skip to Main Content
“Vull Una Estàtua Eqüestre”: Antoni Riera Redescobreix El Galmés Més Periodístic A L’Escola De Mallorquí

“Vull una estàtua eqüestre”: Antoni Riera redescobreix el Galmés més periodístic a l’Escola de Mallorquí

Un magistral Antoni Riera Vives acompanyat solament de fragments dels articles de Gabriel Galmés. Ells dos, tot solets, feren riure de bona gana tota una audiència que ja veia venir que la cosa prometia molt. L’Escola Municipal de Mallorquí acollia, així, la segona sessió del curs dedicat a l’escriptor manacorí.
Riera començà subratllant, d’entrada, algunes casualitats. Galmés va escriure bona part dels seus articles al 7Setmanari, que en vida de l’escriptor era la revista local de caire més alternatiu; cosa que també és el Cent per Cent actual. Però també el CxC compartí, durant els seus primers anys, la casa que temps enrere fou el despatx de D. Montserrat Galmés, pare de Gabriel i conegut com el metge de Son Real; a més de l’ajuda d’Ignasi Galmés.
La interpretació lúcida i divertida dels articles periodístics de Galmés passà en un tres i no res. En primer lloc, la descripció de com Gabriel s’adreçava a “l’amable lector”, i com sabia que cada setmana l’esperaven per riure, per això sovint demanava disculpes anticipades pel que anava a contar. Així i tot, alguns articles eren de factura més seriosa, sobretot quan es mantenia una discussió al voltant dels fonaments i unitat de la llengua catalana. Poc a poc Antoni Riera va esgranar els trets més rellevants de l’escriptura periodística de Galmés. En primer lloc, escrivia en primera persona i molts dels textos partien d’anècdotes personals. Tenia el costum d’interpel·lar els lectors; als quals tractava de “vostè”. Era un escriptor, senzillament, elegant.
Universalitat versus localisme és un dels altres elements que apareixen en els seus articles. La universalitat és doblement meritòria perquè parteix de fets estrictament locals. Era, també, poliglot; així, Riera feu un recompte de fins a quinze llengües diferents manejades per Galmés. D’aquests idiomes amb llustre i brillantor pròpia, hi trobam el “macianer”, també el castellà de Valladolid -coetani d’Aznar quan havia de pactar amb Pujol. La llengua italiana era parlada pel batlle Boschini i Gabrieli Canyelles. S’hi poden trobar també dialectes de gran alçada, com el manacorí de s’Agrícola: “Señores, anem a parlar de la concessió del nostre màxim galardón a … per la seva labor ingente”. Es pot trobar també l’espanyol propi de traductora tailandesa, de quan la reina Sirikit de Tailàndia va visitar les Perles. Hi trobam també un xinès de la plaça del Mercat, coetani a la visita del president de la Xina, el francès “blanquejat” que parlava Tomeu Blanquer o bé l’espanyol de Jaén o de Galícia, passat pel sedàs de Fraga Iribarne.
El model de llengua catalana usat per Gabriel Galmés és un català estàndard però arrelat a la terra; elegant, pulcre i sense estridències. Riera explicà que escrivia d’una forma molt natural i era crític vers les impostures lingüístiques i les artificialitats. Galmés, per exemple, no tenia manies en usar paraules mallorquines en els articles que eren publicats al Principat.
Antoni Riera analitzà també el caire ideològic de Galmés. Observant el contingut dels seus escrits, com pensava i opinava, se’l podria definir com un liberal independent i gens polemista. Els articles escrits en clau més humorística estan poblats per regidors del PP, PSOE, però també de nacionalistes del PSM que són caricaturitzats. Galmés no és equidistant sinó lliure, diu allò que pensa i és capaç de comentar també les estratègies que fan servir, per exemple, les esquerres. Algunes de les referències més divertides són les que apunten a un provincianisme “castizo”: na “Rociíto” i la família real ocupen llocs privilegiats en alguns d’aquests textos. Gabriel Galmés subratlla també, mitjançant la seva ironia, la capacitat dels polítics per a dir no res.
Si observam la seva obra en perspectiva, en conjunt, veurem que ell fabrica un univers propi on hi tenen cabuda llocs com la “caseta del cilindro”, l’equivalent a la Roca des Castellet de reminiscències efakianes.
Riera argumentà que el que no s’ha entès de l’humor de Galmés és que els personatges que hi apareixen ja no són personatges reals: Edi, per Eduardo Puche, que clamava “leshefrita” -cosa que probablement no va dir mai-; Billy per a Galmés mateix; les referències reiterades a “l’embalse” del regidor macianer Llinàs. Tots ells són personatges amb vida pròpia fabricats per l’univers “galmesià”. Ningú va entendre que, allà, Manacor era Polònia, un avanç de la famosa sèrie d’humor de TV3. Ningú va entendré que aquests personatges eren tractats amb tendresa, que els feia aparèixer graciosos i enginyosos; més del que eren en realitat. Galmés és sempre manacorí, i el “consistori” i els “sospiros” són també dues de les seves petites obsessions.
El ponent acabà esmentant el greuge que el l’Ajuntament de Manacor feu a l’escriptor. Una vegada mort Galmés, solament una setmana després, el consistori manacorí que tenia llavors com a batle Miquel Riera, demanà un reconeixement a la seva figura. Antoni Frau, d’Unió de Convergències, presentà una forta oposició argumentant que Galmés havia humiliat molts dels regidors. Passat un temps es dedicà un lloc discret a la seva memòria, la plaça de Gabriel Galmés, vora el bar sa Volta.
Cal afegir que, passat uns anys, va córrer el rumor que s’havia proposat el nom de Gabriel Galmés per a un nou centre educatiu. El cert és que es va escollir una altra denominació que, segurament, Galmés hauria considerat molt més “internacional”.

Bàrbara Duran

Back To Top
×Close search
Search