skip to Main Content

“Tots els qui hi eren a l’hora de matar hi han de ser a l’hora d’honrar”

“Aquí hem viscut moltes anècdotes, com aquell mariando a qui dèiem el Maonès, que s’enfilava aquí damunt i xerrava i xerrava, i l’havíem d’estirar perquè davallàs i acabàs el parlament, però això era l’anècdota, perquè nosaltres somiàvem el que avui s’ha realitzat, perquè aquí avui hi ha una representació autèntica del nostre poble, perquè no bastava que hi hagués l’amo en Joan Cuixa amb els clavells o que l’amo en Miquel Bulla vengués amb el llorer. Ells sempre deien que això ho haurien de fer els joves i a la seva manera. Ells estarien molt contents perquè avui hem assegurat el somni d’aquells homes valents, i perquè hem assegurat la memòria històrica. Però no basta, no estam conformes, n oens basta que ens tolerin! En podrien inaugurar trenta, de monuments, a mossèn Alcover, i sempre omplirien. I tenguérem molta sort que aquell integrista es morís abans del 36. No. No volem almoines, volem justícia històrica, perquè els qui moriren aquí i a tantes altres bandes eren els bons, els qui havien guanyat les eleccions. Els altres eren els assassins. I tots els qui hi eren a l’hora de matar hi han de ser a l’hora d’honrar. Perquè sí, a l’hora de matar sempre n’hi hagué un que no va faltar mai, sempre hi hagué un capellà, i l’església ha de demanar perdó perquè sense la seva força no haurien mort ningú, perquè quan l’església va intercedir per salvar qualcú, aquest qualcú es va salvar. Taca de sang s’ha de rentar! Les víctimes com a herois i els assassins com a assassins!”. Qui va parlar així va ser Jaume Santandreu. L’excapellà, en Collet, tornava a Son Coletes després d’alguns anys d’absència per saludar i celebrar la instal·lació del mural en memòria dels represaliats pel feixisme durant la guerra civil i la dictadura franquista. Santandreu tornava al cementeri manacorí com hi tornaren prop de mig miler de persones en la trobada més multitudinària que es recorda. Entre els presents, la viuda d’Andreu Pascual, Frau, i els seus fills. Frau va ser l’impulsor, l’ideòleg d’aquest mural que va haver d’esperar vint-i-set anys per ser instal·lat al lloc per al qual havia estat pensat. I també hi era Catalina Sureda, mare de Jaume Ramis, que va ser qui va fer el disseny de la silueta. D’entre els polítics, Miquel Ensenyat, president del Consell de Mallorca, o Bel Busquets, nova portaveu de MÉS. I de l’Ajuntament, Catalina Riera, Joan Gomila, Miquel Oliver, Amanda Fernández, Joan Llodrà, Sebastià Llodrà, Cristina Capó, Kica Mas, Sebastià Nadal, Núria Hinojosa… Hi faltà, això sí, el batle Pedro Rosselló, precisament una de les persones claus, juntament amb Miquel Oliver, perquè el mural avui pugui estar instal·lat al cementeri

L’acte d’enguany va presentar un nou format. Poemes i cançons s’afegiren a la lectura del manifest del Comitè de Son Coletes, que enguany va anar a càrrec de l’actor Joan Gomila.

Poemes del mateix Jaume Santandreu, de Miquel Àngel Riera, d’Hilari de Cara, de Bernat Nadal o de Guillem d’Efak. I cançons interpretades per Emmi Finnozzi i Alícia Olivares, que cantaren Viglietti i Benedetti, o per Andreu Galmés, o per Maria Antònia Gomila, o per, finalment, Marga Ros i Víctor Tugores.

El manifest anà una mica en la mateixa línia marcada per Jaume Santandreu: “Res no ens retornarà, poble meu, les vides dels qui moriren a mans del feixisme aquells anys d’ignomínia. Res no donarà consol als anys de plany fosc dels seus familiars i amics. Res no rescabalarà tants d’anys d’odi i desmemòria, de càstig a unes idees i a uns ideals. Però sí que podrem caminar, a partir d’ara amb un posat més serè, amb un esguard més digne”. L’escrit del Comitè de Son Coletes també es queixà de la política en el conflicte dels refugiats, de la presència de tantes persones rellevants en la vergonya dels papers de Panamà i d’altres casos d’evasió fiscal o s’enorgullí de l’acord de l’Ajuntament de Palma que finalment permetrà l’esbucament del monolit de la Feixina, “erigit sense altre fi que enaltir la dictadura feixista”.

Els presentadors de l’acte varen ser la periodista Mercè Pinya i l’exregidor Sebastià Gaià, que recordaren Conrado Gayà, un dels pioners de l’acte de Son Coletes que enguany va morir a edat de 84 anys. Gaià explicà que un dia, caminant amb la seva nina petita, es toparen amb Conrado Gayà: “Oh, i aquesta nina tan guapa que és teva? Esper que cresqui sana, i sobretot que sigui republicana”, explicà amb la veu trencada Sebastià Garba.

Enguany la corona de llorer no es diposità davant la minsa placa de davant la fossa comuna, sinó que es va poder col·locar al peu de formigó que sustenta, a la fi el mural memorial per totes aquelles morts absurdes. També enguany s’estrenava la placa en record de les cinc infermeres republicanes vexades i assassinades a Manacor aquell estiu del 36.

L’amollada de coloms, les solemnes xeremies, i els clavells enmig del llorer clausuraren l’acte d’enguany de Son Coletes. Els assistents desfilaren a poc a poc, amb serenor i amb dignitat, i alguns, abans de partir, s’aturaven a la taula posada just abans de la porta del cementeri per deixar anotats els seus pensaments en el llibre que el comitè habilita cada any amb aquest fi.

L’any que ve, Son Coletes iniciarà una nova era, la de reclamar justícia històrica, ara que la memòria està assegurada.

Back To Top
×Close search
Search