skip to Main Content

“La violència de la repressió arriba fins als nostres dies”

[pullquote] Mateu Morlà Moure (Manacor, 1989) és llicenciat en Història i màster en Prehistòria, Antiguitat i Edat Mitjana per la Universitat Autònoma de Barcelona i especialitzat en arqueozoologia. Ha treballat en la investigació Espais de la batalla de Mallorca 2017-2022 i en l’exhumació de la fossa comuna de Porreres el novembre del 2016.
[/pullquote]

Has participat fa poc en dues importants investigacions relacionades amb la Guerra Civil a Mallorca. La més recent és Espais de la batalla de Mallorca, en la que feis un estudi dels escenaris bèl·lics de l’estiu de 1936 en el llevant mallorquí, on desembarcà l’expedició republicana venguda de Barcelona i comandada pel capità Alberto Bayo. Aquest projecte està previst que duri fins al 2022 i ara ja heu acabat la primera fase. En què ha consistit?Hem fet una prospecció superficial sense recollida de material de les principals zones on va succeir la batalla dins el municipi de Son Servera, i també hem consultat arxius històrics i hem recollit informació oral dels veïnats de la zona que visqueren el conflicte, o bé que el tenen present pel que els contà la generació dels seus pares. La prospecció superficial serveix per localitzar sobretot estructures bèl·liques com nius d’ametralladores, parapets, trinxeres, filferrada, i material bèl·lic, com puguin ser projectils, casquets… També altres objectes relacionats amb el dia a dia: llaunes d’aliments i equipaments de diferents tipus.

I en què consistiran les següents fases?

Encara és prest per dir en què consistiran totes les fases, però s’espera que en la propera puguem excavar algunes de les estructures que hem localitzat i documentat en aquesta primera prospecció. També mirarem d’estendre la prospecció superficial tant a altres àrees de Son Servera com als demés municipis on succeí la batalla: Manacor i Sant Llorenç.

Què pot revelar-nos un estudi arqueològic com el vostre que no sapiguem ja per la historiografia a través del testimoni directe dels protagonistes de la batalla?

Aquests testimonis no abunden tant com es podria esperar. La majoria de la gent que va lluitar tenia entre 20 i 40 anys, això vol dir que, els que havien sobreviscut a la guerra del bàndol republicà, quan va acabar la dictadura tenien entre 60 i 80 anys. Per altra banda, part d’aquesta gent era a l’exili i molts d’altres seguien amb por de parlar. Això ha fet que molts dels testimonis i discursos oficials que ens han arribat siguin del bàndol sublevat. A part d’això, les investigacions no estaven tampoc a l’ordre del dia. S’ha necessitat un canvi generacional perquè hi hagi una voluntat de reinterpretació del passat, perquè les investigacions puguin esser acceptades institucionalment i perquè tenguin un suport social suficient. Per tant, l’estudi arqueològic ens serveix per contrastar la informació oficial que s’havia generat des de les estructures de poder, i també per entendre què va passar directament a través de les restes arqueològiques i sense intermediaris. Per exemple, normalment, des de l’oficialitat, un dirigent militar tendeix a excusar-se davant una derrota. En aquest cas, usant la coneguda acusació de que les milícies populars eren desorganitzades, indisciplinades i poc eficients. Per altra banda, en la guerra cada bàndol tendeix a exagerar les seves victòries i a desacreditar les de l’adversari. Així, si arqueològicament podem documentar zones de batalla de les que no hi havia constància, i determinar el grau de fortificació d’una defensa, el grau d’intensitat d’un enfrontament, podrem reinterpretar el discurs històric. Per exemple, es podria desmentir la idea de que en determinades zones no hi va haver una lluita, o de que les milícies eren ineficients i desorganitzades, ja que cal eficiència i organització per conquerir el Puig de Na Penyal, per exemple.

L’altra investigació de què parlàvem és l’excavació de la fossa comuna de Porreres. Durant tot el procés les emocions estaven a flor de pell: rebéreu visites de molts familiars d’assassinats i l’acompanyament social i mediàtic era constant. Com et sents com a jove historiador poguent participar d’un acte de justícia que desperta tantes passions i interès?

No se si és un acte de justícia, ja que els culpables han sortit indemnes. Jo més aviat crec que el que aconseguim és dignitat i memòria per a les víctimes. És una sensació molt difícil d’explicar perquè es mesclen molts de sentiments. Per una part hi ha un sentiment de felicitat perquè veus que estàs ajudant als familiars dels assassinats. Sents també realització i orgull perquè estàs aportant quelcom a la societat. Jo diria que és una de les feines arqueològiques més valorades socialment. D’altres també es valoren, però desperta moltes més emocions tot el relacionat amb la Guerra Civil que excavar un jaciment romà o medieval. Per una altra banda però, també hi ha un sentiment de tristor i diverses emocions gairebé negatives. Entres en contacte directe amb la guerra. No és el mateix estudiar-la a traves d’arxius o d’historiografia que quan estàs allà, desenterrant una persona assassinada de manera cruel i inhumana per defensar uns valors que qualsevol persona decent defensa avui en dia. És molt gratificant perquè la gent ho valora i et sents realitzat perquè veus que tots els teus anys d’estudi es poden retribuir a la societat, però al mateix temps és dur.

Què és el que més et va impactar del que vareu trobar a Porreres?

Em va impactar molt veure a quin nivell arribava la liquidació sistemàtica de persones. La mitja era trobar uns 5-6 individus assassinats per fossa, però a una en varem arribar a trobar 12 (a cada fossa hi ha el grup de persones assassinades en un mateix moment concret). És dur imaginar que un dia qualsevol, gent que, com deia Hannah Arendt, en el fons eren “terrible i terroríficament normals”, van a Palma amb un camió, agafen, per exemple, fins a 12 persones traient-les d’alguna de les presons de Ciutat fent-lis creure que les alliberarien, les duen a Porreres, les treuen del camió, directament les afusellen conta el mur de l’Església i després poden continuar amb el seu dia a dia com si res. També em va impactar l’anècdota d’una dona a qui li feien les proves d’ADN i que em va contar que recordava el moment en que els falangistes havien agafat a son pare davant ella mentre jugava al porxo amb les seves germanes i com ell es va acomiadar de les filles. Veure en persona a aquella dona, encara viva, contant-te això, et connecta directament amb les persones que estàs desenterrant. Aquest dia va ser massa per jo, em vaig emocionar molt.

Aquests són exemples de que la violència generada en aquells dies es perpetua fins al present?

 Sí, de fet aquesta tesi l’estam defensant amb la companya Maria Antònia Fernàndez Pisà en un article que sortirà aviat a les Actes dels Estudis Locals de Porreres, una publicació anual sobre investigacions relacionades amb el poble. La idea és que la violència de la repressió arriba fins als nostres dies. Primer perquè encara segueixen vius alguns familiars directes dels assassinats, els quals no han pogut realitzar el dol a falta del cos i una tomba on plorar. Segon perquè una part de la nostra societat segueix tirada com si fos fems en el lloc que els seus assassins volgueren. Tercer, perquè la no recuperació i el desconeixement que tenim actualment sobre les víctimes en fosses forma part d’una violència sistemàtica i racional, organitzada en el seu dia pel règim franquista. Malauradament, el franquisme sociològic perviu a la nostra societat, i això explica perquè alguns sectors polítics i socials segueixen oposant-se a la recuperació de les víctimes.

Back To Top
×Close search
Search