skip to Main Content

“Un temps quan parlàvem de poble parlàvem de persones”

[pullquote] Feim el calendari 39 anys enrere i tornam al Manacor del 1979 el que visqué de forma frenètica i apassionada les primeres eleccions municipals democràtiques. Per això recuperam cinc regidors d’aquell mandat: Jaume Llull (CDI), Antoni Sansó (OIM), Gabriel Gibanel (UCD), Antoni Sureda (PSOE) i Rafel Muntaner (MA).
[/pullquote]

Quin ambient es respirava l’any 1979 i els mesos anteriors? Hi havia il·lusió per part de la gent que s’hi presentava, fóssiu de la tendència que fóssiu? Quin esperit hi havia abans de les eleccions?
Antoni Sansó: Nosaltres no érem cap partit. Érem joves i no sabíem què eren els partits. Però teníem ganes de presentar-nos i la llei donava la possibilitat de fer una agrupació independent d’electors, i triàrem aquesta figura, perquè per a nosaltres aquells primers quatre anys eren d’aprenentatge, a veure què passava… I després cadascú ja es ficaria amb el partit que li agradaria més… I així va ser… en Sebastià Sureda (que era de Son Macià, perquè volíem que hi hagués representació macianera) es va presentar després amb el PSOE, en Cosme Pila va acabar al PP… Guillem Mascaró de Porto Cristo es va presentar amb UM…
Gabriel Gibanel: En aquell temps no hi havia PP. Hi havia CD, que molta de gent ho confonia amb UCD, i deien que els faltava la U. La gent deia: “Deuen ser els mateixos”. I no, tot això va venir per n’Adolfo Suárez, que va ser el motiu de poder canviar el sistema de dictadura a la democràcia. I tothom n’estava convençut, no hi havia cap problema, aquí. O n’hi va haver, Toni? Al PSOE també ho féreu d’aquesta manera.
Antoni Sureda: Possiblement va ser l’única vegada que m’hi vaig presentar empès, a unes eleccions. Després sí que em va fer ganes i vaig intentar presentar-me sempre que vaig poder. Jo vaig ser un dels cofundadors del PSOE a Manacor, però també de la UGT. Hi havia una sèrie de personatges que movien molts de fils dins el partit i jo vaig decidir quedar-ne al marge, només dins UGT. Era secretari de reivindicació i era una cosa que m’agradava més que la política. Però aquella gent que duia el PSOE se’n va mig desentendre i en Pere Nadal Tous va agafar un poc les messions del partit. Un dia va venir en Pere Nadal a veure’m i em va dir que havien fet una oferta a la CDI per presentar-se amb les sigles del PSOE. La CDI va dir que acceptaven el suport del PSOE, però que no es presentarien amb les seves sigles. El PSOE volia la marca, perquè era un partit en auge.
Jaume Llull: No ho sabia…
Antoni Sureda: En Pere Nadal em va citar en aquest bar que ara es diu Es Pintxo i em va dir: “Toni, sé que has estat del PSOE i que no en vols saber res, però el partit s’ha de presentar a Manacor”. Jo li vaig dir: “Idò presenta’t tu, Pere, que ets l’home ideal, enginyer de mines, el darrer enginyer de les mines d’Alaró, amb títol universitari…”. Em va dir que la feina el sobrepassava i em va demanar que fes una llista, “però aviat”. Li vaig dir que no tenia gent. Ho vaig demanar a la gent d’UGT… N’hi havia que me deien que anava amb una llista de forasters… El número dos va ser en José Arocas.
Jaume Llull: Jo vaig estar quinze anys a Palma i quan vaig tornar no tenia ni idea del que hi havia per aquí. Viure dins un altre ambient em va donar una altra perspectiva de les coses. Quan vaig tornar vaig veure que pensava un poc diferent. Vaig entrar a CDI perquè em varen venir a cercar, no tenia ni idea de com funcionava. Començaren a fer llistes, record que hi havia en Martí Perelló… hi posaren els cunyats… Fèiem reunions per ca na Prima…
Antoni Sansó: Sí, vàrem estar a punt d’ajuntar-nos…
Jaume Llull: A ca na Prima vaig conèixer en Llorenç Mas.
Antoni Sureda: Inicialment el nom d’en Llorenç no sortia, era el d’en Joan (el seu germà).
Jaume Llull: No s’assemblen de res amb en Joan, físicament…
Antoni Sureda: Però tu feies cara de bon al·lot.
Jaume Llull: Ah, això pot ser… Però bé ens ajuntava una il·lusió. Teníem quaranta anys, la majoria. Començàvem a pensar per compte propi. Feia il·lusió prendre part en el poble, i parlàvem del poble en un sentit que avui s’ha perdut. Un temps quan parlàvem de poble parlàvem de persones. Francament, hi havia molta il·lusió, però també desconeixement. L’únic que anava un poc orientat eres tu (adreçant-se a Antoni Sureda), que havies estudiat un poc l’urbanisme.
Antoni Sansó: No, també n’hi havia d’altres que anaven ben orientats, encara que d’una altra manera.
Jaume Llull: De la banda d’en Rafel (Muntaner) pensàvem que representava una cosa que nosaltres volíem deixar de bandes, no a empentes, però és clar que no rodava. Forçosament hem de recordar un caramull de gent que no hi és, i que hi vàrem conviure.
Antoni Sureda: Un dia anant a Palma vaig coincidir amb en Llorenç Mas dins l’autocar i jo m’havia tornat mig enganxar amb el PSOE. Li vaig demanar: “Per què no et presentes tu amb el PSOE?” I diu: “N’hi ha que en serien partidaris, però la majoria no”.
Gabriel Gibanel: Jo vos escolt, i no parlau de l’UCD…
Jaume Llull: En Rafel Muntaner representava un grup, però el grup era ell. També hi havia en Rafel Sureda, en Biel Parera, en Toni Femenies… També hi havia una sèrie de personatges dins UCD que eren singulars, com en Joan Riera, en Biel Gomila… no eren exactament com el grup d’en Rafel, però també eren del redol de s’Agrícola. Teníem una il·lusió neta, teníem un sentit de l’ètica i de l’estètica. Dins l’Ajuntament hi havia una gent veterana que representava el passat i nosaltres érem una gent més jove.

Biel, parla’ns de l’UCD, com es va formar?
Gabriel Gibanel: UCD estava formada perquè per Palma feia estona que hi feien feina. La gent dels partits nous no acudien a parlar amb l’UCD.
Antoni Sureda: No hem d’oblidar que UCD havia tret majoria absoluta a les generals a Manacor.
Gabriel Gibanel: Sí, sí. A mi em vengueren a cercar, tot i que jo, ja d’abans havia estat interessat en la política, ja anava a plens anteriors, que tots els altres no hi anaven. Pareixia que UCD era el partit que representaria el que hi havia abans. Però el grup va ser de gent més nova que no tenia res a veure amb el passat.

Hi havia gent nova o gent antiga, dins les llistes?
Antoni Sureda: Dins Manacorins Autònoms hi havia en Rafel Muntaner, i dins CD hi havia en Jaume Llodrà. Tots dos representaven el passat, amb una gran rivalitat entre ells dos. Tots els altres eren nous. Hi havia una il·lusió per l’entrada de la democràcia.
Gabriel Gibanel: N’hi havia que deien que MA i UCD s’havien d’haver entès, perquè sense parlar-hi s’avenien… Manacorins Autònoms es varen ofendre.
Antoni Sureda: Hauríem de remarcar la figura de Sebastià Sureda, d’OIM, perquè estirava molts de vots a Son Macià. El record com a persona un deu.
Jaume Llull: Hi havia un esperit molt més obert que ara. Tot i les discrepàncies, ens posàvem d’acord. Hi havia una quantitat de gent jove, sense experiència, amb ganes de fer coses, parlàvem de ciutadania. Parlàvem de drets i deures, i també ens ficàvem amb la gent. I anàvem amb la cara ben alta a demanar el vot. I ens trobàvem pel carrer i no ens pegàvem galtades amb els altres candidats.

Després de les eleccions, ve el pacte de Son Brun.
Gabriel Gibanel: La premsa ja va dir tot d’una que havia guanyat Manacorins Autònoms. I pareixia que es podia entendre MA, UCD i CD, que haurien bastat, perquè sumaven onze. Però es feren unes negociacions, a cal metge Montserrat, a Son Brun.
Antoni Sureda: M’agradaria donar la meva perspectiva perquè jo no vaig ser a cap reunió d’aquetes. Les reunions les feien quatre grups: CDI, OIM, UCD i CD. A nosaltres no ens hi convidaren. A Palma em varen dir que no em mogués, baldament no ens hi haguessin convidat.
Gabriel Gibanel: El problema el vàrem tenir amb en Lluís Gil, que deia que no podíem començar amb en Jaume Llodrà. Hi va haver un escàndol de discussions. I en Llodrà deia: “Em falta el comitè”. Amb això toquen a la porta i va ser en Pedro Sansó. I en Llodrà va dir ja podem començar perquè hi ha el comitè.
Antoni Sureda: I així li va quedar el nom d’en Pedro Comitè, que encara li diuen.

Quins eren els punts calents d’aquestes discussions?
Gabriel Gibanel: Qui havia de ser batle, com es repartien les àrees. I no varen quedar gens malament, perquè fins i tot els qui no eren dins el govern tengueren un càrrec.
Antoni Sansó: Nosaltres teníem clar que no hi havia d’haver continuïtat amb la batlia d’en Rafel Muntaner. El més curiós és que a l’hora de votar, tot i que el vot era secret, en Jaume Llodrà va saber controlar qui votava cada qui. Va inventar un sistema per trobar qui hauria estat el qui votava el batle que no tocava. Ens va col·locar i ens donava el paperet… i ell se’n quedava una còpia…
Antoni Sureda: Aquest sistema ja l’havia fet servir al sindicat vertical… Hem de tenir en compte que en Jaume Llodrà i en Rafel Muntaner ja venien barallats. No hem d’oblidar que en Llodrà i en Pericàs li tomaren el pla general.
Jaume Llull: Hi havia dos móns diferents, dins l’Ajuntament. En Jaume Llodrà controlava urbanisme pel seu compte. Venia a les dues… En Jaume es movia simplement per interessos.
Antoni Sureda: A mi no em convidaren inicialment. Mai em varen voler aclarir el perquè. Jo entenia perfectament que el pacte naixia perquè el més votat, que era en Rafel Muntaner, no fos batle. Però que no em volguessen a mi, no ho entenia. Quan ja havien acordat el pacte em va telefonar l’amo n’Andreu Pascual Frau, que em diu que volia parlar amb mi. El vaig anar a veure a Hierros y Aceros. Em va dir que no em posaren dins el pacte perquè no quedàs en Muntaner tot sol defora. “Això no em consola gens”, li vaig dir. Em va demanar que m’adherís al pacte. “A canvi de què”, vaig demanar. No havia de tenir cap càrrec i simplement m’hi havia d’adherir perquè eren progressistes. Ho vaig demanar a Palma i em digueren que no firmàs res si no em feien batle. Jo ja havia presentat abans CDI com una nova burgesia progressista interessant i sabia que hi havia una connexió amb el PSOE. Però feren el pacte sense nosaltres. És a dir, són progressistes i pacten amb UCD i amb CD, que era en Fraga.

Per què aquest pacte amb UCD i sobretot amb CD i Jaume Llodrà?
Antoni Sansó: Ens deixàvem dur per la nostra inexperiència. No anàvem a analitzar tant…
Antoni Sureda: Hi ha una connexió econòmica, uns lligams entre Jaume Llodrà i Andreu Pascual Frau que no tenien res a veure amb la política. Del que no me’n puc avenir és que vosaltres no ho sabéssiu.
Jaume Llull: Jo no en tenia ni idea.
Antoni Sureda: Quan va dimitir en Llorenç em va dir: “Fes el que sigui perquè Rafel Muntaner no sigui el batle”. I vaig pensar: “Qui és el més contrari d’en Rafel?”. En Jaume Llodrà. Me’n vaig anar a veure’l per demanar-li si ho arreglàvem. Ell es va reunir amb en Joan Riera d’UCD, no sé de què parlaren, però UCD es va abstenir.

Per què es va abstenir UCD?
Gabriel Gibanel: Perquè ho varen acordar.

I per què ho varen acordar?
Gabriel Gibanel: Ja ho ha dit ell, hi devia haver una connexió…
Jaume Llull: Tot això ho sé jo ara quaranta anys després…
Antoni Sureda: La feina que va fer en Jaume de les Cabanasses per tu no te la pots imaginar. Però no perquè sortissis tu, sinó perquè no sortís en Coca.
Jaume Llull: Jo amb en Llorenç no vaig tenir cap fregada mai. Només me’n record que qualcú donava canya a les totes i li vaig dir a en Llorenç: “Per què no fas això?”. I em respongué: “El batle som jo!”. Mai vaig moure un dit per ser batle. Quan férem la reunió a can Joan Mas per decidir-ho només vaig demanar una cosa: “Ho trobau ètic?”. Quan vaig ser batle vaig cercar l’acord majoritari, perquè és més ric. Jo no tenc raons suficients per dir que l’oposició no sap res. El qui tenia més experiència dins l’Ajuntament era en Rafel Muntaner, i per això li vaig donar la comissió d’Hisenda. Ho acceptaren en nom del poble.
Antoni Sureda: Jo no entenc com donàveu responsabilitats com aquestes a l’oposició clara.
Jaume Llull: Em vull cenyir als resultats: els acords de ple es produïen per dos terços dels vots. No trobareu un altre ajuntament igual en tot Espanya.

Per què va dimitir Llorenç Mas?
Antoni Sureda: Jo d’estirades n’hi vaig pegar moltes, però no tenia força política per fer-lo dimitir. Ell va dimitir perquè els seus mateixos el feren dimitir. No hem de fotre faves.
Gabriel Gibanel: Nosaltres ens demanàrem què havia passat amb en Llorenç, la gent es pensava que érem els altres els qui el trèiem per fer un altre batle, que era en Joan Riera. La gent, però, va arribar a dir que eren els seus mateixos, que l’havien tret.
Jaume Llull: Jo no sé per què va dimitir ni hi vaig intervenir per res.

Però no vos ho va explicar?
Jaume Llull: Sí… falta de suport.
Antoni Sansó: Les polèmiques eren fortes, a en Llorenç li hauria agradat més anar per consens.

Per què va dimitir, però? Per la pressió de l’oposició? Per què havia perdut votacions importants? Per què es veia venir que en perdria?
Gabriel Gibanel: Perquè no tenia el suport suficient dels seus.

Però ell havia perdut votacions?
Antoni Sansó: No gaire…
Antoni Sureda: Però ell veia que no dirigia la política municipal, que dirigia més en Jaume Llodrà des d’un racó que no ell des de la cadira de batle.
Antoni Sansó: I en Joan Riera també, que tenia un cert poder.

L’any 1981 hi hagué el cop d’estat de Tejero.
Antoni Sureda: Jo era camí de Palma per fugir amb un veler. Jo sabia que m’escabetxarien…
Jaume Llull: Un em va aturar al portal de l’Ajuntament l’endemà i em va dir: “Ja tenies substitut”.
Antoni Sureda: Jo era el roig de l’Ajuntament.
Jaume Llull: Diuen que es va presentar un escamot de gent que tenia escopetes a la policia, pel que haguessin de menester els colpistes…
Gabriel Gibanel: Aquell dia hi havia una reunió i va venir un policia a avisar que hi havia el cop.
Antoni Sureda: I jo me’n vaig anar tot d’una de la reunió per enterrar tots els documents. Però hauria servit de poca cosa, perquè la llista dels regidors estava apuntada a la paret.
Jaume Llull: Jo vaig telefonar al govern civil per saber què havíem de fer. I em digueren: l’únic que et deman és que no facis declaracions.

 

Rafel Muntaner: “Vaig negociar personalment amb Llorenç Mas”

Per què un batle sortint del règim amb les opcions de CD i UCD per presentar-se decideix fer un partit independent?

Per dues coses. A CD hi havia una persona (Jaume Llodrà) amb qui jo no hi podia anar. I a UCD hi havia unes persones a qui no va interessar que jo hi anàs. Amb un grup d’amics creàrem Manacorins Autònoms, un partit pròxim a la dreta però molt obert ideològicament. I guanyàrem les eleccions.

No negociàrieu per tenir la batlia?
Vaig negociar personalment amb en Llorenç Mas i podem dir que no es va dur a terme el resultat de la negociació. Acte seguit es va signar el pacte de Son Brun.

Per què, aquell pacte?
Sabien que a en Toni no el torcerien, i a mi tampoc. El pacte de Son Brun es va fer per deixar-nos a defora als dos que podíem fer més nosa.

Havíeu d’haver estat batle?
El qui guanya les eleccions ha de ser batle. Ja sigui per doble volta o per sistema grec o francès. Això és un dels errors que veig a la llei electoral.

Back To Top
×Close search
Search