skip to Main Content

“Sempre diem que en El llarg dinar de Nadal no hi passa res, només hi passa el temps”

Quines semblances i distàncies hi ha entre una família dels anys trenta i una d’actual?
És una pregunta que ens fan moltes vegades. Ens pregunten per què no hem adaptat el text a una família castalana actual. La raó és senzilla: la potència del text és molt universal perquè parla del pas del temps, ens explica com gestionen les emocions els personatges, que és cert que poden ser més americans, però la universalitat o la comicitat és fàcilment interpretable per a l’espectador d’avui dia. No es genera aquesta distància, perquè els conflictes, el pas del temps, la mort, ens són comuns a tots.

Has parlat d’una família americana. Distància, per tant, en el temps, però també en l’espai, en el context.
Sí, però tot i que es parla de determinats moments històrics com la Primera Guerra Mundial, a nivell d’estètica i de comportament dels personatges la cosa no canvia tant.

Com es fa perquè passin noranta anys en seixanta minuts?
És la gràcia i la virtut d’aquest text. És un mecanisme teatral carregat de gràcia i de veritat, però també molt artificiós. A la cinquena rèplica ja han passat cinc anys. S’hi veuen els esdeveniments que van passant a la família, gent que neix, gent que mor. Al final, són noranta dinars de família, que és com si fossin un únic dinar sostingut en el temps. Els personatges van envellint de forma molt subtil.

Com es mostra aquest pas del temps sobre l’escenari?
L’autor proposava uns codis, amb un vestuari neutre, unes perruques… Hem optat per una cosa que ens pogués servir per a tota la funció, que marqués l’època, però que no sabries acabar de definir quina. Però també hi ha l’envelliment dels personatges. La nora, que presenta el fill a la família, al cap de dues rèpliques ja és la mestressa de la casa. Al principi és una mica complicat entrar dins aquesta dinàmica, però després és preciós, una vegada hi has entrat. Hi ha la porta dels naixements i de les morts, que també proposa l’autor.

Estam molt avesats a veure com obres de teatre ambientades en sopars acaben amagant conflictes familiars atàvics, problemes amagats sense resoldre, etc. És el cas?
A l’obra en realitat no passa res, en el sentit que no és un culebrot on hi hagi un gran conflicte. No passa res, només hi passa el temps. Hi ha pèrdues doloroses, que arriben de sobte, malentesos entre pare i fill, hi ha petits conflictes, però l’important és la reflexió sobre el pas del temps.

Humor, drama o poesia?
La crítica ho ha ressaltat molt, és un espectacle molt cuidat, molt delicat, la posada en escena, que ja és artificiosa, genera humor, però sobretot som davant una obra poètica.

Back To Top
×Close search
Search