skip to Main Content

“Per sortir al Pas vivent cal molta concentració”

[pullquote] Conversam amb Miquel Quetgles, president, Consuelo Galletero, vicepresidenta, i Antoni Llodrà, vocal de la Confraria del Calvari, sobre el Pas vivent
[/pullquote]

Parlau-nos una mica de la vostra Confraria; quan es va fundar? Quants de confrares sou?
Miquel: Som la Confraria del Calvari, tot i que molta gent la coneix com a la Confraria de Crist Rei. Es va fundar l’any 1987, enguany fa trenta-un anys.
Consuelo: Som devers cent confrares, però no en surten mai cent, n’hi ha que ja han tornat majors, etc. En solem sortir vuitanta o noranta.

El Pas vivent surt de l’any 87?
Miquel: Sí. Sempre ha sortit, el diumenge i el dijous, normalment. El divendres pot ser vivent o no, si no, duim les tres creus que són el nostre escut.
Miquel: Pot ser qualque any que per motiu de pluja no sortís, però és una cosa que no s’ha interromput mai.

Els qui surten al Pas vivent han de ser confrares?
Miquel: N’hi ha que ho són i n’hi ha que ho són, són col·laboradors, familiars dels confrares… No és un requisit esser confrare per pujar.
Consuelo: Només és que ha de ser creient.

Quines capacitats necessita una persona per sortir damunt el pas?
Miquel: Crec que el que ha de mester és molta concentració.
Consuelo: Ho han de dur dedins, s’ho han de sentir.
Antoni: Jo vaig sortir 17 anys, un any amb el braç enguixat i tot… Saps que has d’estar una hora fora moure’t. Pareix que no, però sents el xep a xep de la gent: ara ha pipellejat…
I el fred?
Antoni: No te’n tems, et concentres i no te’n dones compte. Qualque escena pot ser sí, Jesús crucificat…

Cada any feis una escena diferent?
Consuelo: Dues, una el dijous i una el diumenge, es fa d’acord amb el dia, amb el que diuen els evangelis.

Com la decidiu?
Miquel: La junta directiva la decideix. Un diu: provam això, un altre diu: provam això altre. A vegades copiam escenes de quadres. No vol dir que surti igual, però n’agafam la idea. N’hem fetes moltes, en trenta anys. I hem anat canviant, abans enramellàvem molt, ara ja no tant, anam a cercar el realisme.

El vestuari és sempre el mateix?
Consuelo: L’any passat, que fèiem trenta anys, ferem una exposició i nosaltres mateixos ens vàrem espantar de la vestimenta que teníem, seixanta vestits. Gairebé cada any en solem fer qualcun de nou.

I els personatges, com els triau? I les expressions, les heu de treballar?
Miquel: L’expressió ha d’anar amb el persontage. Judes ha de ser robust, no el solem triar molt guapo, Sant Joan ha de ser un al·lot més jove… Llavors entre tots, i el mateix personatge, miram la cara que ha de posar.
Consuelo: La Puríssima, de tot d’una era una nina molt jove. Nosaltres ara entenem que pot sortir una dona de cinquanta anys, perquè si el fill en tenia trenta quan va morir…
Antoni: En tenim un, que encara surt, que no hi hagut mai manera de fer-li posar cara dolenta. I sempre fa de Sant Pere.

Teniu qualque anècdota?
Miquel: De vegades hi ha gent que ha hagut de baixar abans, perquè s’han marejat o això… Però en trenta anys ha passat una o dues vegades, només.
Consuelo: Moltes vegades la gent deia que el el Sant Crist havia estat ingressat per l’hospital, però això no ha passat mai.

Voleu afegir qualque cosa?
Miquel: Gràcies a la revista per pensar amb nosaltes.

Back To Top
×Close search
Search