skip to Main Content

Volem que facin “Por” tot l’any

Por, feren. Espantaren, de bé que ho feren. Dirigits amb mestria per Toni Rosselló, Salvador Miralles, Joana Sureda i Sebastià Adrover, interpretaren aquesta setmana passada Por, d’Antoni Mus.

El muntatge té tots els ingredients que fan pensar en l’existència del miracle teatral, de la feina ben feta, de la passió i de la comprensió de l’essència d’un text.

A la dicció pulcríssima dels actors, amb una expressió indefugiblement manacorina i alhora universal, s’hi han d’afegir tot un seguit d’inputs que es van desencadenant durant tot el muntatge.

L’escena inicial, llarga, extensa, distesa, en què els actors són actors i encara no són personatges, situa el públic davant l’endarrer del devenir de l’obra. De forma progressiva, els actors es van incorporant als personatges que interpreten. Parera Fons i Mus sonen de fons amb el seu “T’estim i t’estimaré”. I la trama avança, com creix, alhora, la nostra por, que es fa gran com la del protagonista.

L’habilitació escenogràfica és senzillíssima, a estones conceptual, a estones amb ressons de teatre regional, però sobretot és hàbil, destra, capaç de fer-nos sentir en un espai diferent cada vegada sense baratar més que alguns petits elements de posició de damunt l’escenari.

El treball dels actors és impecable. El de Salvador Miralles ens abeura de les temences del protagonista. El de Joana Sureda és deliciós perquè ens endinsa en un personatge rodó que passa de la ingenuïtat (el paper inicial de bleda que li toca fer podria ser un retret al text original, a Antoni Mus, que presentava aquesta visió estereotipada de la dona, en aquest cas) a la implicació més sincera, i a la vivència inesperada del drama en primera persona.

Sebastià Adrover es mostra versàtil, capaç d’interpretar personatges molt iguals, però també fins i tot un de femení, on amb una imperceptible actitud corporal i un canvi lleugeríssim d’entonació ens fa veure que dins la seva veu, dins el seu cos, hi ha també una dona.

“Em mor de por, per ventura no és molt d’homes tenir por, però m’és igual, no em vull morir”, diu en Tomeu, el protagonista. És la por dels qui foren perseguits pel feixisme durant la guerra civil i la dictaudra franquista. És la por dels qui, havent impulsat unes idees sense altra arma que la raó i el convenciment, eren represaliats brutalment, fins amb la vida, per un règim totalitari que no tolerava ni la llibertat ni la diferència.

Per aquesta memòria, per la d’Antoni Mus, i per la feina dels responsables d’aquest muntatge només ens cal demanar una darrera cosa: que facin Por tot l’any!

Back To Top
×Close search
Search