Àngles Fitó (Barcelona, 1970) és professora dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC. El seu segon llibre, Divines Mutacions, ha guanyat el premi Ciutat de Manacor i es presentà aquest dissabte.
Ets professora d’economia… Com acabes dedicant-te a la novel·la?
Si bé o l’escriptura en general, ha estat sempre present a la meva vida, l’economia i l’empresa va ser una decisió sobrevinguda fruït d’una desorientació o dispersió absoluta en el moment de decidir quina carrera volia fer a l’acabar l’institut. M’interessaven les lletres però també els números i vaig fer una fugida endavant triant uns estudis que m’obrien moltes portes, la majoria d’elles totalment desconegudes per mi. Finalment he trobat en l’activitat acadèmica l’oportunitat de fer confluir lletres i números, i moltes coses més.Per tant, en essència, primer va ser la narradora d’històries i més endavant va sorgir la professora d’economia, tot i que no ha estat fins fa pocs anys que he trobat l’espai vital necessari per a poder exercir de novel·lista.
Divines mutacions és el teu segon llibre, t’has engrescat amb la novel·la, no?
De moment és un gènere en el que m’hi sento còmode. Em deixa l’espai i el temps de maduració necessari per desenvolupar una trama més o menys complexa on els personatges també tenen el seu temps per a mostrar-se al lector, sense presses. M’agrada especialment aquest procés de maduració més pausat que permet un diàleg més durador amb el lector. També he explorat el món del conte que trobo molt interessant i potser fins i tot més exigent.
I a més has guanyat el Premi Ciutat de Manacor de Novel·la; com et sents?
Absolutament eufòrica. Com a economista et diria que en l’activitat creativa, al creador poques vegades li surten els números, normalment el retorn de la inversió en temps, diners, il·lusiói expectatives no quadra de cap de les maneres. La vida de l’escriptor està plena de frustracions, de portes que no s’obren, de respostes que mai no arriben. I continues insistint, sempre insistint perquè res del que has planejat, escrit i per enèsima vegada revisat no té sentit, com a mínim per a mi, sinó hi ha lectors que s’ho llegeixen i et diuen que els ha agradat. Per tant, el moment en què et comuniquen que has guanyat un premi, és un instant d’exultació absoluta, ple de crits i salts, que justifica i compensa totes les negatives anteriors, perquè allò tan desitjat que és que algú et digui “això que has escrit es bo i ho publicarem” ja és una realitat. Si a sobre és un premi del prestigi del ciutat de Manacor la felicitat no pot ser més gran. De fet, en el moment de rebre la trucada màgica de la Batlessa de Manacor, vaig voler ser la meva pròpia espectadora i en guardo el record perfectament gravat i intacte.
De què va Divines Mutacions?
Divines Mutacions va de moltes coses, algunes d’elles premeditades i d’altres no. Va de trajectes vitals on es creuen múltiples situacions i persones, algunes d’elles amb petjada genètica i d’altres no. Va de què vols fer amb totes aquestes empremtes, si hi vols jugar o no, de si et vols deixar portar o vols agafar les regnes del teu esdevenir. Va de resignació o d’oportunitat, de destí o voluntat…Va d’una dona, la Teresa, que viu amb els seus tres fills de tres pares diferents i una mare que carrega aquesta disbauxa parental com un càstig diví. Quan la Teresa descobreix que per aquest procés de transferència genètica s’ha convertit en un popurri genètic, decideix seguir una recerca interior per identificar quin és l’abast d’aquesta empremta. Llavors, durant aquest trajecte vital i amanit amb bones dosis d’humor es creua amb situacions i personatges singulars que faran aflorar els gens empeltats dels progenitors dels seus fills.
Parles sobre la dependència genètica de la dona respecte de l’home després d’haver-hi tengut un fill…Quin missatge vols donar amb això? Hi ha algun tipus de reivindicació darrere?
Cal dir que va ser la dependència genètica la que va venir a buscar-me i no a l’inrevés. De fet, aquestadependènciagenètica de la dona respecte l’home és una realitat científica que jo mateixa, al igual que la protagonista del llibre, vaig descobrir llegint el diari a l’hora de l’esmorzar. Per mi el descobriment va ser molt xocant i alhora desconcertant i de seguida vaig entendre el gran potencial literari que tenia. Fins ara hem concebut l’herència en una única direcció, de pares a fills, i per tant, tal i com l’entenem, a la vida juguem amb unes cartes que ens van repartir al néixer. Entendre que l’herència té doble direcció i que per tant hi ha cartes que les vas adquirint durant la partida és el desencadenant m’ha permès escriure una trama on enfronto a la Teresa, davant d’aquest dilema: què en fem voluntàriament d’aquesta doble herència? Què en fem dels lligats o referents paterns i com volem modelar el nostre destí a partir de les partides que hem anat jugant a la vida? Més enllà de voler treure ferro a aquests referents que de vegades ens pesen, o els fem pesar, com una llosa, qualsevol lectura addicional no ha estat intencionada, sinó que també, tal i com li va passant a la Teresa durant la història, han anat apareixent de manera inconscient durant l’escriptura.
Té relació amb el primer llibre, A recer dels taurons en un sofà d’escai?
En certa manera aquesta segona novel·la és l’altra cara de la primera on la trama deambulava entre tres germans. Es veu que tres és el meu número màgic. En la primera novel•la, la protagonista reprèn el contacte amb els germans, a causa del tractament oncològic de la seva germana petita. Aquest rencontre sacseja l’aparent equilibri que regna la vida de la Rosa, que creurà retrobar en la genètica els trets soterrats de la seva personalitat. En aquest sentit, Divines mutacions,que es va gestar en plena ressaca de la primera, actua com a mirall de la primeraja que ara no són els germans i els gens compartits el que guia la cerca interior de la protagonista, sinó els gens adquirits de tres pares diferents. En els dos textos els referents genètics comparteixen protagonisme, però la perspectiva, l’escenari i el to són ben diferents. En aquesta darrera novel•la, aquesta trama universal com és la recerca interior es desenvolupa entre personatges grotescos i les situacions absurdes que fan que el text sigui àgil, fresc i m’atreveixo a dir que divertit.
Els dos llibres parlen de genètica, idò. A primera vista pot semblar difícil de pair…
Jugar amb la genètica com a fenomen científic contrastat i inqüestionable és l’excusa perfecte per a sotmetre als personatges a diferents dilemes existencials que són tan profunds com mundans. Som com ens han parit, o som com hem decidit que volem ser? O som una mica de cada? I en quina mesura? Capgirar aquesta visió, sovint fatalista, de l’empremta familiar i despullar-la d’aquest significat tan determinista permet fer volar als personatges fora de la seva zona de confort i confrontar-los a decisions que fins ara pensaven que no estaven al seu abast i això és apassionant.
Quines influències reps a l’hora d’escriure?
Tot m’influeix. Sóc una persona totalment permeable a tot el què m’envolta i ho sóc a consciencia: què faig, què llegeixo, on viatjo i amb qui viatjo, tot pot ser material reciclable. Del procés d’escriptura una de les coses que més m’agrada és precisament aquesta mixtura entre l’estructura preconcebuda de l’obra i les circumstàncies que en van modelant el seu resultat final. M’agrada ser conscient de com el dia a dia, el que estic experimentant mentre escric acaba condicionant aquest final. És apassionant saber que el text final és la combinació d’aquesta part premeditada i estructurada com és l’escaleta o el guió del text que deixo enllestit abans d’escriure, i del que ha anat succeint mentre l’escrivia. Això fa que el text final sigui la suma del que vull escriure i tot allò que m’he trobat mentre escrivia. Després quan rellegeixo els textos puc reconèixer els llibres, els llocs, les persones o les situacions que han coincidit amb el procés d’escriptura i s’han colat en el text.
