skip to Main Content

“Som partidària d’una poesia planera i propera al poble”

[pullquote] Glòria Julià (Portocolom, 1983) és professora de català, fa poesia, fa musica, és una gran estimadora de la natura, dels animals, i de la vida
[/pullquote]

 

Hem sentit Vers Endins a molts de pobles aquest estiu, hem vist Ocellada aquest hivern, és un bon moment artístic per na Glòria Julià?
Sí, és un molt bon moment, la veritat és que després de deixar Llunàtiques vaig tenir una temporada d’impàs, i ara que m’he abocat completament a Vers endins he trobat un camí que m’engresca, que m’anima; em sent molt a gust treballant i supòs que això es nota tant en les actuacions com en la difusió del projecte.

Com et definiries artísticament? Poeta, rapsode, cantant…
No em sent professional de cap d’aquestes arts, per tant no m’agrada anomenar-me així, sinó que senzillament som una persona que fa poesia, que fa música i que fa escola.

La poesia és present a gairebé tot allò que fas, quan i com va començar la teva dèria per la poesia?
Vaig començar de molt nina, quan feia 5è de primària. Sempre me’n recordaré d’això, d’una mestra meravellosa, n’Antònia Santandreu, a la qual sempre estaré agraïda. Ella ens animava molt a fer coses creatives. Record que vaig fer com un poema visual de les cusses eivissenques de mon pare i amb allò vaig descobrir que m’agradava moltíssim aquest món. Llavors vaig tenir una època més científica, volia estudiar de menescal, vaig fer totes les optatives de ciències… Però em vaig trobar un dia davant una pissarra plena de fórmules, i jo feia poemes… Així que finalment vaig decidir fer el batxiller humanístic, i a partir d’aquí les lletres sempre m’han envoltat.

Les lletres i concretament la poesia, no és vera?
Sí. La poesia en concret per mi és un art molt lliure, sempre la puc reinterpretar, hi puc jugar, per això sempre m’ha atret més que d’altres gèneres o tipus d’escriptura. A part d’això, a Barcelona, estudiant, amb el grup Pèl Capell vaig descobrir que fer accions poètiques trencadores era una manera de fer arribar la poesia a la gent… Llavors també vaig veure el mateix fent música. Són maneres de popularitzar-la, de trencar la frontera que hi ha entre el públic i la poesia, de rompre la idea que la poesia és un gènere tancat i hermètic.

És important aquesta tasca de difusió…
Sí, jo crec que la música, un recital, una glosada, són una manera d’obrir la poesia al gran públic. Així, moltes persones que no en llegeixen, al manco la senten. I descobreixen que amb la poesia podem riure, plorar, sentir-nos identificats… De fet, sempre he estat partidària d’una poesia propera al poble, no m’agrada que quan llegeixen un poema meu hagin de tenir un diccionari a la mà, som partidària d’una poesia més planera.

L’oralitat és important, en poesia?
L’oralitat és fonamental. Jo crec que els darrers anys ha revifat molt la poesia dins el món català, hi ha noves editorials, molts de joves que escriuen… I això és una cosa preciosa, que fa vint anys no passava. Però jo crec que la poesia s’entén dita. Tornant a la música, pens que els límits entre la poesia i la lletra d’una cançó, són molt difícils de definir. On és el límit que les separa? És una pregunta que em faig sovint. De fet, els nins, a classe, molts de pics em diuen: “Això no és un poema”. I jo els dic: “On diu que no és un poema?”. En Biel Mesquida diu: “La poesia és tot”. Em faig meva aquesta frase.

Quins han estat els teus referents dins aquest món?
Na Maria Mercè Marçal, capdavantera, per mi és una poeta infinita que sempre rellegesc. Llavors en Blai Bonet, en Gabriel Ferrater, en Vicent Andrés Estellés… Palau i Fabra, també. Llavors també hi ha poetes que no tenen llibres publicats que també admir i que han estat els meus mestres, com és n’Antoni Artigues, o els glosadors, que m’ensenyen moltes coses.

I tu escrius en aquests moments? Ja fa estona del teu darrer llibre…
Ara estic en una època de parada total, no tenc temps d’escriure poesia. Tenc ganes de publicar un tercer llibre, però he de tenir material. Sí que escric cosetes, tenc idees. Jo no crec en la inspiració, com a una cosa definitiva, que surt tot i ja està, a jo m’agrada treballar-ho. Pensa que dels llibres que tenc publicats, més de la meitat de pàgines les tornaria a escriure, som molt indecisa en això… Em fa molt de respecte el fet de publicar un llibre, no és que m’avergonyeixi del que escric, però sempre trob que és millorable, per això passen tants d’anys entre un llibre i un altre; entre els dos que tenc, hi ha vuit anys. I em sap greu no tenir temps, perquè pas molt de gust, però vaig molt accelerada. Ah, i sempre em passa una cosa també: com que en llegesc tanta, i trob que hi ha tanta gent que diu coses tan ben dites, que pens: “Jo no ho puc dir millor.”

Quins altres projectes de futur tens?
El projecte del segon disc de Vers Endins, és el que ara mateix m’ocupa més temps creatiu. Feim moltes cançons noves; ja en tenim nou, i la idea seria tenir-ne dotze. Tenim previst entrar a l’estudi en haver passat les festes de Nadal, i presentar-lo l’estiu que ve, esper que ho puguem fer.

Com vincules la poesia a l’educació? Els adolescents es poden sentir atrets per la poesia?
Lamentablement els docents tenim un currículum que hem de seguir, i no dic que estigui malament. Però el que m’agrada de l’educació és que puc trobar un espai per dos pilars que m’interessen molt: la igualtat de gènere i la poesia. El tema de la poesia m’és molt fàcil, un exemple: el simple fet d’agafar exemples de poemes per tractar qüestions de gramàtica. M’agrada fer veure als alumnes que la poesia no és res tancat. A vegades queim en el parany de creure que tots els alumnes han de ser filòlegs, i no és així. Jo pens que les classes han de ser una cosa alegre, amena, divertida. Incloc sessions de poesia visual, de glosa, de mil maneres d’entendre la poesia que per ells siguin engrescadores. Si tens un bon material i ho fas amb ganes, ells són molt receptius, la reben, en creen… Hi pas molt de gust i, de fet, això és un dels motius pels quals em dedic a l’educació. Els adolescents són un pou de creativitat i no els donam espai. Han de tenir espais per la lectura, la recitació, la interpretació. Una cosa que sempre dic és que volem que xerrin bé i no els deixam xerrar dins classe. Això és mal de menjar. És dificil per un docent resistir sis hores de renou a classe. Però si no ho practiquen, no ho poden fer mai bé, i som nosaltres que els hem de guiar.

Parlem una mica de Felanitx. Sempre hem dit que és un poble amb un vessant creatiu, tant oficial com alternatiu, molt potent, hi estàs d’acord? Sou especials els felanitxers?
És cert que hi ha moltíssims d’artistes: Andreu Maimó, Jaume Canet, Miquel Bauçà… És un poble un poc de genis, a més, en moltes arts diferents. Però tampoc no ens hem de sentir especials, d’artistes n’hi ha per tot. No ho sé, potser això es contagia una mica, si tu estàs dins un ambient creatiu, aquest ambient t’hi du. A mi hi ha molts d’artistes felanitxers que m’inspiren molt. Dels Hijos de Matxín a S’Estol des Gerricó. Ara, amb el Puput Cultural, que aplega els músics del poble, crec que també hem fet una passa, ja que potser fins ara tendia cada una anar per la seva banda. Que hi hagi iniciatives de joves que s’ajunten està molt bé.

Pareix que hi ha una tendència dels felanitxers a deixar Felanitx, per anar a viure a fora vila, al Port… Hi estàs d’acord? Per què creus que passa?
És cert que Felanitx fa la sensació de ser un poble desert. Passeges pels carrers i està buit. Però a jo Felanitx m’agrada molt, el trob un poble guapo, només això, està un poc abandonat. El nucli antic s’hauria de reformar, hi ha cases antigues que també… Si el poble té poca vida, és normal que els felanitxers vagin a cercar-la a altres bandes. De fet hi ha molta gent que no tan sols se’n va a les rodalies, sinó que directament va a viure a un altre poble. De qui és la culpa? Dels felanitxers. No trobam allò que cercam i l’anam a cercar a fora.

Back To Top
×Close search
Search