skip to Main Content

“Tenim els millors artistes, i un d’ells és en Miquel Mas”

Prop de dos-cents ciclistes esperen per participar a la bicicletada popular que precedirà l’homenatge al campió del món Miquel Mas. Són les vuit en punt. L’homenatjat seu damunt la seva bicicleta, un peu en terra, l’altre damunt el pedal. Un home de mitjana edat, cabells blanquinosos, magre com una caramutxa, vestit amb una humil camisa de quadres s’hi acosta per darrere. Mas s’hi gira, deixa caure la bici en terra i s’hi fon en una abraçada que enllaça cors. En un minut partiran les bicicletes cap a sa Bassa i aquesta serà la tònica general. Al carrer de Ciutat, “enhorabona, campió!”, crida Joan Sebastià Amer, Garanya. “Venga Miquel”, criden des de Can Lliro, cerveses en mà. No hi ha gaire més gent. Com estarà sa Bassa?, pensen els ciclistes… Hi arriben pel carrer de la Soledat, on queden aparcades les màquines de dalt a baix.
Miquel Mas, l’any 2015, hi arriba com hi arribà l’any 1965, perquè “Manacor és sa Bassa, quan passen coses”. Tot pareix igual. Però no ho és. Les cares dels vells somriuen. I les dels joves sospiren. La plaça està estibada. Però hi ha una calma diferent, la  d’en Miquel Mas, que passa, cadira per cadira, a saludar manacorins i externs. Els mestres de cerimònies (els actors i glosadors Tià Adrover i Joan Toni Sunyer), esperant l’homenatjat, han de començar dues vegades la seva lectura.
L’acte té tot el que tenen d’entranyable tots els actes com aquest. Però té d’especial tot el que té d’especial un campió com Miquel Mas, els pedals del poble, el campió popular, el jove del carrer d’Artà, l’home que ha ajudat el poble, tot el poble. Mas escoltà emocionat les paraules de les seves filles, i pujà a l’escenari per davant, amb un poc de fua i un botet de jove de quinze anys. L’aplaudiren llargament, l’ovacionaren com s’ovacionen les bones persones. I ell obrí els braços per acollir la calidesa d’un poble que estima, d’una gent que sap estimar la seva gent. Amb dubtes a la veu, però la ment molt clara, Miquel Mas, s’adreçà al públic: “Gràcies a aquesta família que sou tots, gràcies” i es mostrà il·lusionat perquè el seu poble de Manacor “pogués tornar deixar les portes obertes, perquè no ens ha de fer por que ningú, perquè ningú és més que ningú i tothom és com tothom”. Mas, amb la veu trencada i girant-se cap a la pantalla que tenia darrere, precedí una nova ovació amb l’enyor més inabastable: “Tanmateix, la persona que me fa falta és mon pare”.
Seguidament, el batle Miquel Oliver lliurà un petit trofeu a l’homenatjat, rèplica de la bicicleta amb què l’any 1965 va guanyar el mundial a Anoeta. Oliver digué: “Tenim els millors artistes, i un d’ells és en Miquel Mas”. El batle encara hi afegí que “avui l’homenatjam a ell, i ell ens ha homenatjat a nosaltres tota la seva vida”. Oliver asseverà que “Miquel Mas és campió, bon home i manacorí del carrer d’Artà”.
La vetlada d’homenatge acabà amb un sopar de més de 200 comensals al Jordi des Racó, on família, amics i ciclistes en general taparen d’obsequis el campió homenatjat, que acabà el seu darrer parlament del vespre així: “Tanta d’emoció és com quan poses el 34/28 i agafes les manetes dels frens i t’encorbes un poc més el llom per arribar. I hem arribat. Gràcies, moltes de gràcies, sou collonuts”. I que sigui per molts d’anys, Miquel Mas, campió del món, pedals del poble.

Back To Top
×Close search
Search