skip to Main Content

“Si venia qualque turista i duia unes arracades, jo havia de fer un dibuix per llavors fer-ne de similars”

[pullquote] Cristòfol Pastor, Pífol, noranta-vuit anys, història viva de Manacor, va fer feina trenta anys a Perles Manacor, ens conta la seva experiència
[/pullquote]

Vós vàreu fer feina a les Perles, és així?
Sí. Jo et puc parlar de Perles Manacor perquè hi vaig estar trenta anys.
Don Manuel Morales, que era el fundador, em va cridar per si volia fer feina amb ell, no sabia encara quina feina m’havia de manar. Sabia que dibuixava, perquè abans de començar ja els havia fet cartells. Això era l’any 56.

I quina feina us va arribar a manar?
La primera feina que em va manar, va ser: “Tu i la teva dona, la setmana que ve, heu d’anar a Andorra”, i jo li vaig dir: “Què he de fer?” “Mirar!” em va contestar ell. Si venia qualque turista i duia un “broche” o unes arracades, jo havia de fer un dibuix per llavors poder-ne fer de similars.

Vàreu començar dibuixant idò…
Sí. I no vaig poder pujar dins l’empresa, perquè don Manuel em manava més feines per ell que no per l’empresa, em feia anar amb ell a l’Ajuntament. “Hem de fer això pels taxistes” O “L’escorxador no va bé, no hi ha lloc per guardar les ovelles, hauries de fer un plànol perquè ho puguem arreglar” Així que feia de delineant. Un dia també em va dir: “Hauríem de fer una taula per donar color a les perles. Era una taula de devers sis metres, sense res més que un eix per unes rodes que voltaven, per eixugar les perles que es mullaven. Perquè no es fes una estalactita les eixugaven voltant. Idò jo vaig fer el dibuix a escala, però no l’entengueren, llavors el vaig fer al natural, a mida real, tampoc no l’entenien, i vaig haver d’arribar a fer la taula jo. Quan la taula estava feta, don Manuel em diu: “I els calaixos?” I jo… “O ha de tenir calaixos?” “On amagaran el berenar si no?” I vaig fer calaixos! Una altra anècdota, com que ell era alferes mutilat, sempre hi havia festes de mutilats o això. I jo hi anava, i seia amb ell a la taula presidencial. I si menjàvem gambes, jo les pelava i llavors ens canviàvem el plat. Qualque pic em demanaven: “Y usted, de que es mutilado” I jo: “No se vé…”

Heu dit que no vàreu pujar dins l’empresa fins que ell no se’n va anar…
Exacte. Quan don Manuel se’n va anar a Palma m’agafaren per ser l’encarregat de compres, llavors vaig poder pujar. Primer cobrava cada setmana, i així vaig poder cobrar més. Vaig fer feina 29 anys allà, fins que em vaig jubilar.

Quin era l’ambient de feina que hi havia?
Don Manuel tenia una cosa, no era un senyor, era un picapedrer de Jerez de la Frontera, que els vespres va estudiar batxiller, i la guerra, l’any 36, el va trobar essent caporal de marina a Palma, i com que tenia el batxiller es va poder presentar a l’alferes provisional d’infanteria i va venir destinat aquí, a Manacor, on va conèixer la seva al·lota. Llavors es va embarcar cap a la Península amb el Batalló de Manacor. Li va explotar una bomba i li va tallar una mà. Aleshores va tornar i es va casar amb donya Petra Santandreu. Ells posaren aquesta tenda al Palau i començaren amb 6 al·lotes. Els autocars passaven de llis, i ell va començar a donar comissions als guies perquè s’aturassen. I quan no hi havia turisme també varen començar a fer feina, feien perles, tancadors… Molts de joiers que hi ha a Manacor han après a fer joieria a les Perles. Ell no donava propina per no humiliar qui la rebia, es veu que quan ell era picapedrer no en volia. A les que feien feina allà els diumenges, els treia un bitllet, i qui endevinada el número que tenia el bitllet el se’n duia. Quan hi va començar a haver butà, cada any rifava una estufa o una cuina. En lloc de donar propina ho feia així. També va cercar aigua, va fer un forat abaix de la torre, i tots els veïnats tenien aigua gratuïta gràcies a ell.

Back To Top
×Close search
Search