skip to Main Content

“La vida de per si ja és un poema i portar tants d’anys a la motxilla per a mi és un avantatge”

[pullquote] Raimond Aguiló va néixer a Falset el 1950. Empleat de banca fins a la seva jubilació, ha donat a conèixer la seva obra a partir del 2010, i ha resultat guanyador en nombrosos certàmens de poesia. Ara l’editorial Móndellibres li publica La pols de la calaixera, el poemari amb què el mes passat resultà guanyador del Premi Ciutat de Manacor de Poesia.
[/pullquote]Heu estat tardà a l’hora de publicar. De fet, la majoria de publicacions vostres s’emmarquen dins la darrera dècada i moltes d’elles, premiades en diferents certàmens. Per què aquesta tardança?

Doncs sí! De mi mateix dic que “a la vida sempre aconsegueixo els meus objectius a deshora”. De fet, quant a escriure poesia, ho he fet sempre. Qui no escriu poesia quan té vint anys? El més difícil és continuar fent-ho a mesura que entres a l’edat madura, a l’edat de les responsabilitats econòmiques… I és en aquesta edat en què vaig fer una gran aturada i em vaig centrar en la meva professió en el món financer, on he treballat durant trenta anys. D’una banda, aquest fet justificaria la meva tardança a publicar, de l’altra banda, però, han estat també uns anys en què m’he submergit en lectures i, molt de tard en tard, vaig escriure algun poema que sempre guardava en un calaix. Fa uns anys vaig començar a treure la pols d’aquesta calaixera perquè tenia i tinc la necessitat d’anar a premis, i no m’imagino ni a mi ni a ningú amb un feix de poemes sota el braç trucant a les portes d’una editorial i molt menys un poeta.

Començàreu a escriure tard? O començàreu prest i ho consideràreu com un entrenament fins a assolir la maduresa creativa necessària?
Probablement, en el fet de fer-se gran es pot assolir la maduresa creativa; personalment, ho atribueixo al sol fet d’haver viscut. La vida de per si ja és un poema i portar tants anys a la motxilla per a mi és un avantatge, és el que té fer-se vell.

La pols de la calaixera, inevitablement, ens remet a un temps antic, vell, gastat. Es tracta d’un llibre elegíac?
Sí. No tan sols La pols de la calaixera, sinó que pràcticament tota la meva obra és una elegia, un plany, un enyor de tot allò que ha estat i també que és i que hauria pogut ser.

Com concebeu la poesia? Com una forma d’autoconeixement? Com un joc d’artifici? Com una catarsi?
Per a mi la poesia és aquella necessitat imperiosa de dir tot allò que en un moment donat et rosega per dins i vols abocar-ho, treure-ho i donar-ho a conèixer als altres. La poesia és l’interior mateix del poeta, i encara que a vegades el poeta parli de les seves realitats, d’altres parlarà de realitats inventades, però les unes i les altres sempre seran la veritat del poeta, unes de més transparents, d’altres de més subtils. Per descomptat, la poesia és autoconeixement, però en comptes de posar-lo al servei del poema és el poema que m’autodisciplina constantment.

A La pols de la calaixera dedicau una part completa a la poesia en prosa. Quines cadències converteixen aquestes línies en poesia?
En treballar el vers lliure, crec que la meva poesia no deixa de ser prosa poètica; que l’estampi en vers o en prosa és només un fet estàtic, si vols, un efecte visual.

Optau pel vers lliure de metre en la majoria dels casos. Us interessa el ritme? Com hi arribau sense el control de la mètrica?
Sempre escric en vers lliure. Quan en algun poema sobresurten potser uns quants versos decasíl·labs o alexandrins és una casualitat, malgrat que, aquest tipus de versos, quan els llegeixo, són els que més m’agraden. Realment, però, em decanto pel vers blanc, tot i que se’m resisteix molt i sovint em perd tota aquella força amb la qual vull transmetre, i per això em centro sempre en el vers lliure.

En molts de moments sembla que escriviu una poesia discursiva, on triau més l’allargassament del vers que no la concentració dels mots. Què ho fa?
Teniu tota la raó. El meu discurs cpoètic s’allargassa, és recrear-me en el vers que no vull acabar, és com si em fes falta amplitud de pàgina, deixo molt poc marge per a la imaginació del lector. La meva poesia és potser massa descriptiva. .. Això va com va…

Quina valoració feis d’una iniciativa com la dels premis Ciutat de Manacor?
Una valoració positiva? És clar! Manacor fa un esforç any rere any per tirar endavant aquests premis i donar a conèixer obres i autors que, tal com he dit al principi, per si sols, no ens fóra possible.

Back To Top
×Close search
Search