skip to Main Content

Un espai per a les arts plàstiques: l’escola de dibuix i pintura de Guillem Puerto

Bàrbara Duran presentà aquesta comunicació, una escola de pintura que seguí un model totalment diferent a les escoles de pintura de caire clàssic. Puerto aconseguí despertar la consciència artística en els seus alumnes. Era amic dels pintors més reconeguts de Manacor: Miquel Brunet, Martí Binimelis —propietari de la botiga d’art i antiguitats s’Alicorn— i Llorenç Ginard. Un grup que es trobava per fer caragols i picades a la plaça de les verdures i parlar de pintura, bona part dels seus membres formaren part del Grup Drac. Puerto no va estar relacionat amb aquest grup; no va participar, per exemple, de les exposicions que el grup Drac preparà. Però sí que mantenia un contacte molt proper sobretot amb aquests dos membres, Brunet i Binimelis. La seva salut feble no el permeté projectar-se de manera decidida com a artista plàstic, patia d’una insuficiència respiratòria. Però la seva escola seguí paràmetres d’ensenyament inusuals per a l’època: la importància del punt i la línia, el treball amb colors freds i calents, els dissenys i la geometria de la natura com a font primera d’inspiració, les sortides a l’exterior per pintar i dibuixar espais urbans i rurals i la reflexió constant sobre l’aprenentatge feren de la seva escola un punt de trobada per a manacorins inquiets artísticament.
Guillem Puerto Morey va néixer a Manacor l’11 gener de 1927 i va morir el 14 agost de 1973. Es va casar amb Francisca Salas Santandreu, professora d’educació primària.
Joan Duran Melis, Guillem Morey -de Balèria-, Consuelo i Miquel Peñaranda, Francisca Femenias, Margalida Puigrós, Miquel Barceló, Francisca Duran, Toni Puerto i Miquel Pol —tots dos arquitectes tècnics posteriorment—, Agustí Barragan, Pedro Arano, Tomeu Pascual, Toni Ferrer -director actual de Perlas y Cuevas-, Magdalena Parera Juan, Bàrbara Duran Bordoy, Francesca Gayà Brunet, Vicenç Moltó, Aina M Parera, Francisca Oliver, Janine Reus, Jaume Santandreu, Toni Galmés i Miquel Sureda foren alguns dels alumnes que passaren per les aules de l’acadèmia de Guillem Puerto. Amb propostes sempre obertes, sempre creatives, absolutament modernes en el concepte.
L’acadèmia dels darrers anys estava ubicada a l’actual carrer Aragó, al núm. 12a, al primer pis. Sovint la classe era un món de descobriments; però també de rialles.
Fou també escriptor d’articles d’opinió, amb una vessant filosòfica i crítica. Publicava sota el pseudònim de Calamitas, i arribà a dirigir el setmanari Arriba amb un nou estil incisiu des de la secció “Instantáneas”, que avui és considerat els inicis del nou periodisme manacorí. Va escriure també articles d’humor, Saetas ciegas al aire. Artículos de humor; datats a Manacor el 1947. La dedicatòria no pot ser més clara: «Al gran amigo, que me ha demostrado ser G. Fullana H. De Efak». Hi ha també un quadernet deliciós, un conte amb algunes il·lustracions -que dedica a sa mare- Besos de Hada, Va escriure també Gosbeck (la perfecta imperfección), una obra de teatre en 3 actes. Fou el director d’una obra de teatre interpretada pel “Quadre escènic del Teleclub” de son Macià: Una temporada a ca sa dida, de l’autor Lluís Segura Miró. Estava molt vinculat a son Macià, perquè podia gaudir de l’ús d’una finca, sa Moleta, que fou escenari de diverses excursions amb els alumnes, aventures que aquests recorden com un dels tresors de la seva infantesa.
Exposà a s’Alicorn, hotel Playa Moreya i Sala Municipal. Posteriorment a la seva mort, cal destacar les dues retrospectives que li han dedicat al Centre Cívic de son Macià (1999) i a la sala SACMA (2011).
Dibuixos de traç gruixat, gairebé pintura que recorda la cal·ligrafia xinesa, i les etapes de puntillisme, amb escenes oníriques i surrealistes defineixen part de la seva obra. Hi ha un rerefons dels paisatges geomètrics i estranys d’Escher, també reminiscències de Dalí pel que fa a escenes totalment inesperades, entre el somni i la divagació fora de la realitat.
Els seus reptes com a artista plàstic i el seu aprenentatge personal era abocat sobre els seus alumnes, probablement per això hi havia també una connexió molt especial amb el món infantil i juvenil. Explicava que els grans artistes, com Miró i Dalí, ho eren perquè conservaren durant tota la seva vida la mirada infantil curiosa, atenta i sempre oberta als descobriments. A la seva mort, Maria Antònia Soler, del molí de can Batliu, es feu càrrec de l’acadèmia durant tres anys.
És molt significatiu el comentari de la ex alumna Francesca Gayà quan diu: «vaig anar dos anys a classe amb ell i m’ha marcat tota la vida». Així fou la seva influència sobre un grapat de nins i joves que percebien la seva personalitat carismàtica i extraordinària; i és veritat que influí de manera enorme sobre aquells alumnes, que han conservat, així, la mirada oberta i atenta sobre les arts plàstiques.

Back To Top
Search