skip to Main Content

El tio Joan de Son Ramon

Cent un anys tenia l’amo en Joan de Son Ramon. I l’any passat encara va srotir a ballar amb els dimonis quan aquests visitaren la residència. L’amo en Joan havia estat dimoni gros durant els anys cinquanta, abans que ho fos el també mític Jaume Melis. Eren moments en què la festa de Sant Antoni es vivia d’una altra manera, segurament més serena, segurament més devota, segurament més sentida, lluny de les estridències que la marquen avui. Quan va fer cent anys, el seu renebot Toni Gomila li va fer aquest escrit que reproduïm avui en memòria seva:

A ca nostra en entrar xitam, siulam. Un siulo fi, precís, espontani però permanent, tan ancestral com inconscient. Cada vegada que entram a ca nostra siulam, es homos. Un siulo amable, que ho explica tot. Tot allò que es gestos i ses paraules no gosarien dir: ‘som aquí’ ‘he arribat’ ‘es cuit es dinar?’ ‘Ha arribat l’amo!’
Jo som d’una nissaga que quan entra a ca seva siula. Siulava es meu padrí, siula encara ara es seu germà, siulen mon pare, es meu padrí jove, siula es meu cosí, i siularan es fills i es nets de sa nostra estirp.
[Acorar, 2011]

L’any 1915 varen néixer n’Edith Piaf, en Frank Sinatra, en Pinochet, i no sé si per compensar o no, en Santiago Carrillo. I a Manacor un tal Joan.

Regnava n’Alfonso XIII i al món hi havia guerra, mundial!

Quan tenia 2 anys s’alçaren es russos, l’any 17.

Quan en tenia 8, s’alçà en Primo de Rivera.

Quan en tenia 16, sa República.

I en fer es 21, en Franco, i cap a es frente!

Quan tenia sa meva edat, sa nevada del 56, i quan se va jubilar…. el Rei, en Suárez, en Tejero, en Felipe, n’Aznar… es ca i es moix.

Diuen que sa vida és curta, però n’hi ha que hi fan caber tres reis, n’Alfonso XIII, en Juan Carlos I, en Felipe VI, i si m’apurau son pare, Don Juan, també. Au, quatre!

Hi fan caber dues dictadures senceres, en Primo i en Franco, sa democràcia i en Podemos.

Dues guerres mundials i una guerra civil, i per parlar només de ses d’aprop!

Ha vist córrer en Timoner, en Nadal, i Espanya ha guanyat dues o tres Eurocopes, el Madrid 10 copes d’Europa i el Barça 12. Si, 12! No som al funeral del tio, deixau-lo viure i en acabar passarem comptes!

Un matrimoni, una filla i un fill –que fa es seu nom-; un gendre i una nora; quatre netes i un net –que fa es seu nom-; quatre renetes i tres renets –un que fa es seu nom-, dos pisos, i una cotxeria de quatre aiguavessos amb una taulada de portal a portal que vessa de menjar i abundància.

Sigui beat o no, en cent anys ha esclovellat deu papes: Pius X, Benedicte XV, Pius XI, Pius XII, Joan XXIII, Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II, Benedicte XVI, en Xisco aquest d’ara, i es forn de ca na Papa, que va tancar però ha tornat obrir. Bisbes i rectors una mala fi.

I si heu anat a missa cada setmana n’heu oïdes 5200! Ara, no deveu posar gaire a sa bacina, perquè hauríen pogut acabar l’Esglèsia Gran, que fa cent anys que està començada!

Home de filosofies clares: ‘a cada casa una cisterna i una cotxeria’.

Quan va començar a fer feina ningú no havia sentit mai cap motor en marxa, i en jubilar-se havia despatxat 73.846.271 litres de benzina.

De petit era un àngel, un angelet, i en haver acabat de créixer un dimoni, es gros!

Veu fonda, paraules senceres, paraules que en haver-les donades no tornen enrera.

Home d’un temps, que mira a la cara, que no toca un cèntim si no és seu, home recte com un fus, d’esquena i de comportament.

Home que pareix que va ser ell qui dictà es deu manaments.

Home lúcid, de cap clar, ben amoblat.

Home que ha conegut sa desgràcia i que d’ella n’ha après es valor de sa feina – que és d’on en surt es profit-, de s’amistat i de sa germanor.

Home pagès, de la terra, des nostros.

Home que te dona sa mà i que a mitja conversa, sense haver-la amollada, fa un silenci que forada, un silenci entre paraules que transporta sa veritat de sa vida: que només qui s’ho mereix viu fins a cent anys.

Molts d’anys!

Back To Top
×Close search
Search