skip to Main Content
S’ha De Pagar L’oci Dels Infants?

S’ha de pagar l’oci dels infants?

Vivim en una societat que ha sobredimensionat la cura pels fills, o si més no, que ha baratat la forma de pujar-los. La baixa natalitat, per descomptat, és un factor determinant en aquest canvi. El tracte cap als fills no serà el mateix si pare i mare n’han tenguts tres o quatre i els han tengut entre els vint i els trenta anys, o si només n’han tengut un i, a més, ha estat fregant la quarantena, o sobrepassant-la.

La febre per triar escola i per escollir el millor centre possible, amb el projecte més modern i innovador, n’és una bona mostra. Però tot aquest zel competitiu per obtenir plaça en el que se suposa que és el millor centre, esdevé també ànsia alliberadora quan es tracta de gestionar el temps d’oci dels infants. Cada infant ha d’anar, sí o sí, a futbol o a bàsquet, a piano, a anglès, a escacs i a plàstica. Per cada activitat, a més, paguen. I no paguen poc.

Els infants que juguen avui al carrer són els de classe més baixa, els que tenen més pocs recursos, els de les famílies que no poden pagar la fitxa del club de futbol, o la quota mensual d’anglès o de plàstica. Però quina és la millor escola de vida? La que es generen, de forma autònoma i alliberada, els infants que passen les seves hores al carrer? O la que, tutelats i controlats tothora, reben els infants de les famílies acomodades que encotonen tot quant moment ha de viure el seu fill o la seva filla?

De cap manera volem desmerèixer cadascuna de les activitats que es duen a terme als diferents centres esportius, d’oci o formatius que fan la seva feina l’horabaixa tot oferint activitats extraescolars ben sucoses i profitoses als infants. El que caldria qüestionar és si se’n fa una tria i una selecció adequada per a cada infant, si els pares empren aquests recursos com un aparcament d’infants o si realment els hi duen amb una vocació formativa i integradora, i, sobretot, si hem pres el camí correcte retirant els infants del carrer i prenent-los l’oportunitat de formar-se en llibertat. Sabem que els carrers d’avui no són els de fa quaranta anys. Però també sabem que, si ho volguéssim, els hi podríem convertir.

De nosaltres depèn com volem que siguin els adults del futur. Persones avesades des de la infantesa a una socialització conduïda, a uns horaris i uns hàbits rígids i poc imaginatius, o noves ments lliures i alliberades capaces d’innovar i crear del no-res com ho fan els infants educats de forma lliure i autònoma?

Back To Top
×Close search
Search