skip to Main Content
Vint-i-tres Noms I Vint-i-tres Cares Per Als Quatre Anys Més Apassionants De La Història Municipal Manacorina

Vint-i-tres noms i vint-i-tres cares per als quatre anys més apassionants de la història municipal manacorina

Una moció de censura, tres batles i dues dimissions. Però han passat moltes més coses a la Sala els darrers quatre anys. Aquí teniu la nostra particular anàlisi, a mode de telegrama, del comportament, el tarannà i la feina feta per les 23 persones que en qualque moment han tengut l’honor de seure a la Sala els darrers 1.460 dies.

Catalina Riera: dormint amb l’enemic
La darrera batlessa d’aquest mandat ho ha estat després de pactar amb els qui se suposava que eren els seus pitjors enemics. Tot i que al carrer ha lluït més de batlessa, ha estat com a primer edil que ha destapat la caixa dels trons amb els companys de govern populars. Molta feina en educació i els grans problemes sense resoldre.

 

 

 

 

Miquel Oliver: batle dolç i fugaç
Ha alternat intervencions brillants als plens amb d’altres on nedava i guardava la roba. Guarda bales a la recambra, conscient que som a la batalla final. Cent quaranta-quatre dies varen ser pocs per demostrar res. Es prepara per trobar els suports que no va saber cercar fa quatre anys.

 

 

 

 

Pedro Rosselló: defenestrat per la seva segona
Un dels batles més grisos de la història. Sense pena ni glòria. Li va faltar temps per apujar-se el sou. Ha donat la neteja de Manacor a la mateixa empresa que l’ha mantegut brut durant quatre anys. Per paga, la seva número dos l’ha defenestrat en un moviment que tampoc no sembla garantia de res.

 

 

 

 

Núria Hinojosa: crítica i institucional alhora
L’assumpció del càrrec de portaveu del seu grup i de la candidatura a la batlia li han fet perdre el fulgor que caracteritzava les seves crítiques. Més institucional en molts de casos, ha mirat de guardar un as a la màniga, per si l’ha de menester d’aquí a poques setmanes. Valors d’esquerres amalgamats amb tacticisme.

 

 

 

 

Joan Gomila: de la crispació a la pau
Visqué amb histèria indissimulada la seva absència de l’equip de govern durant 144 dies. La histèria esdevingué crispació davant les acusacions sobre les seves formes de gestió per part de Joan Llodrà i MÉS-Esquerra. Una vegada retornat a la cadira de comandament, s’ha mostrat com sol ser. A Ses Comes encara hi ha barracons.

 

 

 

 

Carles Grimalt: escuet i diligent
Tarannà obert i dialogant, però aspre quan sent ferit l’ideari. Simple. Cerca la paraula contundent o dolça que considera més adient, però no s’allarga en els discursos. Va per feina quan toca. Repeteix com a líder del seu grup.

 

 

 

 

 

Joan Llodrà: immolat i agredolç
Portaveu del partit més votat, ànima del primer equip de govern del mandat, s’immolà després de la moció de censura en un atac i gol incessant a Joan Gomila. El temps i la proximitat del comiat l’han endolcit.

 

 

 

 

 

 

Cristina Capó: irregular
Quan està segura del que defensa, és abrandada i dona raó a la pròpia raó. En canvi, si no domina com cal el tema, es mostra més conciliadora, però també més insegura. Amb dicció i gramàtica particulars, està destinada a millorar l’oratòria.

 

 

 

 

 

Kica Mas: discreta
Molt desapercebuda ha passat la mestra manacorina per la Sala. Delegada fugaç de Festes, han passat després poques qüestions per les seves mans. Quan ha estat així, les ha defensades amb poc nirvi i poc entusiasme, lluny de cercar el conflicte teatralitzat d’altres.

 

 

 

 

 

 

Sebastià Llodrà: irònic i decreixent
Ha mirat sempre de treure punta als temes que ha tractat i ha qüestionat la política educativa de la batlessa Riera. Irònic i punyent, alhora que elegant, ha baixat la intensitat de la seva llum al final del mandat.

 

 

 

 

 

 

Bel Febrer: superada
Un dels dinosaures de la Sala, i si no hi ha res de nou, hi tornarà ser d’aquí a una mesada. Derrota els rivals per esgotament, amb discursos que cerquen el detall fins a l’exasperació. Lentíssima en la tramitació del Pla General i en la concessió de llicències.

 

 

 

 

 

Joan Sagrera: desapercebut
Ni els problemes d’il·luminació de Manacor han aconseguit que el violinista dels Dimonis encengués la seva espelmeta de claror. Res no el fa enfadar ni res el treu del solc. Amb obediència devota, acata ordres de la líder Riera.

 

 

 

 

 

Mateu Juan: populisme immobilista
Era el Baciner i ho continua sent. Ni als Dimonis, ni als Cossiers, ni als Moretons hi ballen dones. Resolutiu en alguns aspectes, populista en molts d’altres, ha procurat obrir poc la boca als plens.

 

 

 

 

 

Miquel Perelló: retòrica buida
Omple els seus discursos de llocs comuns i tòpics per no dir el que pensa fins a la tercera frase. És una metàfora de la seva gestió, buida, inerta i amb poques solucions als problemes que ha tengut.

 

 

 

 

 

Sebastià Nadal: eficàcia i bonhomia
Sense perdre mai els nirvis, ha demostrat que és una formigueta de fer feina i que sap ser insistent en els temes que el preocupen. Cert és que, actuant des de l’oposició, no ha fet gaire por, conciliador com sol ser sempre…

 

 

 

 

 

 

Joan G. Parera: grisor insegura
Entrà per suplir Amanda Fernández i no ha aportat gaire llums al consistori. Hi ha participat amb algunes preguntes que no ha defensat amb gaire insistència. Només repetirà si el seu partit fa un gran resultat.

 

 

 

 

 

Antònia Llodrà: omnipresència activa
Una de les sorpreses positives del mandat. L’àrea de Cultura és agraïda mediàticament i ella ho ha aprofitat. Feinera i diligent, ha sabut mostrar també caràcter als plens quan ha calgut. En participació, ha fet els ous en terra.

 

 

 

 

 

Antonio Garcia: tremendisme al poder
És la baula que va a lloure dins el consistori. Parla de s’Illot com d’un espai al qual tothom sigui aliè i la seva gestió anàrquica i allunyada dels tràmits administratius més bàsics deixa més ombra que llum.

 

 

 

 

 

Maria Antònia Sansó: sorpasso apàtic
Sempre aspra i excessivament seriosa en les seves intervencions, deixa la RLF sense resoldre. Tampoc tenim aigua potable. Ha pres el lloc a Pedro Rosselló, però com més dies passen, menys ganes sembla que en tengui.

 

 

 

 

 

Mariabel Bauzà: més comerç que serveis socials
Creixent en protagonisme i seguretat, sembla més ella la número u del partit que no Maria A. Sansó. No ha resolt els problemes a Serveis Socials perquè se sentia més còmoda a Comerç. La plaça de les Verdures agonitza.

 

 

 

 

 

 

Antoni Sureda: amortitzat
No ha estat el seu millor mandat. Sureda ha perdut la brillantor que va lluir en temps d’Antoni Pastor i sembla que ara viu de rendes. A més, a Son Macià li surten competidors de tots els racons… Lluitarà per repetir com a regidor, però ho té complicat.

 

 

 

 

 

Amanda Fernández: lleial i honesta fins al final
El disgust de la moció de censura i una segona maternitat la feren partir. Municipalista, honesta i lleial, ha estat una gran portaveu socialista, bona comunicadora, que sap estendre la mà i posar peu fiter alhora.

 

 

 

 

 

 

Bernadí Bou: elegància saturada
Regidor pel Partit Popular havent estat membre del nucli dur d’AIPC, el metge porteny va durar un anyet al consistori. Elegant, no cerca brega. Les responsabilitats de govern sumades a les obligacions laborals el superaren.

Back To Top
×Close search
Search