skip to Main Content
Son Goku No és Una Possessió

Son Goku no és una possessió

Quan tenia pocs anys de vida i anava l’Escola Antoni Maura, un dels meus companys de jocs i mocs va arreplegar una verga del terra. Va començar a imaginar que volava sobre un nigul anomenat Kinton. El joc tenia gràcia, era un superheroi anomenat Son Goku i que volia aconseguir les set boles de drac. Però va deixar de tenir interès quan amollà un “Allarga’t, bastó!” i m’enflocà la verga en tot el cap que em va coure mil dimonis. Arran d’aquesta experiència, em vaig autoprohibir la sèrie d’aquest Son Goku perquè creia que promovia la violència i, arran d’un trauma infantil, em vaig perdre una de les millors sèries del món. Però, tot i que no veiés la sèrie, en conec els referents: les frases, els personatges peculiars, les cançons i les bromes internes de la sèrie (com Krilin les seves múltiples morts o l’obsessió per les dones del Follet Tortuga) perquè ​Bola de drac era un referent i era la moda. I era en català, fins i tot en cases que no eren de família catalanoparlant ni el seu entorn més pròxim. Mai t’atrevissis a dir als fans de la sèrie que un Kamehameha era menys efectiu que un ​Onda vital. En la versió catalana, que mantenia la fórmula original japonesa, era mil vegades més efectiu, perquè amb la llengua de Ramon Llull, Son Goku era molt més fort i valent.
La nostra generació (nascuda a finals dels anys 80 i dins els 90) va créixer amb un contingut televisiu i una cultura pop potent en català gràcies a la tasca que va fer, primer, el Club Súper 3 i, ja més a prop de l’adolescència, el 3xl. Sèries com ​Berlín, Berlín, ​El nan roig o ​El salt quàntic, entre d’altres; però, sobretot els ​animes japonesos com ​El detectiu Conan, Dr. Slump, Shin Chan, Ranma ​ ½ ​ i una llista llarga destacaven dins la programació del canal dedicat exclusivament al públic adolescent entre 14 i 20 anys.
Avui en dia, en canvi, i parl des de l’experiència com a professor, els adolescents tenen pocs referents televisius en català. La irrupció de la TDT que obligà a reduir canals i, més tard, l’aparició dels continguts per Internet i en diferit han provocat que la llengua es fongui dins una mar multilingüe en què el doblatge i la subtitulació en català són quasi inexistents. La desaparició del canal 3xl fa 12 anys, centrat en el públic d’entre 15 i 20 anys, ha provocat que els continguts per aquesta franja d’edat quedin amagats dins la programació enfocada als adults i només en poden destacar sèries com​ Polseres Vermelles o​ Merlí, productes que s’emetien un pic per setmana i no diàriament. Si parlam d’IB3, els continguts dirigits cap als adolescents també són pocs o quasi inexistents (​Mai neva a ciutat seria la sèrie que s’acosta a un públic més jove, però no és l’adolescent). L’altre punt important és Internet. Netflix i HBO han esdevingut les dues gran plataformes de consum audiovisual i, en cap de les dues, hi ha l’opció de visualitzar i sentir en català. Ha quedat reduït només a aquelles produccions fetes a TV3 que les plataformes compren, i pel que sembla, hi ha poc interès a coproduir en català.
Això ha provocat una generació orfe de referents lingüístics en la televisió. Les produccions en català exclusivament per a joves han caigut i això afecta a la salut lingüística de la societat. Perquè el Follet Tortuga i Ramon Llull tenen més coses en comú que una espessa barba, són transmissors de llengua.

Joan Estelrich

Back To Top
×Close search
Search