skip to Main Content

“Volem explicar una història i que el públic comparteixi amb nosaltres aquesta aventura que és el teatre”

Sílvia Bel (Barcelona, 1970) és actriu de teatre i televisió. Actualment combina la seva feina a la sèrie “Com si fos ahir” amb l’obra “Això ja ho he viscut” que es podrà veure el proper cap de setmana a l’Auditori de Manacor. Parlam amb ella sobre aquest espectacle de Laperla29, dirigit per Sergi Belbel.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Fotos: David Ruano/ Bito Cels

Com sorgeix aquest projecte?
És una feina conjunta amb el Carles Martínez, la Míriam Alamany, el Sergi Belbel i jo. Ja havíem fet altres projectes junts, com per exemple “Vells Temps” o “Maria Estuard”. Sempre ens hem entès molt bé i els projectes que hem fet plegats han funcionat molt també i aquest és el tercer projecte que fem.

De què va l’obra?
Tot passa en un hostal rural del nord d’Anglaterra on arriben una sèrie de personatges per passar el cap de setmana. Un d’aquests personatges és un doctor molt misteriós que es dedica a anar fent preguntes a la resta d’hostes. Sembla que ell sap algunes coses sobre les seves vides i comença a crear una espècie d’inquietud en la resta de personatges. Tots ells estan units per una mena de lligam que els manté com en una xarxa en la qual tots ells es troben atrapats.

I el teu personatge, qui és? Quin paper juga?
És una dona que arriba a l’hostal amb el seu marit, un paper que interpreta en Lluís Soler. Es tracta d’un matrimoni que ve una mica desgastat pels anys de convivència: ell té una addicció a l’alcohol i veu molt, ella és més jove i està una mica desencantada amb la seva situació vital. En resum, ella és una dona que no és feliç. Quan arriben a l’hostal troba un personatge més jove, que d’entrada, li crea una doble sensació: d’impacte i de record. Ella no sap per què li passa això i al llarg de l’obra es va desvetllant el perquè de tot plegat.

Això ja ho he viscut…Sóna a deja-vu, no?
Sí. És un text que en Sergi, el director, ja tenia al cap i ens va proposar de tirar-ho endavant. És una obra de J.B Priestley que parla sobre les segones oportunitats que tenim a la vida i de com, d’alguna manera, en aquesta vida no s’acaba res. Vivim moltes vides diferents, normalment cometent els mateixos errors fins que hi ha un moment que alguna cosa desencadena un canvi i fa que passem a un altre estat d’aquesta existència repetitiva. És una obra que té molta intriga i molt de misteri, amb una estructura de thriller. En certa manera, tens la sensació d’estar veient una pel·lícula de Hitchcock . D’altra banda, també és una peça on hi ha molta filosofia i que d’alguna manera també dóna un missatge esperançador.

Comptau amb un elenc de sis actors de renom. Com és treballar amb aquest equip?
Tots havíem treballat anteriorment en altres muntatges i ja ens coneixíem. En el meu cas, havia treballat amb tothom menys amb el noi més jove, en Roc Esquius però també ens hem entès molt bé, com amb la resta i la veritat és que hem treballat molt a gust. A nivell de personatges, crec que el càsting està molt ben fet perquè hi ha moments en què personatges i actors ens canviem, som tot un.

I amb el director també repeteixes experiència. Com vius treballar amb Belbel?
Amb el Sergi sempre es treballa d’una manera relaxada i molt lúdica: ens ho passem bé i ell confia molt amb els actors. Volem explicar una història i que el públic comparteixi amb nosaltres aquesta aventura que és el teatre i més quan és una obra que té un cert misteri. Ell volia sobretot això, poder compartir amb el públic el gaudi d’aquest cap de setmana en un hostal rural.

Com va ser l’etapa d’assaig?
Va ser molt fluid, de seguida vam tenir l’obra muntada. Al Sergi li agrada tenir l’estructura feta molt aviat i a partir d’aquí ell va concentrar-se molt en la banda sonora. Es tracta de tota una sèrie de sons que ajuden a crear aquesta atmosfera d’intriga, un món asfixiant en què els personatges de cop i volta es troben.

Ja fa un temps que rodau amb l’obra, no? Es va estrenar l’any passat?
Sí. La primavera passada vam estar fent temporada a la Biblioteca de Catalunya i hem parat durant l’estiu. Ara hem fet quinze dies més allà i tot just comencem la gira.

La Biblioteca de Catalunya és un espai preciós. Com es trasllada la màgia d’aquest espai a altres teatres?
A la Biblioteca va ser molt bonic perquè l’escenografia estava construïda amb les mateixes parets de la Biblioteca, que li donava molt de realisme i tenen un pes històric. Ara amb la gira això, òbviament ha canviat però l’escenografia té la seva gràcia perquè l’espectacle es veu des d’una altra perspectiva: és com si fos una caixa de música, no envaeix a l’espectador i pot tenir una visió molt més global i tothom rep la mateixa dimensió del que està passant a l’escenari.

De fet, l’escenografia recorda una mica al joc del Cluedo.
Sí, és una mica això, recorda a les novel·les d’Agatha Christie, de misteri però amb un ingredient molt important de reflexió filosòfica sobre la vida, els errors i les segones oportunitats.

És una obra de dues hores i mitja. Com manteniu la tensió?
Té un crescendo molt fort, no dóna gaire respir. Al principi es presenten els personatges i a partir d’aquí la trama ja t’embolica i t’arrossega. L’estructura de thriller et deixa tota l’estona amb les ganes de saber què passarà i això és divertit. A més, té el vessant afegit de donar peu a la reflexió sobre les nostres vides, que al final ens adonam que no disten tant les unes de les altres. A més és un text escrit magistralment per Prestley, un grandíssim dramaturg i per descomptat, la feina dels meus companys actors, la direcció de Belbel, l’escenografia i la música són fantàstics.

Vols afegir alguna cosa?
Sí que sempre estem molt contents de venir a Mallorca. Per nosaltres sempre és una alegria molt gran perquè som germans, parlem la mateixa llengua tot i que estem separats per la mar.

 

Back To Top
Search