skip to Main Content

“El meu padrí no va estar amagat el temps que tocava i el mataren”

[pullquote] Fa quinze dies, Antoni Tugores publicava en aquestes mateixes pàgines un article en forma de nota urgent dels sis manacorins que, segons els documents a què ha pogut tenir accés l’historiador manacorí, podrien haver acabat el 1936 a la fossa comuna de Porreres. La família de Pere Frau, un dels noms referenciats per Tugores, es posà en contacte amb nosaltres i ens ha volgut contar de primera mà la història d’aquest home. En parlam amb la seva néta, joana Frau, i la seva nora, Magdalena Adrover.
[/pullquote]

Qui era en Pere Frau Barceló?
Era el meu padrí. Havia nascut el 1904 i tenia 32 anys quan el mataren. No era polític. Sí que ho era el seu soci, l’amo n’Andreu Margoi, de Vilafranca. Eren mestres d’obres i l’amo n’Andreu era regidor. Nosaltres tot el que sabem ens ho ha contat aquesta família. A l’amo n’Andreu no el varen matar, perquè va estar cinc anys amagat, i com que ho va poder contar, ells saben moltes més coses. La seva néta em va explicar que al seu padrí el volien matar perquè va veure que a l’Ajuntament hi havia uns comptes que no quadraven. Això no li ho varen perdonar. El meu padrí només era soci de la cimentera, però no estava ficat en política. Ara bé, era cosí, també de l’amo n’Andreu, vull dir que es traspassaven molt.

I el teu padrí no va estar amagat?
El meu padrí hi va estar un mes. Fins que un dia ja no va poder més i va dir: “Vaig a veure la dona i els al·lots”. Va sortir de l’amagatall perquè no se sentia culpable de res. No va tenir temps d’arribar perquè a la carretera de Porreres a Vilafranca ja l’esperaven. El feren pres i la meva padrina hi va anar dues vegades a veure’l, a la presó de Porreres. L’home ja es devia veure la mala fi, perquè la primera vegada li va dir, “vendràs aviadet amb el nin, que tenc ganes de veure’l”.
Magdalena Adrover: L’endemà mateix hi va tornar. Quan va veure el nin li va passar una vieta pel coll i li va dir: “Jas, això és el que tendràs de ton pare”.

El que no s’explica és com l’esperaren al camí i ni tan sols el deixaren arribar a ca seva. Com ho sabien que seria allà, que sortiria de l’amagatall?
Venia d’un fora vila de Manacor, s’havia amagat a ca uns familiars seus. Es pensen que un germà del seu cunyat un dia per Can Cremat, el bar de la família, va sentir que deien que en Pere tenia ganes d’anar a veure els al·lots. El cert és que o el cercaven o l’esperaren. El que el va delatar va ser aquest germà del cunyat, que després d’haver passat tot va continuar anant al bar com si res no hagués succeït.

Però sembla que en Pere, en comptes d’estar enterrat a la fossa comuna de Porreres podria ser dins un pou…
Sí, al pou de Sant Lluís, a Porreres, també. Ja han mirat i han cercat. Saben que n’hi ha un amb aigua, de pou, i dos de secs. I en falta un que està condemnat. Els membres de Memòria Històrica, ens han dit que és viable mirar-los, que hi ha els mitjans per fer-ho. De fet, ja han parlat amb un pagès del lloc, que els va explicar que un any que hi va haver molt de mal, a un d’aquests pous, hi tiraren més de 200 animals. Aquest seria el difícil de mirar…

Sembla que a la vostra padrina, per paga, encara la varen molestar, després de l’endemesa de matar-li l’home.
Sí, gent de l’Ajuntament li digueren, supòs que devia ser els anys quaranta o cinquanta, que si reconeixia que el seu home havia mort de malaltia a ca seva podria cobrar de viuda. Ella respongué: “De cap de les maneres: són els vostres que varen matar el meu home. No firmaré”.

Escarrufa
Magdalena Adrover: Sí. El meu home recorda que quan era nin sempre li varen agradar els mecànics i els ferrers. Quan venia d’escola s’asseia damunt la finestra i mirava aquells homes a la fornal, picant a l’encruia… Un dia l’amo el va veure, i li diu: “T’agrada veure això, Pedro?”. “M’agrada”, respongué el meu home. “I que me coneixes?”, li digué ell. “Sí, sou el que vàreu matar mon pare”. Aquell home no va saber on s’havia de posar i el cert és que els dies que vengueren després el meu home sempre va trobar la ferreria tancada. El meu home no va conèixer son pare, i sempre ho ha dit: “Que me n’ha fet de falta mon pare, mon pare era molt de la lletra, i que me n’hauria ensenyades de coses”.
Joana Frau: Ara record que a ca l’amo n’Andreu varen saber que el cercaven perquè dins un cafè de la vila hi havia una nina un poc discapacitada que va sentir que ho deien. Ella solia anar molt per ca l’amo n’Andreu, la seva dona li feia trunyelles i ella li enfilava botons… Se’n va anar cap allà i els ho va contar.La innocència d’aquella al·lota va salva l’amo n’Andreu. La madona tot d’una ho va dir al seu home. I també al meu padrí, però no va estar amagat el temps que tocava.

En Pere i la seva dona tenien fills. Què va passar després del seu assassinat?
En Pere va anar a estar amb els padrins de Vilafranca, amb son pare i sa mare de la viuda. I la germana, na Maria, amb la família del mort, al bar de Can Cremat, a Manacor. La padrina es va haver de llogar a Llucmajor de criada.

Però la teva padrina va acabar cobrant de viuda.
Sí. Va ser devers els anys vuitanta. Amb el final de la dictadura s’havia d’arreglar la situació de totes aquelles dones, i es va arreglar. Fins i tot va cobrar pagaments endarrerits, que els va regalar als néts.

Com es va fer, per arreglar-ho?
Magdalena Adrover: Davant un jutge. El meu home, que també hi hagué de ser, em va dir: “Han sortit coses molt males d’escoltar”. I en va estar malalt una bona partida de dies. Qui ens ajudà a moure-ho tot va ser l’amo en Miquel Murero, que estava en Es Gabió.
Joana Frau: Hi havien d’acudir testimonis que no fossin familiars. Els anys vuitanta hi havia encara molta de gent que era viva, dels qui havien viscut el que havia passat el 36. El meu oncle Jordi tenia 11 anys quan hi va haver la guerra, i va poder aportar noms de persones implicades. I entre l’un i l’altre varen anar arreplegant gent, que es mostrà disposada a contar el que sabien. De fet, era bo de saber, perquè de tot això, una vegada feta la putada, en bravejaven. Deien: “El plegàrem, a n’aquest, i no sortirà pus mai”. “No, i abans de morir-se ha sabut el que era bo”, i ho deien perquè el varen sanar. Tothom, en aquell judici, va quedar regirat i amb por. Gràcies a allò vàrem saber que al padrí l’havien tirat a un pou sec de Sant Lluís. Aquells homes no ho varen tornar a dir pus mai, ho hagueren de fer davant un jutge i a l’any vuitanta. No sé quina casta de remordiment podien tenir aquella gent… Al soci del meu padrí, l’amo n’Andreu Margoi, només un, només un de tots aquells homes va anar a demanar-li perdó. L’amo n’Andreu li respongué: “El que hem passat i el que heu fet no es pot oblidar”.

I la teva padrina, en parlava mai?
Fa devuit anys que és morta. Si li demanàvem pel padrí ens deia: “Se va morir a la guerra”. I no la trèiem d’aquí.
Magdalena Adrover: Li va quedar un trauma tan gros que no sé com va poder viure. Tenia un excés exagerat de por. Així mateix qualque pic deia: “N una pesseta, m’han donat, del negoci del meu home”.

Aquesta setmana, na Magdalena i na Joana varen dur una mostra de saliva d’en Pedro, el fill d’en Pere Frau Barceló, al cementeri de Porreres, per veure si els poden donar clarícies d’on són les restes del padrí. No descansaran fins que les trobin. Esperam que tenguin sort, en aquesta camí cap a la dignitat, que han trobada just de cercar-la.

Back To Top
×Close search
Search