skip to Main Content

Sebastià Massanet: “La cursa del Mont Blanc és la més important del món, la cursa a la qual tothom vol anar”

[pullquote] Sebastià Massanet Riera va néixer a Manacor l’any 1982. És esmolador. Fa quatre anys que corr per la muntanya i això s’ha convertit en la seva gran passió. Ha participat a l’Ultra-Trail du Mont-Blanc i ens conta la seva experiència.
[/pullquote]

Acabes d’arribar de córrer a l’UTMB, explica’ns una mica com és aquesta carrera i què té d’especial.
La cursa del Mont Blanc és la més important del món, la cursa a la qual tothom vol anar. Pensa que es preinscriuen prop de 100.000 persones i n’hi participen devers 10.000. A més, hi corren els millors del món. Hi ha diferents curses: una de 167 quilòmetres, una de 119, una de 100 i una de 57. Jo vaig fer la de 100, que tot i ser la tercera en distància és la segona més important. Fa la volta al Mont Blanc i passa per tres països: Itàlia, Suïssa i França. Té un desnivell de 6.200 metres positius.

Si hi ha tanta gent que queda defora, vol dir que és difícil participar en aquesta cursa?
Sí, de fet, jo no em pensava poder-hi participar aquest any. Primer de tot et demanen una sèrie de punts, que has d’haver aconseguit al llarg de l’any en altres carreres. Llavors fan un sorteig. Si és el primer any i no aconsegueixes entrar, el segon any que et preinscrius et donen més punts, i el tercer, ja hi entres directament. Jo no feia comptes entrar enguany, sinó fer punts per més endavant.

Però vares entrar. Quin resultat vares fer?
Vaig quedar el 125è classificat, de 1250 atletes que hi havia a la meva cursa. Vaig estar 14 hores i 54 minuts per recórrer els 100 quilòmetres. De totes maneres jo no don molta importància a la classificació.

Com et vares sentir?
Com que era una prova que no havia fet mai vaig partir a poc a poc. El primer control el vaig passar el 200. Després em trobava bé i vaig passar gent durant tota la carrera. Va ser una mica dura pel temps, va ploure i feia fred, en terra estava banyat i llenegava… Així i tot jo vaig passar molt de gust del primer minut fins al darrer. Els meus companys m’ho deien, que als avituallaments quan passava em veien somrient.

Hi vares anar acompanyat?
Sí, hi vaig anar amb dos companys del club dels Xendenguets, en Pedro Bonnín i en Joan Sureda. Ells dos m’esperaven als punts habilitats, i m’ajudaven en el que podien, m’omplien les botelles d’aigua… Varen ser importants per jo; si ets fora, estàs content de veure qualcú que coneixes quan corrs.

Qui són els Xendenguets?
Els Xendenguets des Trail som un club de Manacor de gent aficionada a córrer per la muntanya. Som més de cent companys, gent de totes les edats, homes i dones. Ens uneix una gran amistat i feim molta pinya. A les curses, els qui no corren van a animar els altres. Un pic a l’any solem fer una sortida a fora, de club.

Com és el teu entrenament normalment?
Bastant variat: faig un o dies a la setmana d’entrenament de força, surt a córrer també qualque vegada entre setmana, el temps que la feina em deixa. També procur sortir un pic a la setmana a fer bicicleta. Llavors el cap de setmana mir de fer una tirada més llarga.

Abans has dit que no dónes molta importància als resultats…
Jo no he anat mai a una carrera amb la idea de guanyar, ni crec que ho faci mai. Evidentment quan hi ets ho dónes tot. Si llavors guanyes, molt bé, però si quedes el 10è, el 20è o el que sigui, igual de bé. La qüestió per mi és passar gust. Si per guanyar has de patir tota la carrera, no té cap sentit.

No obstant això, a les curses competiu…
Sí, però és una competitivitat sana. Entre els corredors dels diferents clubs hi ha companyonia. Record una carrera de Menorca, en la qual el guanyador i jo vàrem córrer trenta quilòmetres plegats, al final ell em va passar i va quedar primer. A la meta em va esperar per abraçar-me.

Què t’ha agradat més d’aquesta carrera? Què guardaràs dins el record?
Una de les coses que més em van agradar foren les vistes. A una banda ho veies tot blanc i nevat i a l’altra tot verd; hi havia uns penya-segats i unes muntanyes espectaculars, unes vistes impressionants. Per altra banda, l’ambient que hi havia també em va impactar. La gent ho viu intensament. L’arribada va ser molt emocionant. Poder córrer amb els millors del món també és molt guapo… Però sens dubte allò que més m’ha emocionat ha estat la resposta dels meus companys, la gent del club. Quan vaig arribar vaig estar dues hores al mòbil llegint i contestant totes les mostres de suport. Saber que de Mallorca seguiren la carrera, que estaren pendents d’on era en cada moment… Que cinquanta persones esperaren a anar a jeure a què jo arribàs… Això sí que va ser impressionant!

Back To Top
×Close search
Search