skip to Main Content

Torreflorida: quan David guanya a Goliat

El Tribunal Suprem destrossa la valoració del Jurat Provincial i passa de 14 milions a mig per 10.000 metres de zona verda a Torreflorida.

Divendres dia 8 de desembre, festiu, la notícia s’escampava com la pólvora per Manacor. El vespre anterior s’havia notificat una sentència inapel·lable del Tribunal Suprem que deixava en paper banyat les valoracions que tant el Jurat Provincial d’Expropiacions (14 milions) com el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (5 milions) havien fet de la zona de verda de Torreflorida. Una trinxa de terra entre el Serralt i el Centre de Tecnificació qualificada al seu moment com a zona verda i per la qual un grup d’empresaris manacorins demanaven ser expropiats per 17 milions, passava a valer-ne mig. Sense dret a rèplica ni recurs possible.

Els precedents
Ens remuntam al darrer mandat d’Antoni Pastor com a batle. El fracàs de l’enèsim intent de fer un Pla General deixa una àmplia zona de terreny rural passat el Serralt i camí de Cales com a zona verda segons les normes de l’any 1980. Els seus propietaris en qualsevol moment en podien demanar l’expropiació per un preu just i així ho feren.

Els propietaris
Nadal, Mascaró, Suasi i Lliteras són els noms ben coneguts a Manacor dels quatre propietaris, que abans ho havien anat comprant a d’altres més petits, i que en demanen l’expropiació quan veuen que el Pla General no s’aprovarà i les expectatives que tenien de fer-hi pisos se’n van en orris. Demanen formalment l’expropiació com a zona verda i la xifra que presenten com a valoració fa feredat: 17 milions d’euros per un tros d’una quarterada i mitja a foravila. La pilota quedava a la teulada del Jurat Provincial d’Expropiacions.

L’arquitecte
Joan Pascual, arquitecte municipal ara en excedència, fou l’encarregat de defensar els interessos de l’Ajuntament davant el Jurat Provincial. Segons el seu informe es xifrava en uns vuitanta mil euros el valor dels terrenys. El Jurat acceptà inicialment aquesta valoració i a l’Ajuntament respiren tranquils. Els propietaris presenten un recurs davant el mateix Jurat i a finals de 2013 esclata la tempesta. El Jurat accepta en bona part el recurs dels propietaris i fa la valoració en uns 14 milions.

El gener de 2014
Gran tempesta mediàtica. Surten els noms dels propietaris per la premsa mallorquina i les seves expectatives de fer tants de doblers damunt l’esquena del poble de Manacor a partir d’una valoració molt discutible del Jurat Provincial són de domini públic i encenen els ànims. L’Ajuntament de Manacor per evitar la ruïna acorda per unanimitat, tot i les reticències d’alguns, demanar als propietaris que acceptin la valoració feta pels tècnics municipals sobre aquesta zona verda.

Els Xítxeros
L’entitat juvenil Xitxeros amb Empenta va elaborar un vídeo de menys de tres minuts Manacor, poble hipotecat (encara disponible a YouTube) que aportava una informació i opinió que feu furor i en pocs dies milers de visites ho certificaven. Posaven a l’abast de molta gent un escandol de dimensions colossals.

L’advocat
Antoni Pastor, a proposta del regidor Sebastià Gaià, accepta contractar un advocat especialista en aquestes qüestions per defensar l’Ajuntament del perill imminent. Miquel Ripoll és contractat perquè aconsegueixi que successius recursos a instàncies superiors puguin baixar la xifra, alta, i que creava un precedent perillosíssim pel poble. Cobrarà un fix però a més un variable que dependrà dels milions que aconsegueixi rebaixar.

El TSJIB
L’any 2016 arribà la sentència del primer recurs de l’Ajuntament al Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. El TSJIB va endolcir un poc la glopada pel municipi baixant molt la valoració, fins al voltant dels 5 milions, però això no va satisfer ni els interessos de l’Ajuntament, que ho seguia considerant injust, ni els dels propietaris que ho trobaven poc. La darrera cita seria, inapel·lable, un any després al Tribunal Suprem.

El Suprem
Dijous dia 7 al vespre la delegada d’Urbanisme rep, a punt de començar a Algaida el sopar de Nadal del PI, una telefonada del cap de Servei. Una cridada de Joan Antoni Salom a aquestes hores només poden ser males notícies pensa… I no, era una excel·lent notícia. El Suprem acceptava les tesis inicials de Joan Pascual i el preu just que s’havia de donar als propietaris era com un sol de foravila, rural, i no com a solars urbanitzats. El Tribunal Suprem, sense possibilitat de recurs per cap de les parts, destrossava els arguments de propietaris, Jurat Provincial i Tribunal Superior i feia que David vencés a Goliat en un combat desigual però que ha acabat bé.

La paradoxa
El Suprem dóna la raó a Pascual, a Ripoll i a l’Ajuntament en definitiva, però la paradoxa és que d’aquest mig milió, quatre-cents mil euros seran per pagar un bocí petit que no arriba a mil metres perquè el Suprem no té competència per modificar xifres tan petites. En canvi, per l’altre bocí de finca, els nou mil metres restants no arribarà a cent mil euros el que s’haurà de pagar.

Back To Top
×Close search
Search