skip to Main Content
Carme Perandreu: “Un Poble Que Oblida Els Seus Costums I La Seva Història No Pot Anar Bé Mai”

Carme Perandreu: “Un poble que oblida els seus costums i la seva història no pot anar bé mai”

Maria del Carme Fuster Alzina, Perandreu, (Cala Rajada, 1939) és un pou de saviesa, i més si parlam de cuina i peix.

Antany, per a evitar la formació de mànigues, els mariners tallaven l’aire amb ganivets de plata mentre deien certa oració. Sentíreu parlar d’aquesta qüestió?
Ho vaig veure. Em recorda que el patró Biel, que va morir als cent-tres anys, tallava les mànigues amb un ganivet…

Vaig restar ben sorprès en assabentar-me que el consum de gamba és cosa relativament recent.
Sí. Ara ho dius i no et creuen, però en temps del meu padrí, de gamba no en menjaven. El meu padrí va ésser el primer que va pescar gamba a Cala Rajada. En Massutí (1) li va dir: “Aquí davant hi ha una gambada de por!”. Varen treure una animalada de gamba, totes feien més d’un pam, però no va poder vendre ni mitja terça de gamba. Son pare li va fotre una esbroncada!. Li va dir “tira això i vés al gerret!”. I de rap, tampoc en volien, el rap era peixot, anava tirat de preu. Tot el peix de vol (2) també anava tirat de preu…

Qui eren els nins coneguts popularment com “al.lots de barca”?
Eren nins que els posaven a fer feina a les barques del bou o als llaguts (sic). Les amarinaven (3) molt joves. La meva repadrina em va contar que el meu padrí, que era de nom Ignasi, el feren al.lot de barca perquè era un grandul i encara mamava. La repadrina li va dir a l’home: “Du’l-te’n amb la barca, meam si li espassen les ganes de mamar!”. Un dia li varen dir: “Ignasi, encara mames?”, i ell va respondre: “No, ara fum”. (riu)…jo li vaig dir a mon pare: “M’heu d’amarinar!”. Diu: “Això no és cosa de dones”. Saps quina esculada!…

Abans, existia tanta afició a pescar raors com existeix actualment?
Pots pensar!. Els raors només els pescaven els senyors per divertir-se. Llavors, la gent no tenia barques. Hi havia misèria.

Em digueren que abans pescaven moltíssimes cranques.
És mal de creure la crancada que agafaven!. Llavors treien coves i coves de cranca. N’hi havia tanta que quan treien les xarxes les mataven. Les feien trosoes damunt l’escalum (4) perquè espenyaven l’ormeig. Feien aquells fideus amb cranca tan bons!. I de cigales també n’agafaven moltíssimes. Les cigales han fuit per mor del renou i la lluminària. Llavors no hi havia renous ni tanta lluminària per la vorera…

També diuen que hi havia més peix.
Hi havia una peixatada de por!. Mon pare tenia dues barques. Un dia que venien pen terra (5) feren una tirada de gerret a Cala en Turqueta (Menorca). S’amuraren (6) i agafaren dos-cents caixons de gerret…

Alguns vells mariners m’han dit que el pitjor mal temps a la mar és la boira.
Mon pare li tenia pànic a la boira, i també tenia pànic al vell marí i als dofins perquè foradaven les xarxes. En temps de mon pare, aquests dies de boira tan espessa, a l’hora que les barques acostumaven a tornar, anàvem damunt aquell braç de moll que hi havia antigament i tocàvem corns per orientar les barques que venien de pescar… Aquests dies de tant de mal temps, de tant estropeig i mala mar, els mariners deien: “Això és un dia de port i cova!”. Mon pare ho deia sempre… ara, el temps va desbaratat. Llavors, la tardor començava a mitjan agost. Per sant Roc sempre es banyaven (plovia). A l’hivern plovia a portadores llavors s’usava estrenar la roba els dies que tocava perquè feia el temps que tocava.

A què us referiu quan deis que “s’usava estrenar la roba els dies que tocava”?
Llavors, el costum era per Tots Sants estrenar el primer “jarsé” d’hivern. Per l’Àngel, les primeres espardenyes, i pel Corpus, un vestidet. Per l’Esperança estrenaven l’abric cada dos anys…

Diuen que la picada de la ferrassa fa un mal insuportable…
Per a les picades de ferrassa no hi ha res. És mortal. Quan llevaven (7) que el bou amollava la corona (8), amb una destral xapaven la coa de la ferrassa. Els mariners duien dins la barca herba de Sant Joan dins una ampolla amb oli per a les picades de peix i meduses. Per a les picades d’aranya es posaven lleixiuet calent, adormia el mal…

Antany, moltes families dessecaven peix al seu propi domicili.
Tot l’estiu, al corral de ca la padrina Maria, al mateix fil d’estendre la roba penjaven bastina (9). Penjaven quissones i mussoles. Les quissones ja han desaparegut. També treien molts ullots, escats, porcs (10). De muls (11) n’agafaven molts però els tiraven. Agafaven moltes maires, aladrocs. També hi havia una eriçonada…

El vostre coneixement de la vida dels mariners us vé de lliga (12) ja que vós pertanyeu a la nissaga dels primers pobladors de Cala Rajada, els “Perandreu”.
Vaig néixer amb els peus en remull. Aquí tot eren pescadors. No hi havia cotxes i la gent del moll feia una filera de cadires a la carrera i feien nanses enmig del carrer. Hi havia dues caletes. He vist treure al padrí tonyines de tres-cents quilos a la caleta. Cada barca tenia la seva venedora, normalment eren les patrones, les dones del patró. La padrina anava a vendre. Duia un cove gros amb una altra dona, ansa per ansa. Barataven el barrisc de peix que no podien vendre amb verdura, faves, i tira gris!…

Abans de la tecnologia, com sabien els pescadors la profunditat de la mar?
Llavors pescaven d’eima (esma). N’hi havia un que sondava. Duien la plomada. La sonda duia uns fermallets a la corda. Tants de fermallets, tantes braces. Deia “au!, ja podeu amollar, hi ha tantes braces”, i calaven l’ormeig. Després anaven a llevar a les fosques, tenien unes senyes dels llums d’en terra. Quan trencava l’alba ja eren damunt l’ormeig. La vida dels pescadors era molt dura, saps quina vidota! Sempre anaven descalços dins els llaguts (sic)…

Vós sou una cuinera de gran prestigi. En el vostre llibre, “Cuina de mar”, recordau antigues receptes dels mariners del llevant. Què menjaveu vós a ca els vostres padrins?
A cal padrí menjàvem peix o peix. Menjar carn era un esdeveniment. Fèiem un aguiat de tortuga amb patates que et llepaves els dits!. Menjàvem pilotes de pop; sopes de peix roquer, de saupa, oblada, variada. Fèiem aguiat de rap. Menjàvem copinya peluda amb salseta. La copinya peluda ja ha fuit. I llavors no s’usava menjar maionesa amb el peix, féiem un picat d’all i julivert dins un murter i una culleradeta de prebe bord i oli, i tira milles!….us contaré una feta. Durant la guerra hi va haver una amenaça de desembarcament, tothom va fugir. La meva repadrina pel camí no s’aturava de plorar. Li varen dir: “No ploreu, tot es compondrà” i ella va dir: “Plor perquè hem hagut de deixar el porc”. Ho veus com era la cuina en aquell temps?

Una cuina ben diferent de l’actual!
A Mallorca ens hem venut molt baix, no sé on anam. Vaig anar a la Toscana i allà t’oferien menjar d’Itàlia, i aquí, venga hamburgueseries, i venga pizzeries! Si a vorera de mar vols menjar un bon arròs brut o uns caragols ben enganats te n’has d’anar al celler de Petra. Això, què és?! No, no, no. No anam bé, els mallorquins. Un poble que oblida els seus costums i la seva història no pot anar bé mai.

Ni més ni pus!

Glossari

1. En Massutí: l’oceanògraf Miquel Massutí Oliver. 2. Peix de vol: mola de peix que neda a prop de la superfície. 3. Amarinar: avesar a algú a anar per la mar. 4. Escalum: dialectalisme de “escàlem”. Estaqueta per a subjectar-hi els rems. 5. Venien pen terra: navegaven a prop de la costa. 6. S’amuraren: lligaren les embarcacions amb cordes. 7. Llevar: treure a la superfície l’ormeig calat. 8. La corona: bossa posterior de l’art de bou on va a parar el peix agafat. 9. Bastina: peixos sense escata, de la familia dels taruons i les rajades. 10. Porc: el peix Oxynotus centrina. 11. Mul: certa casta de peix volador (també dit “ase” o “xoric”). 12. Venir de lliga: venir d’ascendència, d’estirp.

Back To Top
×Close search
Search