skip to Main Content

“El sexe i els diners generen poder, i el poder pot incitar a comportaments irregulars”

[pullquote] Toni Cabré (Mataró, 1957) és guionista i dramaturg. Amb Silencis va resultar guanyador del Premi Ciutat de Manacor de Teatre. Ara l’obra ha vist la llum i per això l’entrevistam.
[/pullquote]

Els humans som, per naturalesa, dolents? O cal creure en l’ideal de l’home bo per se?
Penso que els humans som per naturalesa humans, i això vol dir que som bons i dolents alhora. Cada persona reacciona de manera diferent segons les circumstàncies. Per això m’agrada tant el teatre i la ficció dramàtica, perquè permet veure personatges en circumstàncies i conflictes diversos i comprovar com se’n surten. En el cas de Silencis poso la protagonista en una situació extrema per treure-la de la seva zona de confort: es queda vídua i el món que ha viscut s’adona que se li ensorra. No està preparada per afrontar els tripijocs del seu marit, tot i que els ha consentit tota la vida. No sé com reaccionaríem nosaltres en una peripècia semblant…

Com ha d’afrontar l’obra el vostre espectador? És un desafiament? Una forma de fer-li plantejar què faria ell en una situació com la que viu la protagonista?
Una mica tot plegat. A l’espectador se li proposa una situació dramàtica i ha de prendre partit. A les meves obres sempre plantejo situacions basades en fets reals perquè l’espectador les reconegui. A partir d’aquí, cada espectador pot prendre una posició diferent. I això m’interessa molt. El teatre ha de remoure, emocionar, divertir… M’encanta sacsejar el públic i que dos espectadors al final discuteixin sobre el contingut d’una obra meva. El meu propòsit és una mica provocar-los, estimular el debat, amb temes actuals. Em sembla que el teatre ha d’implicar l’espectador, interpel·lar-lo. I que en aquest procés ho passi bé, naturalment.

El sexe i els doblers mouen el món? O hi ha alguna cosa més?
El sexe i els doblers indubtablement tenen molt de poder. I el poder, tot poder, genera vicis i pot incitar a comportaments irregulars, segurament reprovables. No ho podem negar. Ara bé estic convençut també que hi ha alguna cosa més. Conec gent que dóna menjar als indigents, gent que es juga la vida ajudant els immigrants, gent que no roba ni perjudica ningú… Hi ha bona gent pel món. Per sort! I el sexe és una magnífica activitat i els doblers ajuden a ser feliç, també. Però el poder del sexe i els doblers, quan s’utilitzen contra els altres, és pervers i complica moltes relacions i genera molts conflictes. I el conflicte és la base del teatre. Per això tantes obres, des dels clàssics grecs passant per Shakespeare i Molière, mostren personatges i situacions amb intrigues de sexe i doblers.

Les misèries que explicau a l’obra de teatre semblen més aviat pròpies d’una classe social alta. Creieu que, en una altra escala, les classes més populars també poden viure aquestes situacions i tenir aquestes mateixes reaccions? O això és més propi de qui està avesat a manejar doblers?
“Silencis” se centra en una classe mitjana instal·lada que crec que pot ser compresa i propera al públic. Tots els personatges que intervenen tenen algú més amunt amb més poder i responsabilitat. Algú amagat, que mai no apareix ni dóna la cara. Els conflictes que viuen –arruïnar-se, perdre la casa o la feina, viure amenaçats…- són perfectament transportables a qualsevol altra escala, de classes més populars. Crec que les persones reaccionem més per la manera que som que no pas per la nostra capacitat econòmica. Juraria que els pecats capitals no són patrimoni de cap classe social. Els altres, tampoc.

Sovint s’ha dit que els nous rics són els qui pitjor porten el fet de ser-ho, de rics. Hi estau d’acord? Queda reflectit això en l’obra?
L’obra no parla tant de nou rics com de gent que obté ingressos de manera irregular i poc transparents. Els diaris van plens d’exemples amb noms i cognoms. Gent fins i tot molt reconeguda que es descobreix que no tenen cap escrúpol quan es tracta d’engruixir les seves economies. De tota manera penso que l’obra –aquesta i totes- al capdavall reflecteix allò que l’espectador hi vol veure. Vull dir que cada persona n’agafa el que per ella és més rellevant, més colpidor, més sorprenent. Algú m’ha dit que a “Silencis” hi ha vist la Infanta i l’Urdangarín! No se m’hauria ocorregut mai de pensar-ho. Però m’agrada que els espectadors facin les seves connexions a partir del que planteja el text.

Diríeu que “Silencis” és una obra que convida a reflexionar sobre una caiguda de valors que els darrers anys s’ha associat a la crisi econòmica?
L’obra vol entretenir, divertir, intrigar, inquietar… D’alguna manera no vol deixar indiferent el públic. Efectivament els referents són molt actuals i segurament tenen relació amb els valors que han quedat a la intempèrie amb la crisi econòmica. Si l’obra fa reflexionar, em sembla magnífic, però que cadascú reflexioni per si mateix i que tregui les pròpies conclusions. Escric teatre per mostrar històries que em semblen interessants i remoure una mica el públic, no per adoctrinar ni donar lliçons. Penso que els temps que vivim ens ensenyen cada dia que realment no sabem res, que ho tenim tot per aprendre.

Back To Top
×Close search
Search