skip to Main Content

“En el segle XXI, els conflictes polítics s’han d’arreglar amb mitjans democràtics i no per la repressió o la violència”

[pullquote] Pocs manacorins deuen saber que un macianer és, des de fa un quart de segle, monjo a l’emblemàtic monestir de Montserrat. Es tracta d’Antoni Pou (Son Macià, 1968). Aquests dies, a més, ha estat notícia perquè ha estat un dels prop de 400 capellans que han signat un manifest de suport al referèndum d’autodeterminació que va tenir lloc diumenge passat a Catalunya.
[/pullquote]

Parlau-nos primerament, de vós. Vàreu néixer a Son Macià? Quan? I quants d’anys fa que sou religiós?

Sí, vaig néixer a Son Macià, al febrer de 1968. El 10 de setembre passat vaig celebrar 25 anys del meu compromís com a monjo a Montserrat. Abans d’entrar de monjo però havia estat quatre anys de seminarista a Palma, un temps del qual en guard molt bon record.

Quin procés heu hagut de seguir per arribar a ser monjo a Montserrat? Heu hagut de cursar uns estudis específics per arribar-hi? Quin és el lloc d’un monjo de Montserrat en l’escala jeràrquica de l’església?
Vaig entrar a Montserrat als 22 anys. No són necessaris estudis especials per entrar com a monjo, és suficient que siguis creient, t’agradi la vida de monjo i que el monestir t’accepti. A Montserrat vaig continuar els estudis de teologia que havia començat al Seminari, i els vaig completar amb una llicència en teologia bíblica i un doctorat en teologia fonamental a Roma. També al mateix monestir he fet un grau de psicologia per internet, i un màster en psicoanàlisi a Barcelona. M’ha interessat de manera especial l’estudi de la psicologia perquè he vist que em pot ajudar a fer una interpretació més actual de la Bíblia, i també perquè em dóna eines de cara a fer l’acompanyament espiritual de persones que m’ho demanen. Dono classes de Bíblia a Montserrat i a la Facultat de Teologia de Barcelona, i Psicologia de la Religió a l’Ateneu dels benedictins a Roma. Els monjos no formem part de la jerarquia, alguns hem estat ordenats de preveres per servir les necessitats espirituals de la comunitat i dels visitants del santuari que són molts. Els monjos en el cas que tinguéssim algun tipus d’autoritat davant els altres creients o la societat seria només una autoritat moral. Al temps de la dictadura Montserrat va ser crític amb el règim de Franco (es veu per exemple en la famosa entrevista que li van fer a l’abat Aureli Maria Escarré a Le Monde el 1963), i ajudà a configurar un catalanisme inspirat en l’humanisme cristià.

Sou un dels 400 capellans signants del manifest a favor del referèndum? Per què l’heu signat?
Perquè crec que els conflictes polítics al s. XXI s’han d’arreglar amb mitjans democràtics, no per la repressió, la força o la violència.

Quin pensau que ha de ser el paper de l’església en el vida política del país? N’ha de restar al marge? O s’hi ha d’implicar?
L’Església no convé que faci política de partit: la seva missió és de guiatge espiritual i s’hi han de trobar còmodes gent de tendències polítiques democràtiques diverses. Una altra cosa són els cristians de base que és bo que s’interessin per la política i que s’impliquin en la gestió del bé comú seguint els principis de l’humanisme cristià en els partits polítics que creguin convenients. L’Església com a tal per tant no es pot posar a favor de l’independentisme o de l’unionisme, per exemple. El cristianisme però ens empeny a tots, pastors i laics a un compromís ètic i per tant a la denúncia de l’opressió d’un poble sobre un altre, o quan es posen en perill els drets humans i la justícia. Com diu el comunicat que han publicat els monestirs catalans masculins i femenins “ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans”, citant l’exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Papa Francesc.

El dret de votar i la democràcia, formen part dels valors del catolicisme?
Efectivament, la teologia del Concili Vaticà II, i en especial l’Encíclica Pau a la terra (1963) del Papa Joan XXIII, apostà clarament per la defensa dels drets humans i la democràcia. Pel que fa a la situació catalana, una vegada que Catalunya ha estat considerada una nació (per la seva història, llengua, cultura i autoconsciència), cosa que van fer els bisbes catalans en la carta pastoral “Les arrels cristianes de Catalunya” (1985) i que van ratificar al document “Al servei del nostre poble” (2012) és normal que se’n derivi que els catalans han de tenir dret a decidir sobre el seu futur, i això només és possible votant.

Igual que hem vist com 400 capellans signàveu aquest manifest, també hem vist que hi ha hagut capellans i membres de l’església amb actituds diametralment oposades. Això vol dir que l’església és contradictòria? O simplement que és diversa?
L’Església la formen multitud de pobles i cultures, és normal que hi hagi sensibilitats diferents en tots els camps: és plural, o diversa com diu vostè. Per això, com deia Sant Agustí, en l’Església hi ha d’haver unió en els aspectes essencials de la fe, però pluralitat en les qüestions secundaries. Necessàriament hi ha d’haver diversitat en les visions polítiques dels creients, mentre es facin pacíficament i respectin els drets humans.

Ha transmès l’església catalana algun tipus d’informació, demanda o consigna al papa Francesc entorn del desig sobiranista de Catalunya? Hi ha hagut resposta per part del Vaticà? Quina s’espera que sigui?
De l’Església catalana en el seu conjunt encapçalada pels bisbes no. Aquesta carta que vam firmar alguns capellans i diaques, he sabut per la premsa que s’ha enviat al Papa Francesc demanant que faci de mediador entre el govern espanyol i català. Quan jo la vaig signar era només per afegir-me a les diverses crítiques que emergien en la societat de diversos col·lectius en contra de la retallada de drets fonamentals com són els d’expressió, de reunió i de vot, que considero fonamentals; no sabia que l’enviarien a Roma. Oficialment el Vaticà per ara s’ha volgut mantenir al marge i no prendre partit. No hi ha hagut resposta, i no crec que n’hi hagi, la tendència del Papa Francesc sembla que és deixar més decisions als bisbes propis de cada lloc. La Conferència Episcopal Espanyola en el document del 27 de setembre demana prudència als governants i s’ofereix com a mediadora, dient que la solució del conflicte passa per un “diàleg honest i generós” i que “salvaguardi els béns comuns de segles i els drets propis dels diferents pobles que conformen l’Estat”; la nota que van publicar conjuntament els abats de Poble i de Montserrat més o menys va en la mateixa línia.

Quin ha de ser el paper de l’església mallorquina en tot plegat? Cal que els nostres capellans se sumin també a aquesta causa? O se n’han de mantenir al marge?
No som qui per dir el que ha de fer l’església mallorquina o els capellans. És normal que Catalunya quedi una mica lluny. Molts de capellans mallorquins, la majoria dels quals van veure amb alegria l’obertura del Concili Vaticà II als valors democràtics, m’han estat mestres de consciència ètica i d’estima per la llengua i la cultura. Em consta que molts capellans mallorquins tenen consciència crítica i saben obrar en consciència recta en cada moment, inspirada per l’Evangeli; per això estic segur que defensaran els drets fonamentals dels seus parroquians de Mallorca si un dia els veuen clarament amenaçats.

Com valorau la reacció de l’Estat espanyol entorn del referèndum de l’1 d’octubre?
Després dels esdeveniments viscuts el diumenge passat, trobo extremadament greu i desproporcionat l’ús que es va fer de la violència en contra de gent que (llevat d’alguna possible excepció) es manifestà pacíficament, aquest grau alt de violència no es justifica pel fet que el referèndum fos il·legal. M’afegeixo al que diu el comunicat del monestirs catalans: la situació de violència que es va viure a Catalunya és deplorable; la resistència no es resol amb violència, sinó evitant d’arribar a aquesta situació extrema amb un diàleg sincer i pacífic entre les parts en conflicte. És desitjable que els polítics cerquin solucions i no deixin enquistar un problema que per la força o amb posicions maximalistes, sols s’agreuja.

Back To Top
×Close search
Search