skip to Main Content

“Totes les crisis són equiparables, perquè potser en canvien les circumstàncies, però no el patiment de les persones”

[pullquote] Rosa Pagès (Reus, 1967) és una autora consolidada dins el panorama literari català, amb nou llibres publicats (reculls de contes i novel·les). Dissabte serà a Manacor per presentar Negra, la seva darrera novel·la, guanyadora del Premi Ciutat de Manacor.
[/pullquote]

Com explicau la solvència de la novel·la històrica com a gènere? On rau el seu interès? On és la clau del seu èxit?
Per mi el gran interès de la literatura és la seva capacitat de crear mons i convidar els lectors a aventurar-s’hi, i la novel·la històrica és un espai especialment atractiu per a això: viatjar a mons ambientats en el passat, amb el guiatge de fets i circumstàncies que alhora ens conviden a reflexionar.

I en un caire més personal, que hi trobau de més interessant de treballar aquest gènere que no un altre?
Doncs això mateix: la possibilitat de crear mons imaginaris a partir de fets, circumstàncies i detalls documentats, i a través d’aquest exercici fer una incursió en el passat i posar-me en la pell de personatges que van viure èpoques diferents de la meva però amb la mateixa càrrega d’humanitat, els mateixos sentiments, la mateixa capacitat d’entusiasmar-se, de patir, d’estimar…

Explicau-nos la cita inicial d’una cantant tan moderna com P. J. Harvey…
M’agrada molt la P.J. Harvey, i la cita és – l’inici d’una cançó que recorda també fets històrics, més recents i molt tràgics. Totes les meves novel·les tenen una banda sonora, i aquesta cançó de la P.J. Harvey forma part de la d’aquesta, juntament amb la veu de Montserrat Figueres cantant el cant de la sibil·la i les veus de la Capella de Música de Santa Maria del Mar cantant el llibre vermell de Montserrat. Crec que la barreja d’èpoques i estils musicals explica també aquest lligam que proposa la novel·la històrica: des del passat al present, o a l’inrevés.

En la sinopsi que clou el llibre es parla de la ira de Déu, dels penitents, de la sibil·la i del judici final. És molt habitual que la novel·la històrica s’entrunyelli amb la cultura religiosa. Què ho fa?
La religió ha estat la columna vertebral de la cultura d’Occident i un espai de poder importantíssim. En el cas de Negra, que està ambientada a començament del segle XV, en una època de pesta que suposa l’ensorrament dels miratges de prosperitat de l’edat mitjana, era ineludible. Justament les circumstàncies històriques de fons són el Cisma d’Occident, i cal recordar que un dels papes en litigi, Benet XIII, era senyor de la vila de Reus.

El món en crisi de què parlau és equiparable d’alguna manera amb el que vivim ara? O totes les èpoques són de canvi?
Totes les crisis són equiparables, perquè potser varien les circumstàncies o les causes, però no el patiment de les persones i, sobretot, la manera com es reparteix aquest patiment: els que se n’enduen la major part són sempre els mateixos, i els que la sortegen amb més habilitat també.

Com us heu documentat per escriure Negra? Què hi trobam de real? Són ficticis tots els personatges?
La novel·la està ambientada a la vila de Reus i tinc la sort que hi ha molts i molts estudis sobre l’època i que conec personalment alguns dels estudiosos que s’han dedicat a investigar-la. Sense aquestes fonts hauria estat impossible fer el viatge al segle XV. Pel que fa als personatges, els únics que són reals són Pere de Lluna, l’antipapa d’Avinyó, i Sant Vicenç Ferrer, però tots dos tenen un pas molt fugaç per la història. Els personatges pròpiament dits són tots imaginaris.

Podem detectar a través del llenguatge que som en el segle XIV o XV?
No he utilitzat cap solució lingüística arcaica, ni tan sols en el lèxic, perquè m’hauria semblat massa postís. El que sí que he fet ha estat intentar escriure com si fos a l’edat mitjana i la meva visió del món fos de l’època, per exemple, en el cas de les imatges o les descripcions, tenint molt present la terra i el cicle de les estacions, o intentant mirar el cel des d’aquesta càrrega religiosa de la culpa que marcava la visió del món llavors i no com el mirem avui, més en sintonia amb els mapes de previsió meteorològica.

Quins valors, quina tesi, quina idea es defensa en el llibre?
No ho sabria dir. Potser el que explica, per a mi, la cita inicial de la P.J. Harvey: que malgrat el discursos ideològics del poder, sigui el que sigui i a l’època que sigui, la vida sempre troba la manera de vèncer, la natura és sempre molt més forta, malgrat que la dissort i la lluita deixin la seva empremta. Això és el que fa moure la història, i en el cas dels homes i les dones potser explica perquè la història sempre es repeteix, per bé i per mal.

Back To Top
×Close search
Search