intern. Com més firmaves més gent et veia. Ho feien per assolir la fama. Es coneixien entre ells… Primer començaren amb retoladors, fins i tot, pels carrers, i després arribaren als trens, que és una forma fàcil de ser vist encara per més gent.

Però amb una finalitat artística?
A poc a poc ha agafat un caire més decoratiu. Al principici pintaven lletres, cartoon… Els més puristes, encara que pintis amb esprai no ho consideren grafiti si no segueixes aquelles pautes inicials.

Què cercaven, idò?
Bàsicament fama, a partir d’aquest codi intern que t’he comentat. El grafiti era molt mal d’entendre. És el que es diu wildstyle, amb formes molt atractives, però que no es poden llegir, que realment només les podien llegir els mateixos grafiters. Basquiat o Haren, pintaven il·legalment pel carrer i varen arribar al que varen arribar, fins i tot pintant a galeries, encara que sigui amb esprai la gent diu: “Ah, es pot fer art!”.

Però alguna cosa conten els grafiters, no? N’hi ha que tenen missatge, crítica, denúncia…
Jo sempre que puc intent contar alguna cosa, ja sigui en forma de crítica, o d’humor. Fa uns anys sempre feia coses crítiques, sobre política, religió o temes d’actualitat. Ara faig coses de temàtica més global, amb conceptes més generals. A Bangkok no pintaré segons quines coses, perquè no les entendrien. Ja que contes històries, intentes que més gent les pugui entendre.

Tu vius d’això. Com es relaciona un grafiter amb els doblers?
Quan vaig començar tenia la meva feina i el meu hobby. Fins que arriba a un punt que dius que t’agradaria viure del teu hobby. Els doblers entren amb algunes feines com decorar habitacions, restaurants…

Però fins a quin punt els doblers poden interferir en la teva proposta creativa?
Quan tens un client, i et comana una feina d’encàrrec, no et queda més remei que fer allò que et diuen .Al carrer ja contes un poc el que vols, de forma més altruista. El que realment t’omple l’ànima és el carrer. Pintar al carrer i tenir els guanys és l’ideal.

Fins a quin punt el que feis és legal? Teniu espais propis per pintar al carrer?
A Son Servera tenim un espai que fa dotze anys l’Ajuntament ens va deixar per poder pintar. L’anam renovant. Jo personalment estic molt a gust en llocs abandonats, perquè m’agrada emprar l’entorn de l’obra per integrar-hi elements… per exemple, m’agrada molt la textura de les parets velles…

I a Thailàndia com t’arregles?
– A Bangkok el grafiti és molt més nou. Allà pint a zones on crec que puc pintar, deman a l’amo del lloc per pintar. La majoria de la gent està molt oberta a aquestes noves històries. Però fins i tot aquí, encara que tengui permís, la policia et demana sempre els papers. A Bangkok és molt interessant pintar a llocs abandonats, o parets velles que ja et conten una història per elles mateixes. Quan intervens, la gent et deixa beguda o menjar. Mai oblidaré que vaig estar pintant a una zona de barraques i cases en males condicions, era una zona pobra pobra. I tanmateix la gent em duia fideus, beguda… i tot el temps tenia al·lots devora…

Un dels fets màgics del grafit és el seu caràcter efímer. Saps que la teva creació té una data de caducitat.
Per a mi l’efecte del pas del temps és un al·licient. És un moviment artísitc viu, i com tota cosa viva, té una certa durabilitat. M’agrada veure les coses que he pintat fa anys, com canvien els colors, com hi influeix l’entorn, com qualcú hi ha fet una retxa damunt… De totes maneres, la gent que fa anys que pinta segueix un codi propi de no tapar una paret que faci poc que estigui pintada. Normalment tapam les coses més velles o brutes.

L’autoritat tapa?
Sí. Hi ha un color que es coneix com gris Rita, en referència a l’exbatlessa Rita Barberà, perquè era el que feien servir a València per tapar les pintades. Aquí és diferent. Som un poble i hi ha poca gent que pinti. Hi ha obres que es mantenen anys i anys. A Palma és més complicat, perquè hi ha molta gent que pinta i les obres es tapen més enviat entre els mateixos grafiters.

Parlem del projecte Somriu. Quin és el teu paper?
Els alumnes són els protagonistes. Jo he fet la feina de preparació i part de l’execució. Els qui han de fer les coses, experimentar i gaudir són ells. Ens interessava aquest primer contacte amb una eina nova com és l’esprai, però també el fet de poder mesclar colors o pintar a gran escala. A banda del projecte del mural al pati, també pintaré un gran retrat d’un dels alumnes a una paret de la galeria Can Dinsky, a Son Servera

Com has vist els alumnes?
Ha estat brutal. Hi havia al·lots que pegaven bots d’emoció i cridaven mentre manejaven l’esprai. Hi ha hagut un feedback molt potent, molt positiu.

Quin ha estat el concepte?
Necessitàvem alguna cosa per incentivar la imaginació. Disposàvem d’aquest format tan horitzontal i això ens condicionava. Se’m va ocórrer la frase “deixa volar els teus somnis”. Els al·lots han escrit frases o paraules relacionades amb aquest concepte. I l’avioneta va ser la forma de vehicular-ho tot.

Quina essència cerca el projecte?
Donar el protagonisme als alumnes, que hi hagi optimisme i bon rotllo, que passis per allà i et robi un somriure.

És curiós que triassis el groc per a la campanya.
El vaig triar perquè és un color vinculat a les emoticones de les xarxes. La o és un ull, i la boca està feta amb esprai…

Havies participat en projectes semblants, abans?
Havia fet tallers a centres juvenils. A Bangkok en vaig fer un a una universitat. Però cap com aquest. Han estat mesos d’emocions. La distància també és un al·licient important. Primer ens hem conegut a través de les xarxes socials, però veure les cares en viu després és emocionant, molt especial. L’art, en aquest cas el muralisme, pot canviar una façana o una paret, però també ajuda a canviar les persones i el que els envolta. No sols és estètic, sinó també interior.

Back To Top
×Close search
Search