skip to Main Content

#Surarambpeufiter a Papillon: el poder de la veu i de les mans

 

Res més esfereïdor que aquell dia en que un dels professors d’un curs de musicoteràpia, a Vitòria, va proposar una improvisació vocal amb alguns dels alumnes que situà en cercle, donant-se l’esquena. Les veus s’anaren aixecant: cantant, gemegant, grunyint, xiuxiuejant…i a tots els presents se’ns posà els pèls de punta. Allà vaig entendre que, si alguna cosa defineix l’espècie humana, és la veu. Sí, la veu i també les mans articulades que ens han costat mil·lennis d’evolució.

I a l’espectacle #surarambpeufiter, tot era present. La improvisació vocal, però també les mans que dibuixaven el moment. Hi ha un punt misteriós en l’emissió de la veu humana, perquè no solament s’articula des de la gargamella, sinó també des del ventre; en un espai que, pels practicants de ioga i disciplines semblants, se situa exactament entre el primer i segon xacra. O més aviat els lliga tots dos.

Perquè les veus de Joana Gomila i Celeste Alías sorgiren des d’allà, d’aquest territori misteriós i visceral que uneix gargamella amb ventre. I elles anaren cantant, resseguint les mans de Txema Rico reflectides en una pantalla feta de lluna i de colors llampants. L’aigua és el que més defineix una illa, i allà vam trobar els colors aiguats de la nostra petita illa des de les mans de Txema, que dibuixava al moment les veus uterines que el guiaven. O també, potser, les mans guiaven a les veus.

Antoni Riera i Bàrbara Nicolau acompanyaren els colors i els sons amb les paraules. Amb els versos més volguts, però també les sentències capaces de marcar les fronteres d’un territori i els sons articulats de la llengua que estimam. Antoni cantà, aquella veu de glosador que sempre ens retorna a casa nostra,  i Bàrbara posà cos a aquelles veus que tal vegada, des de casa nostra, no volem sentir. Potser el seu paper tenia el perill de caure en l’obvietat, però ella hi era… amb tota la confiança que confereix interpretar la veritat.

Tot plegat, a les vísceres mateixes de Manacor. Tot succeïa a un d’aquells espais urbans amagats, empolsats per segles de deixadesa, a un dels molts soterranis del centre, carregats de bellesa oculta. Recordant als presents la deixadesa que no permet un pla urbanístic  adequat, la mateixa deixadesa que no ajuda a treure la bellesa amagada de pedres, cases, carrers i edificis. La mateixa deixadesa que no té en compte les veus aclaparadores que reclamen poder recuperar uns espais que solament sensibilitats com la de Catalina Julve s’arrisquen a rescatar. Això sí, ella té, mirau per on, la generositat de compartir el seu art, perquè tots els presents en tingueren una prova:  les mans humanes són meravelloses i creen petites serigrafies que els amics, golafres i gelosos , se’n duen a casa.

Back To Top
×Close search
Search