skip to Main Content

“Xesca Ensenyat, a partir d’un univers molt real, s’inventa una mitologia”“

[pullquote] Joan Fullana és un dels joves directors més destacats de l’escena illenca. Ara el podrem veure a Manacor dirigint Catalina Solivellas a Quan venia l’esquadra, la versió dramatúrgica de les particulars memòries de l’escriptora Xesca Ensenyat.
[/pullquote]

Quin és el punt de partida del muntatge?

És una idea de Joan Yago, que és el dramaturg. Tenia aquest text ullat. Miquel Àngel Rayó ja havia fet una selecció de textos de quatre autores mallorquines entre les quals hi havia Xesca Ensenyat. L’autora pollencina ens fascinà, per la seva qualitat literària, poètica… pel seu imaginari, i sobretot per la sensació constant que s’ho estava inventant tot. Era un llibre de memòries on res pareixia real. I a tot això, no sé exactament què va passar, però un dia es trobaren Yago i Solivellas i l’actriu li demanà si tenia cap monòleg a punt. Vet aquí Quan venia l’esquadra.

Aquesta fantasia, aquesta imaginació, aquesta presumpta invenció, la veim damunt l’escenari?
Sí, clarament, des de la posada en escena, hem intentat donar una mica aquesta idea, amb una oscil·alció entre l’hiperrealisme i l’abstracció. Partim d’un espai molt petit, d’un metre per dos i mig, amb una cuina molt real, però alhora tot pintat del mateix to de blau, fins al punt de semblar un croma. Allà damunt hi apareixen imarges i colors que transformen aquella realitat en una cosa no gaire real.

I el llibre pretenia ser, com deis, un llibre de memòries?
Sí. Parteix com una autobiografia. Ella ho ven així. Impressiona com a autobiografia, perquè hi explica coses que són perfectament creïbles, i coses que no ho són gens. Allò fascinant és com ella a partir d’un univers molt real s’inventa quasi una mitologia.

Creis que Ensenyat ha tengut el reconeixement que mereix com a escriptora?
Com qualsevol altre literat o esriptor del país, no. I això és clarament agreujat pel fet de ser dona i no formar part dels literats que convé vendre. Ensenyat tenia un esperit molt crític, era molt dura, molt irònica, molt crítica amb la manera com hem destrossat el nostre territori. No té un reconeixement perquè no interessa que el tengui.

Hi ha humor, entenem, doncs, també.
Sí. És que jo crec que és una obra d’humor, però és un humor molt particular, perquè et costa atrevir-te a riure. Et fa gràcia, però no et fa rialles, perquè te n’has de riure una mica de tu mateix.

I de costumisme, n’hi trobarem?
El text de per si és molt crític amb el costumisme i amb els costums. En una lectura ràpida podríem pensar que és un llibre d’usos i costums, però després veim que n’és una absoluta crítica, amb la Mallorca d’abans, i sobretot amb la d’ara. L’hem destrossada i abans ja érem un desastre, perquè ancestralment som un desastre, ve a dir.

Back To Top
×Close search
Search