skip to Main Content
“Una Pedra Beneïda Sempre Fer”

“Una pedra beneïda sempre fer”

Bernat Nicolau Monserrat, de la Punta (Son Carrió, 1935) és un home que n’ha viscudes de tot color. Mirau què conta…

Una creença popular afirmava que en cas d’aparició d’una bubota, aquesta s’havia d’apedregar amb pedres beneïdes…
Un home, que estàvem llogats plegats, em va contar que festejava una al.lota i la mare d’ella no ho volia, que festejàs amb la filla. Els vespres quan anava a festejar li sortia por, i en veure la bubota feia anques enrere. Ho va contar, va dir “no em basta cor per anar a festejar”. Li diven: “Has d’anar a beneir una pedra perquè una pedra beneda sempre fer. En sortir la bubota li barrines pedrada”. Se’n va a beneir la pedra. Arriba el vespre i pren camí per anar a festejar. Ja ho crec! A mitjan camí li surt la puta bubota, li entaferra pedrada i l’endevina per un braç. L’endemà varen trobar la mare d’ella que duia un braç embenat i la gent li va posar la llengua damunt (1), la gent murmulava i murmulava (sic) perquè deien que la bubota era la mare de l’al.lota.

En ocasions es produïen fortes bregues entre carrioners i llorencins per qüestions amoroses…
Sí fotri!, sobretot a les al.lotes distingides les tenien geloses els llorencins. Em recorda que eren una quadrilleta de carrioners que anaven a guerrejar (2) a Sant Llorenç. Un dia li enfilen cap a Sant Llorenç. Quan eren pel pont de la via, assuixí compareix una guarda de llorencins i comencen a fotre pedrades a la quadrilleta de carrioners. Quan els carrioners veieren el joc malparat s’amagaren darrere la via i com que ja estaven escalivats, havien deixat cimals amagats per si els envestien els llorencins. Peguen grapada als cimals i s’afuen als llorencins i venga cimalades i els donaren brou de cimal a voler et dic!, i els foteren llosca, i morma va i morma vé. Hi havia en Llovís (sic) que en va tupar un parell, era un home rostit i tenia el geni curt, però un dia l’arreglaren a ell!

Què va passar?
Un dia el maçolaren fort. Hi havia un serverí que li deien en Joan “Negret”, era un home que em guanayava d’un forquet (3), fort com acer. Un dia m’embotona en Llovís i li va donar un puta repassó!, li va donar una pallissa de ca!, bono!. Venga mà-cul i venga mà-cap i amb això el tira per avall de la via i aquí en Llovis va veure la seva i fuig escapat. Un dia va contar la feta a damunt l’era. Li vàrem dir “noooo, i encara dugueres sort que pogueres fugir”, i en Llovis contesta “idò jo encara trobava que el tenia molt a prop”. Vàrem fer un panxó de riure aquest dia, els teus dallons, que vàrem riure!…

Abans, en anar en bicicleta el vespre, era gairebé una obligació haver de cantar continuament…
Perquè el vespre, les bicicletes no duien llum i com que a Son Carrió no hi havia cap carretera passadora, de vegades les bicicletes anaven per la part contrària perquè el trespol era més bó o perquè no hi havia clots, i si no cantaven i venia una altra bicicleta de davant, tu!, es fotien qualque puta paparra amb una altra bicicleta!, unes putes nesples!, s’arriaven qualque paperina que les bicicletes quedaven mig escarromiades i tot, però si cantaven tot el temps, les sentien d’enfora i ja es returaven…

Abans, es deia que les persones que tenien sis dits a una mà tenien certs poders curatius…
El meu sogre tenia sis dits a cada peu, i si una bistía tenia mal de ventre, quan li posava la mà davall la panxa, la bistía es calmava… llavors hi havia els “Paus” (4) que feien sortir granots de dins una bassa.

I com els feien sortir de dins la bassa?
El meu sogre contava que deien ”anam a fer sortir granots?”. Se’n duien en Pau “Jaques”, el se’n menaven a la bassa de Son Manxo perquè era “Pau”. L’amo en Pau feia un roi (5) dins la bassa i els granots sortien de dins la bassa…

Sou pescador?
Som bord de pescar. Tenc un nebot que fa surf, li dic “vius!, la mar no té la força mesurada”…

Si es sospitava que un ca atacava al bestiar, es penjava un picarol al ca…
Es va donar el cas que un carrioner que estava a la Duaia (Artà) va reparar que el ca duia sang pel morro, un ca bon al.lot que sempre havia estat una monada de ca. Diu “els pardals!, i aquest ca fa sang!”. Posa un picarol al ca i li diu al missatge “demà tens el cavall preparat”. L’endemà vespre varen seguir el ca i el ca va anar a fer sang a Son Comelles (Vilafranca). Duia l’escopeta i li va pegar tro. Pel que es veu, el ca, abans d’estar a la Duaia havia estat a Sant Joan i ja tenia costum d’anar a pegar dins Son Comelles, i mira si és enfora Sa Duaia de Son Comelles!, hi ha una bona tirada!…

Quina va ser la vostra primera feina?
Quan tenia deu anys feia de bover. També ajudava al germà a sortejar (6) els bens, anava espès (7) a ajudar el germà. Devers els tretze anys vaig canviar els daus (8) i em vaig posar a llaurar, sembrava xitxeros devora Na Penyal…

Alguns tonedors demostraven la seva habilitat fent dibuixos amb les estissores sobre l’ovella amb la llana mateixa…
Deien “l’ha deixada ben pintada”. Això ho feien els tonedors que cercaven la floreta. Ho feien per homonia, llavors s’aprestava fer aquestes coses, a tothom li agrada que li donin encens (9). N’he toses amb les estisores, no era travat per això. El pagès de Son Manxo tenia una mà beneida per a tondre…

Vòs, a més de pagès sou marger. El vostre mestre va ésser un marger mític de Sant Llorenç, l’amo en Mateu “Parrino”…
l’amo en Mateu “Parrino” era un fora de sèrie. Venia a fer paret a ca nostra. Mira si en sabia que li va fer estirar un paper (10) a mon pare. Li va fer escriure que si trobava una pedra que es mogués amb les mans, la paret anava de franc. Era molt cercat, anava per tot, no tenia cap d’allà (11) per això. Jo en volia aprendre, era molt cabota, jo! Em vaig posar amb ell, era un home molt present, feia paret tres mots cantant, tres mots xerrant. Quan feia el glop d’una pedra (12) sempre em cridava, deia “Bernat, m’ajudes?”. Me va dir “en haver ressegut tres anys, la paret serà més forta”…les pedres han de fer clau, s’han de posar entrebaulant, ho entens?….

Alguns pagesos amb qui he parlat, a l’hora d’aregar una bístia han comparat el caràcter de les bísties amb el caràcter de les persones…
Trob que peguen en el clau. Hi ha animals de bon manament i altres xerecs de natural. Si una bístia colloneja, és d’un incert que en dos o tres anys la puguis comandar. Si una bístia no creu, en lloc de donar-se, pots estar ben segur que de cada dia tornara més aspriva…

Glossari

1. Posar la llengua damunt algú: malparlar d’aquella persona. 2. Guerrejar: Intentar festejar amb una al.lota. 3. Un forc: distància entre el cap del dit polze i el dit índex. 4. Els “Paus” o “Paues”: persones posseidores de virtuts meravelloses pel fet d’haver nascut el dia de Sant Pau. 5. Fer un roi: orinar. 6. Sortejar els bens: pasturar els bens per una porció de terreny més o menys petit. 7. Anar espès: anar afanyat, desitjós de complaure. 8. Canviar els daus: canviar l’estat de les coses, de manera de fer, etc. 9. Donar encens: alabar qualcú. 10. Estirar un paper: redactar un document. 11. No tenir cap d’allà: no tenir fixada una zona geogràfica concreta. 12. Fer el glop d’una pedra: fer l’esforç inicial per alçar una pedra.

Back To Top
×Close search
Search